Introducció

Més que fer una xerrada filosòfica sobre Nietzsche, en explicant les seves teories filosòfiques més importants, es farà aquí un recorregut aproximadament cronològic de la seva vida. Es podria afirmar que la seva biografia determina de forma gairebé directa el seu pensament. ^[1]

Sovint Nietzsche és encasellat dins el grup dels filòsofs de la sospita, al costat de Freud i Marx (Torralba, 2018). L’expressió «les maîtres du soupçon» es deu al filòsof Paul Ricœur dins la seva obra De l'interprétation: Essai sur Freud (1965). Els tres autors —Freud, Marx i Nietzsche—tenen en comú la desconfiança del significat aparent dels discursos, les creences i les accions humanes. Allò que es presenta com a veritat, moralitat o racionalitat sovint oculta causes més profundes: interessos econòmics (Marx), impulsos de poder (Nietzsche) o desitjos inconscients (Freud). Els «mestres de la sospita» ens ensenyen a sospitar que darrere les aparences hi ha mecanismes ocults que cal interpretar críticament.

Les aportacions filosòfiques e Nietzsche són força conegudes. En podríem destacar: Apol·lo i Dionís, la voluntat de poder, la mort de Déu, el superhome, l’etern retorn o la genealogia de la moral. Tota la seva filosofia és diferent, trencadora. Coneguda com a filosofia del martell («Philosophie mit dem Hammer»), expressió de Nietzsche que apareix a Götzen-Dämmerung, oder, Wie man mit dem Hammer philosophiert ^[2] (1889). Una crítica radical dels fonaments tradicionals de la cultura occidental. Nietzsche sosté que molts dels seus valors no són veritats eternes, sinó creacions històriques nascudes del ressentiment, la por o la necessitat de dominar.

La filosofia del martell està estretament relacionada amb altres conceptes centrals del pensament de Nietzsche:

• «Déu ha mort» (Gott ist tot! Gott bleibt tot! Und wir haben ihn getötet! ^[3]) : la pèrdua de credibilitat dels fonaments religiosos i metafísics.
• La transvaloració de tots els valors (Umwertung der Werte): la necessitat de crear nous valors després de la caiguda dels antics.
• El superhome (Übermensch): la figura capaç de crear aquests nous valors.
• La voluntat de poder (Der Wille zur Macht) : l'impuls creador que anima la vida.

Infància i joventut (1844-1865)

Per comprendre l'origen del pensament de Nietzsche és imprescindible estudiar els primers vint anys de la seva vida, un període marcat per les pèrdues familiars, una sòlida educació humanística i un interès extraordinari per la música, la literatura i la filologia clàssica. Les experiències de la seva infància i joventut expliquen bona part dels temes que posteriorment desenvoluparà en la seva obra filosòfica, especialment la crítica al cristianisme, la preocupació per la cultura europea i la recerca d'una nova escala de valors (Safranski, 2002; Young, 2010).

Orígens familiars (1844–1849)

Friedrich Wilhelm Nietzsche neix el 15 d'octubre de 1844 a Röcken, un petit poble de la província prussiana de Saxònia. El seu pare, Carl Ludwig Nietzsche, és pastor de l'Església luterana, mentre que la seva mare, Franziska Oehler Nietzsche, ve també d'una família profundament religiosa. Tant els avis paterns com els materns exerceixen funcions eclesiàstiques, de manera que Nietzsche creix envoltat d'un ambient fortament marcat pel protestantisme (Cate, 2002).

Ell és el germà gran. Poc després naixerà la seva germana Elisabeth, que serà un personatge importantíssim en la seva vida i més enllà, fins i tot. I dos anys més tard de l’Elisabeth naixerà el germà petit, en Ludwig Josef.

El nom de Friedrich Wilhelm no és casual: neix el mateix dia que el rei Frederic Guillem IV de Prússia, pel qual el seu pare professa una gran admiració. Vinculació simbòlica que reflecteix el clima de fidelitat a la monarquia i als valors tradicionals propi de moltes famílies protestants prussianes de mitjan segle XIX (Young, 2010).

Els primers anys de la seva vida transcorren en un entorn tranquil, rural i religiós. Posteriorment, Nietzsche recordarà aquesta etapa com un període de relativa felicitat abans que la malaltia i la mort alterin definitivament la seva vida familiar.

La mort del pare i del germà: un punt d'inflexió

L'any 1848, quan Nietzsche té només quatre anys, el seu pare comença a patir una greu malaltia neurològica, probablement un tumor cerebral, que deteriora progressivament les seves facultats físiques i intel·lectuals. Mor el 30 de juliol de 1849, amb només trenta-sis anys d’edat (Safranski, 2002).

Pocs mesos després, el gener de 1850, també mor el seu germà petit, Joseph, amb només dos anys de vida. Aquest doble dol marca profundament la família i obliga la seva mare a abandonar la casa parroquial de Röcken per traslladar-se a Naumburg, on viuran amb la seva mare, dues germanes solteres i els seus dos fills, Friedrich i Elisabeth.

Nietzsche creix doncs en una llar gairebé exclusivament femenina, una circumstància que nombrosos biògrafs consideren determinant en la configuració del seu caràcter. L'educació rebuda es caracteritza per una disciplina rigorosa, una intensa pietat religiosa i una elevada exigència moral (Hollingdale, 1999).

La mort prematura del pare deixa una empremta emocional duradora. Nietzsche és un nen solitari, molt poc donat a les relacions socials. A la vegada és un nen molt religiós i bondadós. Diversos estudiosos han suggerit que aquesta experiència contribueix ben aviat a despertar el seu interès pels grans interrogants sobre el sofriment, la mort i el sentit de l'existència, qüestions recurrents en la seva obra madura (Young, 2010).

Respecte la seva salut física i mental, pateix trastorns de la vista que podrien ser la causa de les migranyes molt intenses que patia sovint i que l’impedien assistirà l’escola.

Naumburg: educació religiosa i ambient familiar

A Naumburg, Nietzsche rep l’educació pròpia de la burgesia culta protestant. La seva mare desitja que segueixi la tradició familiar com a pastor luterà, expectativa que durant molts anys el mateix Nietzsche compartirà.

De de molt petit, Nietzsche, demostra unes capacitats intel·lectuals excepcionals. Destaca especialment en llengües, música i literatura. Aprèn llatí i grec amb gran facilitat i comença a escriure poemes, composicions musicals i petits assaigs abans dels quinze anys (Cate, 2002).

Els seus companys el nomenen «el petit pastor», tant pel seu profund coneixement de la Bíblia com per la serietat del seu comportament. Aquesta intensa formació religiosa resulta especialment significativa si es té en compte que, anys després, Nietzsche esdevindrà un dels crítics més contundents del cristianisme. La seva ruptura amb la fe no serà fruit de la ignorància religiosa, sinó precisament d'un coneixement profund de la tradició protestant (Safranski, 2002).

Durant aquests anys també desenvolupa una extraordinària sensibilitat musical. Admira especialment Mozart, Beethoven i Schubert, compon peces per a piano i arriba a considerar la música com la manifestació artística més elevada, una idea que conservarà durant bona part de la seva vida.

Els primers interessos intel·lectuals

Ja durant l'adolescència, Nietzsche mostra una curiositat intel·lectual molt superior a la dels seus companys. Les seves primeres lectures inclouen Homer, Plató, els tràgics grecs, Goethe i Schiller, però també els grans autors de la literatura alemanya contemporània.

La poesia ocupa un lloc central en la seva formació. Se sent especialment atret per Friedrich Hölderlin, un autor encara poc valorat en aquell moment, del qual n’admira la combinació entre sensibilitat poètica i admiració pel món grec. Aquesta fascinació per la cultura hel·lènica es convertirà en un dels eixos permanents del seu pensament filosòfic (Young, 2010).

Paral·lelament, Nietzsche continua desenvolupant les seves aptituds musicals. Organitza concerts privats amb amics, escriu composicions pròpies i reflexiona sobre les relacions entre art, emoció i coneixement. Aquest interès explica la importància que posteriorment atorgarà a la música en obres com El naixement de la tragèdia.

Schulpforta: la gran escola humanística

L'any 1858, amb només catorze anys, Nietzsche obté una beca per ingressar a Schulpforta, un dels internats humanístics més prestigiosos d'Alemanya. Fundada al segle XVI, aquesta institució gaudeix d'un enorme prestigi per la seva exigència acadèmica i ha format nombrosos intel·lectuals i administradors de l'Estat prussià.

L'ensenyament es basa principalment en el domini del grec i del llatí, la història antiga, la filosofia i la literatura clàssica. Els estudiants dediquen moltes hores a la traducció, al comentari de textos i a l'anàlisi filològica, una metodologia que marcarà profundament Nietzsche i explica el rigor textual que posteriorment caracteritzarà els seus escrits (Hollingdale, 1999).

Durant la seva estada a Schulpforta també comença a redactar els seus primers treballs d'investigació sobre autors grecs i romans, demostrant unes aptituds extraordinàries per a la filologia. Paral·lelament, continua escrivint música, poesia i diaris personals que permeten observar l'evolució del seu pensament.

Malgrat l'ambient disciplinari de l'internat, Nietzsche hi desenvolupa un fort sentiment d'independència intel·lectual. Progressivament comença a qüestionar les certeses religioses rebudes durant la infància, tot i que la ruptura definitiva amb el cristianisme no es produirà fins als anys universitaris.

Les primeres lectures decisives

Els darrers anys de la seva adolescència coincideixen amb una ampliació extraordinària dels seus interessos intel·lectuals. A més dels clàssics grecs, llegeix els moralistes francesos, la literatura romàntica alemanya i els grans historiadors de l'antiguitat.

Entre les lectures més influents destaquen les obres de Friedrich Hölderlin, que reforcen la seva fascinació per la cultura grega, i els assaigs de Ralph Waldo Emerson, dels quals n’admira l'exaltació de l'individu, l'autosuperació i la independència de pensament (Young, 2010). Aquestes idees anticipen ja alguns dels temes que més endavant cristal·litzaran en conceptes com el superhome o la crítica al conformisme.

Els estudis universitaris a Bonn i Leipzig

En acabar els estudis a Schulpforta, el 1864, Nietzsche ingressa a la Universitat de Bonn per estudiar teologia i filologia clàssica. No obstant això, ben aviat abandona la teologia i orientà definitivament la seva carrera cap a la filologia, una decisió que simbolitza també l'inici del seu progressiu allunyament de la fe cristiana. Aquest procés culminarà poc després, a Leipzig, amb el descobriment de l'obra d'Arthur Schopenhauer, que marcarà el final de la seva joventut i l'inici de la seva trajectòria intel·lectual pròpiament dita (Safranski, 2002).

L’estada de Nietzsche a Bonn és breu però decisiva. Ben aviat constata que la fe protestant que ha assumit durant l'adolescència comença a esquerdar-se davant les noves perspectives històriques i filològiques que descobreix a la universitat (Safranski, 2002).

L'ambient universitari contrasta fortament amb la disciplina de Schulpforta. Nietzsche participa inicialment en la vida estudiantil, arribant a formar part de la Burschenschaft Frankonia, una associació d'estudiants caracteritzada pels duels, les celebracions i una intensa vida social. No obstant això, aviat se sent incòmode davant aquest estil de vida, que considera superficial i incompatible amb les seves inquietuds intel·lectuals. Al cap de pocs mesos abandona tant la fraternitat com els estudis de teologia, dedicant-se exclusivament a la filologia clàssica (Young, 2010).

Aquest abandonament de la teologia constitueix un dels primers moments de ruptura amb la seva educació cristiana. Encara que Nietzsche no formula una crítica oberta a la religió, ja comença a considerar que les explicacions teològiques no responen satisfactòriament als grans problemes filosòfics. La filologia li ofereix un mètode més rigorós per comprendre el desenvolupament històric de les idees i de les creences.

L'esdeveniment més important d'aquest període és el trasllat, l'any 1865, a la Universitat de Leipzig, seguint el seu professor Friedrich Wilhelm Ritschl, que ha acceptat una nova càtedra en aquesta institució. Leipzig era un dels centres més prestigiosos d'Alemanya per als estudis clàssics i proporciona a Nietzsche un entorn intel·lectual molt més estimulant.

Durant aquests anys també aprofundeix en la lectura dels moralistes francesos, dels historiadors grecs i dels poetes romàntics alemanys. La combinació entre la rigorosa metodologia filològica i les noves lectures filosòfiques contribuirà decisivament a configurar una manera de pensar caracteritzada per la sospita envers les veritats establertes i per l'interès en l'origen històric dels valors.

Schopenhauer

Nietzsche descobreix Schopenhauer l'any 1865. Un dels episodis més decisius de la seva joventut. El mateix Nietzsche explica a Ecce Homo que va trobar casualment un exemplar de Die Welt als Wille und Vorstellung («El món com a voluntat i representació») en una llibreria de vell i que la seva lectura el va impressionar profundament (Nietzsche, 2000).

Els aspectes de Schopenhauer que més l’atrauen són:

• La independència intel·lectual. El percep com un pensador lliure, capaç d'enfrontar-se a les modes acadèmiques i al sistema filosòfic dominant, especialment a l'idealisme hegelià. Hi veu el model del filòsof que busca la veritat sense sotmetre's a les institucions ni a l'opinió pública (Safranski, 2002).
• Una filosofia existencial. A diferència dels sistemes filosòfics abstractes que estudia a la universitat, Schopenhauer aborda qüestions directament relacionades amb l'experiència humana: el sofriment, la mort, el desig, la solitud o el sentit de la vida. Aquest enfocament resulta especialment atractiu per a un jove Nietzsche, marcat per la mort prematura del pare i del germà i per una intensa sensibilitat personal (Young, 2010).
• La centralitat de la voluntat. Schopenhauer afirma que la realitat està governada per una voluntat irracional, un impuls cec i incessant que explica tant la naturalesa com el comportament humà. Aquesta idea fascina Nietzsche perquè desplaça la raó del centre de l'existència i mostra que les motivacions humanes són més profundes que la simple consciència racional. Més endavant, Nietzsche reinterpretarà aquesta concepció en la seva teoria de la voluntat de poder, molt diferent de la voluntat pessimista de Schopenhauer.
• La crítica de l'optimisme. Schopenhauer rebutja la idea, molt estesa al segle XIX, que la història representa un progrés continu i necessari. Aquesta crítica de l'optimisme històric i del racionalisme connecta amb les inquietuds de Nietzsche, que ja comença a desconfiar de les certeses de la cultura moderna.
• El paper privilegiat de l'art. Un altre element fonamental és la valoració de l'art, especialment de la música. Per Schopenhauer, la música és l'expressió més directa de la voluntat i permet una experiència privilegiada de la realitat. Com que Nietzsche és un músic aficionat i admirador de Beethoven, aquesta concepció exerceix una enorme influència sobre ell i es reflecteix clarament en la seva primera gran obra, Die Geburt der Tragödie aus dem Geiste der Musik ^[4] (1871), on combina les idees de Schopenhauer amb les de Richard Wagner.
• En aquesta obra exposa una part fonamental de la seva investigació i amb ella pretén, en certa manera, legitimar la seva posició acadèmica. Tanmateix, el llibre presenta trets poc habituals per als estàndards universitaris del moment: gairebé no inclou citacions ni notes a peu de pàgina, elements considerats essencials en qualsevol treball filològic rigorós. Aquesta opció formal no és accidental, ja que Nietzsche qüestiona explícitament, en la mateixa obra, els límits i les insuficiències de la filologia acadèmica del seu temps. La recepció inicial és marcada pel silenci: l’acadèmia no respon immediatament al text, fet ja significatiu. Amb el temps, però, apareixen crítiques molt severes que arriben a negar-li pràcticament qualsevol valor científic i a considerar-la una obra aliena als criteris de la disciplina. En contrast, Richard Wagner acull el llibre amb un gran entusiasme. Les conseqüències per a Nietzsche són importants: tant a la Universitat de Basilea com en altres àmbits acadèmics, la seva figura comença a quedar progressivament marginada, i aquesta desconfiança arriba també als estudiants. Després de la publicació de l’obra, només tres alumnes es matriculen a les seves classes durant el primer semestre, mentre que en el semestre següent no n’hi ha cap. A partir d’aquest moment s’inicia una etapa especialment difícil dins la seva trajectòria universitària. Tot i que continuarà impartint conferències i redactant assaigs, Nietzsche quedarà cada vegada més apartat del món acadèmic oficial.
• Una admiració que acabarà en ruptura. L'admiració inicial no és definitiva. A partir de la dècada de 1870, Nietzsche comença a distanciar-se de Schopenhauer. Considera que el seu pessimisme, la negació de la voluntat i l'ideal ascètic continuen sent una forma de negar la vida. Per a Nietzsche, la resposta al sofriment no ha de ser la renúncia, sinó l'afirmació de l'existència, fins i tot en les seves dimensions més tràgiques (Fink, 2000).

Schopenhauer representa per a Nietzsche una figura de mestre més que no pas un model definitiu. Li ofereix les eines per qüestionar la filosofia acadèmica i el racionalisme, però el deixeble acabarà superant el mestre substituint el pessimisme per una filosofia afirmativa de la vida. Com escriurà anys més tard, «Schopenhauer com a educador» no és tant aquell que proporciona respostes, sinó aquell que ens ensenya a pensar amb independència (Nietzsche, 2000).

Els presocràtics grecs

Nietzsche considera Demòcrit un dels punts culminants de la filosofia presocràtica, juntament amb Heràclit, perquè representen una manera d'entendre la natura anterior a la metafísica de Plató i al cristianisme.

La recerca actual tendeix a considerar que la influència més profunda dels presocràtics sobre Nietzsche correspon a Heràclit, mentre que Demòcrit ocupa un segon pla, però essencial per entendre el vessant naturalista del seu pensament. En conjunt, Nietzsche veu en els presocràtics —i especialment en Heràclit i Demòcrit— la culminació d'una filosofia afirmativa de la natura, anterior al gir socràtic-platònic que, al seu judici, va orientar la filosofia occidental cap a la metafísica, el dualisme i la moral transcendent.

Durant els seus anys com a filòleg, Nietzsche estudiarà intensament els presocràtics. Els considera els primers grans investigadors de la realitat perquè cercaven explicacions naturals del món sense recórrer a mites ni a transcendències (Colli, 1994).

Demòcrit culmina aquesta tradició amb una concepció plenament materialista: tota la realitat està formada per àtoms i buit, sense finalitats divines ni propòsits morals. Aquesta explicació fascina Nietzsche perquè mostra una natura governada per la necessitat i no per una providència. Nietzsche admira especialment que Demòcrit intenti explicar el món sense separar dos nivells de realitat. Amb Plató apareix la distinció entre el món sensible i el món de les idees; amb Demòcrit, en canvi, només existeix una realitat física sotmesa a transformacions constants. Aquest aspecte connecta directament amb la crítica de Nietzsche a la metafísica occidental. Quan Nietzsche afirma que «el món vertader ha acabat convertint-se en una faula» (El crepuscle dels ídols), reprèn, en certa manera, la confiança presocràtica en la realitat sensible davant dels mons transcendentals.

Demòcrit rebutja que la natura tingui una finalitat determinada. Els fenòmens s'expliquen per la interacció dels àtoms, no perquè existeixi un pla diví o una causa final. Nietzsche comparteix aquesta oposició a qualsevol teleologia universal. La història, la vida i l'univers no evolucionen cap a una meta predeterminada. Aquesta crítica serà un dels seus principals arguments contra la filosofia de la història de Hegel, el cristianisme i les interpretacions providencialistes de l'existència (Safranski, 2002).

Tot i defensar l'atomisme, Demòcrit distingeix entre el coneixement proporcionat pels sentits i el coneixement racional, advertint que la percepció no reflecteix directament la realitat dels àtoms. Nietzsche reprèn aquesta desconfiança envers les aparences, però en radicalitza la conclusió. Per a ell no existeix una veritat absoluta darrere les perspectives, sinó múltiples interpretacions condicionades per la vida, el cos i els instints. El seu perspectivisme constitueix una reinterpretació moderna d'algunes intuïcions presocràtiques. En les seves lliçons sobre filosofia grega, Nietzsche presenta els presocràtics com una època de creativitat intel·lectual excepcional. Considera que, després de Sòcrates i especialment de Plató, la filosofia s’orienta excessivament cap al racionalisme, la moral i la recerca d'un món suprasensible.

Nietzsche no adoptarà l'atomisme de Demòcrit. De fet, criticarà la tendència de la ciència moderna a convertir els àtoms en noves substàncies metafísiques. Tanmateix, conservarà diversos trets fonamentals del seu esperit filosòfic:

• la recerca d'explicacions estrictament naturals;
• el rebuig de les causes finals i de la providència;
• la desconfiança envers els mons transcendentals;
• la reivindicació del cos i de la naturalesa com a punt de partida del pensament;
• la voluntat d'alliberar la filosofia de la moral religiosa.

Més que una influència doctrinal, Demòcrit representa per a Nietzsche un model d'actitud filosòfica: la del pensador que investiga la realitat sense recórrer a explicacions sobrenaturals ni a valors absoluts.

Etapa filològica (1864-1872). Influència de Friedrich Ritschl

La figura més decisiva de la formació universitària de Nietzsche és el filòleg Friedrich Wilhelm Ritschl (1806–1876), un dels màxims especialistes europeus en filologia clàssica. Ritschl reconeix molt aviat les extraordinàries capacitats intel·lectuals del seu alumne, fins al punt de considerar-lo un talent excepcional destinat a renovar els estudis clàssics (Hollingdale, 1999).

La filologia practicada per Ritschl va molt més enllà de la simple traducció de textos antics. Consisteix en reconstruir críticament els manuscrits, comparar variants textuals, analitzar el context històric i lingüístic i interpretar les obres a partir de proves documentals. Aquesta metodologia exigeix un elevat grau de precisió, paciència i rigor científic.

Nietzsche assimila profundament aquesta manera de treballar. Encara que posteriorment abandonarà la carrera acadèmica de filòleg, conservarà sempre aquesta actitud crítica davant les fonts i els conceptes. En certa manera, la seva futura filosofia pot entendre's com una filologia aplicada a la cultura occidental: igual que el filòleg investiga l'origen d'un text, Nietzsche investiga l'origen dels valors morals, de les creences religioses i dels conceptes filosòfics.

L'any 1867, amb vint-i-dos anys, Nietzsche s'allista per complir el servei militar voluntari com a artiller muntat en un regiment de l'exèrcit prussià a Naumburg. La seva intenció és compatibilitzar el servei amb els estudis universitaris. Poc després de començar la instrucció, al març de 1868, patirà un greu accident d'equitació. Mentre intenta muntar ràpidament a cavall, perd l'equilibri i cau violentament contra el pom de la sella (pommel), fet que li provoca un esquinçament dels músculs del tòrax i lesions importants a la caixa toràcica (Safranski, 2002; Young, 2010).

Les conseqüències foren considerables: ha d'interrompre immediatament el servei militar; passa diversos mesos de convalescència; i és declarat no apte per continuar el servei.

Durant la recuperació reprèn intensament les seves lectures filosòfiques i filològiques.

És també l'any 1867 quan publica els seus primers estudis filològics en revistes especialitzades, centrats principalment en la transmissió dels textos de Diògenes Laerci i d'altres autors grecs. Aquestes investigacions mostren un domini extraordinari de les llengües clàssiques i una maduresa científica poc habitual en un estudiant de poc més de vint anys (Young, 2010).

Richard Wagner

Nietzsche coneix personalment Richard Wagner el novembre de 1868, quan té vint-i-quatre anys i encara és estudiant de filologia a Leipzig. La trobada és possible gràcies al seu professor Friedrich Ritschl i a diversos amics comuns. El jove filòleg ja admira profundament la música de Wagner, que coneix des de l'adolescència, i l'encontre reforça aquesta fascinació (Safranski, 2002).

Ritschl arriba a escriure que Nietzsche és «un geni» i impulsa activament la seva carrera acadèmica. Gràcies al seu suport, l'any 1869, abans fins i tot d'obtenir el doctorat, Nietzsche és nomenat professor extraordinari de filologia clàssica a la Universitat de Basilea, un fet pràcticament sense precedents en el món universitari alemany (Safranski, 2002).

La proximitat geogràfica li permet visitar sovint Wagner i la seva esposa, Cosima Wagner, a la seva residència de Tribschen, prop de Lucerna. Nietzsche hi és rebut gairebé com un membre més de la família.

En aquells anys, Nietzsche, veu Wagner com el geni capaç de regenerar la cultura alemanya. Influït pel pessimisme metafísic de Schopenhauer, considera que la música wagneriana recupera l'esperit de la tragèdia grega, unint art, mite i experiència vital.

Malgrat aquest prometedor inici, Nietzsche comença ja a percebre els límits de la filologia tradicional. Considera que molts especialistes es limiten a acumular dades sense plantejar-se els grans problemes culturals i filosòfics. Progressivament arriba a la convicció que els textos grecs només poden comprendre's plenament si s'interpreten com a expressió d'una determinada manera d'entendre la vida. Aquesta evolució explica que la seva primera gran obra, El naixement de la tragèdia des de l'esperit de la música (1871), combini la investigació filològica amb una reflexió filosòfica sobre l'art, la cultura i el destí de la civilització occidental.

En aquesta obra, Nietzsche sosté que la cultura grega neix de la síntesi entre dues forces simbòliques: l'apol·lini, representant de la mesura, la forma i la racionalitat; el dionisíac, expressió de l'instint, l'embriaguesa, la música i la força vital. Per a Nietzsche, Wagner representa el renaixement modern de l'esperit dionisíac perdut des de Sòcrates i Eurípides (Young, 2010).

Etapa intempestiva (1873-1876/78)

A partir de 1873 comencen a aparèixer diferències cada vegada més profundes. Nietzsche observa amb inquietud com Wagner evoluciona cap a posicions molt diferents de les que ell admirava inicialment. El compositor es mostrava cada vegada més: nacionalista alemany; antisemita; proper al cristianisme; i partidari d'una concepció redemptora de l'art. Al mateix temps, és quan Nietzsche s'allunya progressivament de Schopenhauer i del seu pessimisme metafísic. La seva filosofia comença a orientar-se cap a una afirmació de la vida incompatible amb qualsevol ideal de redempció.

També el decep l'ambient creat al voltant del Festival de Bayreuth, inaugurat el 1876. Esperava una renovació cultural de primer ordre, però hi troba un clima excessivament patriòtic, elitista i gairebé sectari, dominat per l'admiració incondicional envers Wagner (Hollingdale, 1999).

La ruptura definitiva amb Wagner es consuma arran de l'estrena de l'òpera Parsifal (1882). Nietzsche interpreta aquesta obra com un retorn als ideals cristians que ha començat a combatre filosòficament. Veu Parsifal com una exaltació de la compassió, la renúncia i la redempció, és a dir, dels mateixos valors que ell identifica amb la moral cristiana i que considera contraris a l'afirmació de la vida. La seva crítica esdevé pública en dues obres fonamentals: Der Fall Wagner ^[5] (1888) i Nietzsche contra Wagner (1888). En aquests llibres acusa Wagner de practicar una música excessivament teatral, sentimental i decadent. Segons Nietzsche, el compositor ja no representa la força creadora de la tragèdia grega, sinó la decadència espiritual de la cultura europea.

La separació no és només artística o filosòfica, sinó profundament emocional. Nietzsche havia vist en Wagner una figura gairebé paterna després de la mort del seu propi pare —Wagner té 31 anys més que Nietzsche, la seva esposa, Cosima, és 24 anys més jove que Wagner, 7 anys major que Nietzsche. La convivència a Tribschen li havia proporcionat una família intel·lectual que durant alguns anys ocupa un lloc central en la seva vida. La ruptura resultà així especialment dolorosa. Malgrat la duresa de les seves crítiques, Nietzsche continuarà reconeixent sempre la grandesa musical de Wagner. A Ecce Homo arribarà a afirmar que ningú no ha influït tant en la seva sensibilitat artística.

L'allunyament de Wagner coincideix amb l'elaboració dels conceptes de voluntat de poder, transvaloració dels valors, etern retorn i superhome, així com amb la seva crítica radical de la moral cristiana. En aquest sentit, la ruptura amb Wagner no constitueix un episodi anecdòtic, sinó un moment decisiu en l'emancipació intel·lectual de Nietzsche, comparable a la seva separació del pensament de Schopenhauer.

Cosima Wagner

Es pot afirmar que hi havia una gran admiració intel·lectual i afectiva, però no existeix cap prova concloent d'una relació amorosa entre Nietzsche i Cosima.

Quan Nietzsche coneix Cosima el 1868, ella té trenta-un anys, és filla del compositor Franz Liszt i està casada amb Richard Wagner. Nietzsche, amb només vint-i-quatre anys, queda fascinat per l'ambient cultural dels Wagner. Cosima és una dona extraordinàriament culta, coneixedora de la filosofia alemanya, de la literatura clàssica i de la música. Les converses amb ella impressionen profundament Nietzsche, que sovint la descriu com una persona d'una intel·ligència excepcional. Alguns biògrafs, especialment Curt Paul Janz, han suggerit que Nietzsche desenvolupa un afecte molt profund envers Cosima, barreja d'admiració, amistat i idealització. Atesa la mort prematura del seu pare i el fet d'haver crescut envoltat gairebé exclusivament de dones, Cosima podia representar també una figura protectora dins del cercle wagnerià (Janz, 1981).

La qüestió de si va haver o no un enamorament és molt debatuda. Hi ha diversos indicis que Nietzsche experimenta una forta fascinació personal: parla de Cosima amb enorme admiració en les cartes als seus amics; li dedica diversos comentaris elogiosos; passa llargues temporades a Tribschen; participa en celebracions familiars, com el famós regal musical que Wagner ofereix a Cosima el dia del seu aniversari (l'origen de l'Idil·li de Siegfried). Tanmateix: no existeix cap carta de Nietzsche declarant-li amor; no hi ha cap resposta de Cosima que suggereixi una relació sentimental; els diaris de Cosima descriuen Nietzsche sobretot com un deixeble brillant i un amic molt estimat. La major part dels especialistes coincideixen que, si Nietzsche va estar enamorat, va ser un sentiment platònic i no correspost, mai convertit en una relació amorosa.

Es conserven diverses desenes de cartes entre Cosima i Nietzsche, encara que el gruix de la correspondència és molt inferior a la que tots dos mantingueren amb Wagner. Les cartes de Cosima es caracteritzen per: un to cordial i afectuós; interès per la salut de Nietzsche; comentaris sobre música i literatura; invitacions a Tribschen i posteriorment a Bayreuth; intercanvi d'opinions sobre els projectes artístics de Wagner. Un exemple representatiu és el tractament afectuós amb què sovint s'adreça a Nietzsche, preocupant-se pels seus continus problemes de salut.

Tanmateix, les cartes mai no suggereixen una relació sentimental. Cosima manté sempre una posició molt fidel al seu marit i veu Nietzsche principalment com un membre destacat del cercle wagnerià.

Després de 1876 la relació es deteriora ràpidament. Cosima es posiciona completament al costat de Wagner durant les discrepàncies filosòfiques que separen els dos amics. Quan Nietzsche publica: Menschliches, Allzumenschliches ^[6] (1878) i El cas Wagner (1888), Cosima interpreta aquestes obres gairebé com una traïció personal.

Als seus diaris (Cosima Wagner. Tagebücher) les referències a Nietzsche canvien progressivament: primer apareix com un jove genial; després com un home desequilibrat; finalment com un antic amic convertit en enemic de Wagner.

Quan Nietzsche sofrirà el col·lapse mental de 1889, Cosima mostrarà una actitud ambivalent. D'una banda, lamentarà sincerament la seva malaltia. De l'altra, interpretarà la bogeria gairebé com una conseqüència inevitable d'haver-se allunyat de Wagner, una lectura molt influïda per la seva fidelitat absoluta a Wagner.

Per estudiar la relació Nietzsche - Cosima Wagner, les fonts principals són:

• Nietzsche, F. Sämtliche Briefe. Kritische Studienausgabe (KSB), ed. Giorgio Colli i Mazzino Montinari.
• Cosima Wagner. Die Tagebücher (21 volums), ed. Martin Gregor-Dellin i Dietrich Mack.
• Nietzsche–Wagner Briefwechsel (Correspondència Nietzsche-Wagner), que inclou també algunes cartes de Cosima.

Les quatre "Consideracions intempestives"

Entre 1873 i 1876 Nietzsche publica quatre assaigs:

1. David Strauss, der Bekenner und der Schriftsteller (“David Strauss, el confessor i l'escriptor”), el 1873. Una crítica de la cultura burgesa alemanya després de la unificació.
2. Vom Nutzen und Nachteil der Historie für das Leben (“Sobre la utilitat i el perjudici de la història per a la vida”), el 1874. Una defensa de la història al servei de la vida i crítica de l'excés d'erudició històrica. El terme alemany unzeitgemäss significa literalment "fora del seu temps", "inoportú" o "contra l'època". En el pròleg, Nietzsche hi escriu: «Contra el temps present, i espero que en benefici d'un temps futur.» La seva intenció no és adaptar-se als valors dominants, sinó qüestionar-los des d'una perspectiva crítica. Per això ataca: l'excés d'historicisme; el nacionalisme triomfal després de la unificació alemanya; la confiança cega en el progrés; la cultura acadèmica massa erudita i poc vital.
3. Schopenhauer als Erzieher (“Schopenhauer com a educador”), el 1874. On presenta Schopenhauer com el model del filòsof independent.
4. Richard Wagner in Bayreuth (“Richard Wagner a Bayreuth”), el 1876. Darrer gran elogi públic de Wagner, escrit just abans que la relació entre tots dos es deteriorés definitivament.

Una etapa de transició

Aquesta fase és especialment interessant perquè mostra un Nietzsche en evolució. Encara admira profundament Schopenhauer i Wagner, però ja s'entreveuen les idees que conduiran a la ruptura:

• la crítica a qualsevol forma de dogmatisme;
• la defensa de la creativitat individual;
• el rebuig del conformisme cultural;
• la convicció que la cultura ha de servir la vida i no la mera erudició.

Per això molts especialistes consideren que les Consideracions intempestives constitueixen el pont entre el Nietzsche romàntic de El naixement de la tragèdia i el Nietzsche madur de Humà, massa humà i de les grans obres dels anys vuitanta (Safranski, 2002; Young, 2010).

Aquesta etapa és, doncs, el moment en què comença a emancipar-se intel·lectualment dels seus dos grans mestres, Schopenhauer i Wagner, encara que la ruptura definitiva no es produirà fins a partir de 1878.

Durant aquesta etapa, la salut física de Nietzsche és ja molt precària i condiciona directament la seva vida acadèmica i intel·lectual. Pateix sobretot migranyes intenses, problemes oculars greus, nàusees, vòmits, insomni, esgotament nerviós i trastorns digestius recurrents. Símptomes que el deixen sovint incapacitat durant dies i li dificulten molt la lectura, l’escriptura i la docència a la Universitat de Basilea.

Etapa il·lustrada o positivista (1878-1882)

En aquesta etapa es produeix un dels girs més importants en l'evolució del pensament de Friedrich Nietzsche. Durant aquests anys abandona definitivament la influència de Schopenhauer i Wagner i inicia una nova manera de filosofar, més crítica, experimental i propera a la tradició de la Il·lustració europea. Sense renunciar al seu esperit iconoclasta, substitueix el llenguatge romàntic de les primeres obres per un estil aforístic, analític i psicològic que prepara el camí de la seva filosofia de maduresa (Safranski, 2002).

L'inici d'aquesta etapa coincideix amb la publicació de “Humà, massa humà. Un llibre per a pensadors lliures” (1878), obra que Nietzsche dedica a la memòria de Voltaire en el centenari de la seva mort. La dedicatòria simbolitza un canvi de referents: Schopenhauer i Wagner deixen de ser els seus mestres intel·lectuals, mentre que els il·lustrats francesos passen a ocupar un lloc central.

Tal com ja s’ha comentat anteriorment, la ruptura amb Wagner ja s'havia gestat després del Festival de Bayreuth (1876), però ara esdevé definitiva. Nietzsche rebutja la concepció redemptora de l'art, el nacionalisme alemany i el retorn de Wagner als ideals cristians, especialment després de la composició de Parsifal. Paral·lelament, també abandona el pessimisme metafísic de Schopenhauer, que considera una altra forma de negar la vida (Young, 2010).

Nietzsche recupera l'esperit crític de la Il·lustració, encara que d'una manera molt personal. Admira especialment Voltaire, els moralistes francesos —com François de La Rochefoucauld i Nicolas Chamfort— i els grans psicòlegs de la conducta humana.

El seu objectiu deixa de ser la construcció de grans sistemes filosòfics per convertir-se en una investigació dels motius ocults que expliquen les idees, les creences i els comportaments. Aquesta aproximació anticipa la seva futura genealogia de la moral.

Durant aquests anys sosté que la filosofia ha d'alliberar-se dels prejudicis metafísics i religiosos i adoptar una actitud crítica basada en l'observació de la realitat humana.

Una de les transformacions més visibles és el canvi d'estil.

Si El naixement de la tragèdia encara presentava una estructura pròxima al tractat filosòfic, les obres d'aquest període adopten gairebé exclusivament la forma de l'aforisme. Nietzsche rebutja els sistemes filosòfics tancats. Presenta el pensament com una recerca oberta que obliga el lector a interpretar activament les idees i reflectir la complexitat i el caràcter provisional del coneixement. L'aforisme serà ja un dels trets més característics de l'escriptura de Nietzsche.

Durant aquest període publicarà:

1. Menschliches, Allzumenschliches (“Humà, massa humà. Un llibre per a pensadors lliures”), el 1878. Obra que marca l’inici de la nova etapa. Nietzsche analitza críticament conceptes com la moral, la religió, l'art, la metafísica, la cultura i la psicologia humana, defensant que moltes de les nostres creences són producte de la història i no pas veritats eternes.
2. Vermischte Meinungen und Sprüche (“Opinions i sentències diverses”), el 1879. Publicada com a complement de Humà, massa humà, aprofundeix en l'estudi dels mecanismes psicològics que expliquen les accions humanes i desenvolupa encara més l'estil aforístic.
3. Der Wanderer und sein Schatten (“El viatger i la seva ombra”), el 1880. La segona continuació de Humà, massa humà. El títol simbolitza el mateix Nietzsche com un pensador independent que abandona definitivament els antics mestres.
4. Morgenröthe. Gedanken über die moralischen Vorurteile (“Aurora. Pensaments sobre els prejudicis morals”), el 1881. Una investigació sistemàtica sobre l'origen dels prejudicis morals. Nietzsche comença a preguntar-se per què els éssers humans consideren bones o dolentes determinades conductes i prepara així la futura Genealogia de la moral.
5. Die fröhliche Wissenschaft (“La gaia ciència”), el 1882. La culminació d'aquesta etapa i l'enllaç amb la filosofia de maduresa. Hi apareixen, encara de manera embrionària, idees fonamentals com la «mort de Déu», la necessitat de crear nous valors i la concepció afirmativa de l'existència.

La salut de Nietzsche continua deteriorant-se. Les crisis són tan freqüents que l'any 1879, als 35 anys d’edat, es veu obligat a renunciar definitivament a la seva càtedra de filologia a la Universitat de Basilea (Safranski, 2002).

A partir d'aquest moment inicià una vida errant per diverses ciutats europees buscant climes favorables per alleujar les seves malalties. Passà llargues temporades a: Sils Maria, Gènova, Venècia i Niça. Un estil de vida solitari que afavoreix una independència intel·lectual absoluta, encara que també incrementa el seu aïllament personal.

A Ecce Homo. Com s'arriba a ser el que s'és (1888), la seva pròpia autobiografia, Nietzsche escriurà, dins el capítol Humà, massa humà:

«La malaltia em va proporcionar el dret de capgirar completament tots els meus hàbits: em va permetre oblidar, em va ordenar oblidar; em va fer el regal d'obligar-me a la quietud, a l'oci, a esperar, a ser pacient... Però això és precisament el que significa pensar! Els meus ulls, per si sols, van posar fi a tota bibliomania, dit ras i curt: a la filologia; jo quedava "redimit" del llibre, durant anys no vaig llegir res: el benefici més gran que mai m'he procurat!»

L'etapa il·lustrada representa el pas de Nietzsche des del romanticisme filosòfic cap a una actitud genealògica i psicològica. Molts estudiosos consideren aquesta etapa com la gran transició entre el primer Nietzsche i el Nietzsche madur de Also sprach Zarathustra (“Així parlà Zaratustra”), del 1883-1885. Sense les investigacions psicològiques i històriques desenvolupades entre 1878 i 1882, difícilment haurien estat possibles conceptes posteriors com la voluntat de poder, la transvaloració de tots els valors o la genealogia de la moral (Fink, 2000; Young, 2010).

La relació de Nietzsche amb Paul Rée i Lou Andreas-Salomé

La relació de Friedrich Nietzsche amb Paul Rée i Lou Andreas-Salomé constitueix un dels episodis més intensos i dramàtics de la seva biografia. Entre 1881 i 1882, aquest triangle intel·lectual i afectiu marcarà profundament l'evolució personal de Nietzsche i influirà en algunes de les seves obres més importants.

Nietzsche coneix Paul Rée a Basilea l'any 1873 gràcies a un amic comú, el filòsof Malwida von Meysenbug. Rée, metge de formació i filòsof autodidacta, està molt influït pel positivisme, l'evolucionisme de Charles Darwin i la psicologia moral francesa.

L'amistat entre tots serà molt estreta durant gairebé una dècada. Compartiran l'interès per una explicació naturalista de la moral i rebutjaran les interpretacions metafísiques tradicionals. Rée sosté que els valors morals són producte de l'evolució històrica i dels costums socials, una idea que influirà notablement en Nietzsche durant l'etapa il·lustrada (Safranski, 2002).

Diversos estudiosos consideren que obres com Humà, massa humà reflecteixen clarament aquesta influència, especialment pel seu estil aforístic i per l'anàlisi psicològica dels comportaments humans (Young, 2010).

Tanmateix, les diferències filosòfiques acaben fent-se evidents. Rée explica la moral des d'una perspectiva essencialment utilitarista i evolucionista, mentre que Nietzsche cerca una interpretació més profunda basada en les forces vitals, la voluntat de poder i la història dels valors. Aquestes discrepàncies seran l'origen de la seva posterior genealogia de la moral, molt més radical que les explicacions naturalistes de Rée.

El 1882, Malwida von Meysenbug presentà Nietzsche i Paul Rée a la jove intel·lectual russa Lou Andreas-Salomé, de només vint-i-un anys. La trobada té lloc a Roma i causa una impressió immediata en Nietzsche.

Lou posseeix una formació extraordinària en filosofia, literatura, teologia i psicologia. La seva intel·ligència, independència i rebuig dels convencionalismes socials fascinen Nietzsche des del primer moment. En les seves cartes la descriu com una dona excepcional, capaç de comprendre el seu pensament com molt poques persones (Safranski, 2002).

Ben aviat sorgeix el projecte de crear una comunitat intel·lectual integrada per Nietzsche, Rée i Lou, dedicada exclusivament a l'estudi, l'escriptura i la filosofia. Aquesta idea, molt allunyada dels models tradicionals de convivència, mai no arriba a materialitzar-se.

Durant aquell mateix any Nietzsche s'enamora profundament de Lou. Li demana matrimoni almenys dues vegades —segons algunes fonts, una directament i una altra a través del seu amic Franz Overbeck— però Lou rebutja ambdues propostes. La seva negativa no implica un rebuig personal. Lou ha expressat reiteradament que no desitja casar-se amb ningú i defensa una forma de vida dedicada a la llibertat intel·lectual. Manté també una estreta amistat amb Paul Rée, fet que alimenta la gelosia i la decepció de Nietzsche (Young, 2010).

L'estiu de 1882 les tensions augmentaren considerablement. La germana de Nietzsche, Elisabeth Förster-Nietzsche, desaprova profundament Lou, a qui considera immoral, excessivament independent i perjudicial per al seu germà. La seva intervenció contribueix a deteriorar encara més les relacions.

La famosa fotografia presa a Lucerna, en què Lou apareix asseguda sobre un petit carro mentre Nietzsche i Rée fan simbòlicament de cavalls, reflecteix el to irònic i provocador del grup. Amb el temps, però, aquesta imatge acabarà simbolitzant també el fracàs del projecte compartit. Pocs mesos després, Lou i Rée decideixen continuar junts els seus projectes intel·lectuals sense Nietzsche. Aquest se sent profundament ferit, tant des del punt de vista afectiu com personal. La ruptura és definitiva.

L'experiència de 1882 coincideix amb un moment decisiu de l'evolució del pensament de Nietzsche. Molts biògrafs interpreten que la decepció provocada per Lou contribueix a accentuar la seva soledat i a reforçar la figura del pensador independent que caracteritzarà Zaratustra. Tanmateix, seria exagerat atribuir l'obra exclusivament a aquest episodi sentimental. La major part dels especialistes coincideixen que la ruptura amb Lou actua més aviat com un catalitzador emocional dins d'una evolució filosòfica que ja estava en marxa.

Durant molts anys s’ha presentat Lou Andreas-Salomé com la gran responsable del sofriment de Nietzsche. Aquesta interpretació es deu en bona part als relats d'Elisabeth Förster-Nietzsche, que contribueix a construir una imatge molt negativa de Lou. Tanmateix, els estudis de Safranski (2002), Young (2010) i altres biògrafs mostren que Lou actua sempre amb sinceritat respecte al seu desig de mantenir una relació exclusivament intel·lectual i d'amistat. La ruptura respon més aviat a la incompatibilitat entre les expectatives emocionals de Nietzsche i el projecte vital independent que Lou defensa. Malgrat la seva brevetat, la relació amb Paul Rée i Lou Andreas-Salomé representa un moment fonamental en la biografia de Nietzsche. Significa el final de les seves grans amistats intel·lectuals, l'inici d'un període de profunda solitud creativa i el preludi immediat de les obres que culminaran la seva filosofia de maduresa.

Etapa final (1882–1900): la culminació del seu pensament i el col·lapse definitiu

L'etapa final de la vida de Friedrich Nietzsche constitueix el període de màxima fecunditat filosòfica, però també el de més gran deteriorament físic i psicològic. En només sis anys (1882-1888), Nietzsche redacta gairebé totes les obres que l'han convertit en un dels filòsofs més influents de la modernitat. Després del col·lapse mental sofert a Torí el gener de 1889, ja no escriurà cap obra filosòfica i viurà onze anys en un estat d'incapacitat gairebé absoluta (Safranski, 2002).

L'any 1882 representa un moment decisiu. Amb la publicació de Die fröhliche Wissenschaft (“La gaia ciència”), Nietzsche culmina l'etapa il·lustrada i anuncia les grans intuïcions que desenvoluparà durant els anys següents. En aquesta obra apareix, per primera vegada, la cèlebre afirmació «Déu ha mort», formulada a l'aforisme 125 («El boig»). Aquesta expressió no constitueix una simple negació de l'existència de Déu, sinó el diagnòstic d'una profunda crisi cultural: els valors tradicionals del cristianisme i de la metafísica han perdut la seva força normativa, però encara no han estat substituïts per uns altres (Nietzsche, 2001).

«Déu ha mort. Déu continua mort. I nosaltres l'hem matat. Com podríem consolar-nos, nosaltres, els assassins de tots els assassins? El més sant i el més poderós que el món havia posseït fins ara s'ha dessagnat sota els nostres ganivets: qui ens rentarà aquesta sang? Amb quina aigua podrem purificar-nos? Quins ritus expiatoris, quins jocs sagrats haurem d'inventar? No és la grandesa d'aquest fet massa gran per a nosaltres? No haurem d'esdevenir nosaltres mateixos déus per tal de semblar-ne dignes?»

L'estiu de 1881, durant una estada a Sils Maria, als Alps suïssos, Nietzsche afirma haver concebut una altra de les seves idees fonamentals: la doctrina de l'etern retorn, segons la qual cal imaginar que cada instant de la vida s'hauria de repetir infinitament. Aquesta hipòtesi no és presentada com una teoria física, sinó com una prova existencial destinada a mesurar fins a quin punt l'individu afirma plenament la seva pròpia vida (Young, 2010).

Entre 1883 i 1885 Nietzsche escriu la seva obra més coneguda: Also sprach Zarathustra (“Així parlà Zaratustra”), redactada en quatre parts. Es tracta d'un llibre singular, escrit amb un llenguatge poètic i simbòlic que combina filosofia, literatura i profecia. Zaratustra anuncia la necessitat d'una nova humanitat després de la «mort de Déu».

En el seu pròleg, Nietzsche afirma: «L'home és una corda estesa entre l'animal i el superhome: una corda sobre un abisme. Un pas perillós, un caminar perillós, un mirar enrere perillós, un estremiment i una aturada perillosos. El que hi ha de gran en l'home és que és un pont i no una meta: el que es pot estimar en l'home és que és un trànsit i un ocàs.»

Nietzsche ens presenta alguns dels conceptes més coneguts del seu pensament: el superhome (Übermensch), entès com l'ésser humà capaç de crear els seus propis valors; La voluntat de poder, que expressa la tendència creadora i expansiva de tota forma de vida; l'etern retorn, com a màxima afirmació de l'existència; i la crítica de la moral tradicional i de qualsevol forma de nihilisme. En el seu pròleg s’afirma:

«Jo us ensenyo el superhome. El superhome és el sentit de la Terra. Que la vostra voluntat digui: "Que el superhome sigui el sentit de la Terra! Us conjuro, germans meus, romaneu fidels a la Terra i no cregueu els qui us parlen d'esperances ultraterrenals. Són destil·ladors de verí, tant si ho saben com si no. Són menyspreadors de la vida, moribunds i enverinats, dels quals la Terra està cansada. Que desapareguin d'una vegada!»

Inicialment, l'obra passa gairebé desapercebuda. Nietzsche ha de finançar-ne personalment diverses edicions, que tindran una difusió molt reduïda.

Entre 1886 i 1888, malgrat els continus problemes de salut, Nietzsche desenvolupa una activitat intel·lectual extraordinària. Escriu successivament:

• Jenseits von Gut und Böse (Més enllà del bé i del mal, 1886), on sistematitza la crítica de la metafísica i de la moral occidental.
• Zur Genealogie der Moral (La genealogia de la moral, 1887), una investigació sobre l'origen històric dels valors morals basada en el mètode genealògic.
• Der Fall Wagner (El cas Wagner, 1888), crítica del compositor i del concepte romàntic de l'art.
• Götzen-Dämmerung (El crepuscle dels ídols, 1888), síntesi brillant del seu pensament i atac frontal contra la filosofia tradicional.
• Der Antichrist (L'Anticrist, 1888), una de les seves crítiques més radicals al cristianisme.
• Ecce Homo (1888), autobiografia intel·lectual en què interpreta retrospectivament la seva pròpia obra.
• Nietzsche contra Wagner (1888), recopilació de textos crítics sobre el seu antic mestre.

L'any 1888 és extraordinari perquè Nietzsche escriu totes les obres en pocs mesos, mostrant una intensitat creadora excepcional. Alguns estudiosos han vist en aquest ritme frenètic els primers indicis del desequilibri mental que culminarà poc després, encara que aquesta interpretació continua essent objecte de debat (Young, 2010).

El col·lapse de Torí

El 3 de gener de 1889, mentre resideix a Torí, Nietzsche pateix una greu crisi mental. Segons el relat tradicional, veu un cotxer colpejant un cavall, s'hi acosta, abraça l'animal plorant i immediatament es desplomà. Encara que alguns detalls d'aquest episodi no poden verificar-se amb absoluta certesa, sí que està plenament documentat que aquells dies el seu estat mental es deteriora ràpidament (Safranski, 2002).

En les jornades següents escriu les anomenades «cartes de la bogeria» (Wahnbriefe), dirigides a amics i coneguts. Les signa alternativament com «Dionís» o «El Crucificat», identificant-se simbòlicament amb figures antagòniques de la seva pròpia filosofia.

Traslladat primer a la clínica psiquiàtrica de Basilea i després a la de Jena, els metges li diagnostiquen inicialment una paràlisi general progressiva, habitualment associada en aquella època a la neurosífilis. Avui, però, aquest diagnòstic és objecte de controvèrsia, i s'han proposat diverses hipòtesis alternatives, com ara una demència frontó-temporal, una malaltia vascular hereditària o un tumor cerebral (Young, 2010).

Després del col·lapse, Nietzsche no recuperarà mai més les seves facultats intel·lectuals. L'any 1890 la seva mare, Franziska Nietzsche, el trasllada a Naumburg, on viurà sota la seva cura fins a la mort d'aquesta el 1897. Posteriorment, la seva germana, Elisabeth Förster-Nietzsche, se'n fa càrrec i l'instal·la a Weimar.

Durant aquests anys Nietzsche roman en un estat de progressiva incapacitat. Alterna períodes de silenci gairebé absolut amb moments de certa lucidesa, però mai no torna a escriure filosofia.

Mentrestant, Elisabeth inicià la construcció del Nietzsche-Archiv, des d'on comença a editar i difondre l'obra del seu germà. La seva intervenció editorial ha estat molt discutida, ja que en modifica alguns manuscrits i contribueix a presentar Nietzsche com un pensador proper al nacionalisme alemany, interpretació que la investigació contemporània considera profundament distorsionada (Colli i Montinari, 1986).

Nietzsche mor a Weimar el 25 d'agost de 1900, probablement a conseqüència d'una pneumònia agreujada per les complicacions neurològiques que pateix des de fa més d'una dècada.

Conclusió final

La paradoxa final de la vida de Nietzsche és que el filòsof que durant anys escriu gairebé ignorat es converteix, després de la seva mort, en un dels pensadors més influents del segle XX. és redescobert per filòsofs com Georg Brandes (1842-1927), filòsof i crític literari molt respectat. Les seves idees inspiren corrents tan diversos com l'existencialisme, la fenomenologia, la psicoanàlisi, el post-estructuralisme i la filosofia contemporània de la cultura. Richard Strauss, Thomas Mann, Carl Jung, James Joyce, Jack London, Rainer Maria Rilke, i molts més, seran seguidors de Nietzsche. Al mateix temps, algunes lectures esbiaixades —afavorides en part per l'edició dels seus manuscrits realitzada per Elisabeth— faciliten apropiacions ideològiques que avui es consideren incompatibles amb el conjunt del seu pensament.

La seva obra continua representant una de les crítiques més profundes a la metafísica, a la moral tradicional i als fonaments culturals de la modernitat occidental, mantenint una vigència extraordinària més d'un segle després de la seva mort.

Bibliografia

• Andreas-Salomé, L. (2005). Mirada retrospectiva. Memòries. Madrid: Siruela.
• Cate, C. (2002). Friedrich Nietzsche. Barcelona: Ediciones B.
• Colli, G. (2000). Después de Nietzsche. Barcelona: Anagrama.
• Colli, G. i Montinari, M. (1986). Nietzsche. Opere complete. Milà: Adelphi.
• Fink, E. (2000). La filosofía de Nietzsche. Madrid: Alianza Editorial.
• Hollingdale, R. J. (1999). Nietzsche. El hombre y su filosofía. Madrid: Tecnos.
• Janz, C. P. (1981). Friedrich Nietzsche. Biographie. München: Hanser.
• Nietzsche, F. (1986–2004). Sämtliche Briefe. Kritische Studienausgabe. Berlin: De Gruyter.
• Nietzsche, F. (2000). Ecce Homo. Madrid: Alianza Editorial.
• Nietzsche, F. (2001). Així parlà Zaratustra. Barcelona: Edicions 62.
• Nietzsche, F. (2001). Aurora. Madrid: Alianza Editorial.
• Nietzsche, F. (2001). El caso Wagner. Madrid: Alianza Editorial.
• Nietzsche, F. (2001). Humano, demasiado humano. Madrid: Alianza Editorial.
• Nietzsche, F. (2001). La gaia ciència. Barcelona: Edicions 62.
• Nietzsche, F. (2001). Més enllà del bé i del mal. Barcelona: Edicions 62.
• Nietzsche, F. (2001). Nietzsche contra Wagner. Madrid: Alianza Editorial.
• Nietzsche, F. (2002). La genealogia de la moral. Barcelona: Edicions 62.
• Safranski, R. (2002). Nietzsche. Biografía de su pensamiento. Barcelona: Tusquets Editores.
• Torralba, F. (2018) Els mestres de la sospita. Fragmenta Editorial. Col·. Foreign rights.
• Wagner, C. (1976–2008). Die Tagebücher. München: Piper.
• Young, J. (2010). Friedrich Nietzsche: A Philosophical Biography. Cambridge: Cambridge University Press.

Jordi Coll Vera - 2022