Introducció

Actualment es disposa de més de cinc segles d’informació sobre episodis d’inundació. L’estudi de les inundacions històriques a partir de les marques conservades al territori constitueix una eina de gran valor per comprendre el risc d’inundació, tant des d’una perspectiva científica com patrimonial i educativa. Aquest tipus d’anàlisi permet reconstruir episodis extrems anteriors a les sèries instrumentals modernes, identificar espais reiteradament vulnerables i reforçar la memòria social del perill. Les marques de nivell, les inscripcions commemoratives, les plaques i altres testimonis materials no són únicament restes del passat, sinó també instruments de prevenció i conscienciació col·lectiva. [LLASAT, M. C., BARRIENDOS, M., BARRERA, A. i RIGO, T., 2005]

La importància d’aquesta memòria s’ha fet especialment evident després de l’episodi del 29 d’octubre de 2024 al País Valencià, que esdevé una referència immediata per comprendre la vulnerabilitat actual davant les precipitacions torrencials mediterrànies. La magnitud dels danys i la persistència del record social d’aquest episodi reforcen la necessitat de relacionar els esdeveniments recents amb la llarga durada històrica de les inundacions. [AEMET, 2024]

Episodi del 29 d’octubre de 2024: context meteorològic i impacte

L’episodi del 29 d’octubre de 2024 s’associa a una depressió aïllada a nivells alts (DANA) situada a l’entorn de l’Estret de Gibraltar, que afavoreix la formació d’una baixa en superfície al sud peninsular i la canalització d’un flux molt humit de component est cap a la façana mediterrània. Aquesta configuració facilita la persistència i regeneració de nuclis convectius molt actius, responsables de precipitacions extraordinàries i d’intensitat torrencial. [AEMET, 2024]

El mapa meteorològic ens permet interpretar la situació sinòptica responsable de l’episodi. En el mapa s’observa un centre de baixes pressions (B) situat al sud-est de la Península Ibèrica, entre el sud de València, Múrcia i el mar d’Alboran. Les isòbares indiquen valors propers als 1012 hPa, amb un camp de pressió relativament tancat que reflecteix una depressió activa.

Al mateix temps, a l’Atlàntic occidental apareix un anticicló (A) amb valors superiors als 1028 hPa, que exerceix una funció de bloqueig. Aquest anticicló impedeix el desplaçament ràpid de la pertorbació cap a l’est i contribueix a estabilitzar la configuració sinòptica, fent que el sistema depressiu es mantingui gairebé estacionari sobre la Mediterrània occidental.

Aquesta disposició anticicló–depressió crea un fort gradient de pressió que afavoreix l’entrada de vents marítims cap al litoral oriental peninsular.

El mapa mostra diversos fronts associats a la baixa pressió, especialment sobre el litoral mediterrani. Aquests fronts indiquen zones de contacte entre masses d’aire amb característiques diferents:

  • Fronts freds (línies blaves amb triangles) que indiquen l’avanç d’aire més fred.
  • Fronts càlids (línies vermelles amb semicercles) que assenyalen l’entrada d’aire més càlid.
  • Fronts closos (en violeta) que apareixen quan el front fred atrapa el front càlid.

La concentració d’aquests fronts al sud-est peninsular reflecteix una zona de gran inestabilitat atmosfèrica, on es produeixen processos de convecció intensa.

La configuració de les isòbares indica un flux predominant de vents de component est i sud-est procedents de la Mediterrània. Aquest flux és especialment important perquè transporta aire molt humit cap al litoral valencià i català.

Quan aquest aire càlid i humit entra en contacte amb aire més fred en altura —associat a la DANA— es produeix una forta inestabilitat convectiva, amb el desenvolupament de núvols cumulonimbus molt actius. Aquest mecanisme és característic dels episodis de precipitació torrencial mediterrània, sovint anomenats popularment gota freda”. Un aspecte clau que es desprèn del mapa és la quasi estacionarietat de la baixa pressió. En no desplaçar-se ràpidament, el sistema manté durant hores el flux humit cap a les mateixes zones. Això provoca la regeneració contínua de tempestes sobre les mateixes àrees, fenomen conegut com tren convectiu. Tot en conjunt explica que en algunes localitats del País Valencià es registrin acumulacions extraordinàries de precipitació, amb valors que superen àmpliament els 500–700 mm en menys de 24 hores. La combinació d’aquests factors crea les condicions idònies per a precipitacions torrencials i episodis d’inundació, com els registrats durant el 29 d’octubre de 2024.

El mapa geopotencial a 500 hPa i pressió atmosfèrica en superfície el 30 d’octubre de 2024 a les 00 UTC, generat a partir del model GFS (Global Forecast System), és especialment útil perquè permet analitzar simultàniament la circulació atmosfèrica en altura (500 hPa) i la situació de pressió a nivell del mar, dos factors clau per comprendre la formació d’episodis de precipitació intensa. Els colors del mapa representen el geopotencial a 500 hPa, és a dir, l’altura a la qual es troba la pressió de 500 hectopascals, aproximadament a 5–6 km d’altitud. Aquest nivell és molt utilitzat en meteorologia per analitzar la circulació atmosfèrica i la presència de pertorbacions.

  • Els colors blavosos i violetes sobre el nord d’Europa indiquen geopotencials baixos i aire fred en altura, associats a una profunda depressió situada sobre Escandinàvia. Aquesta zona està dominada per una circulació ciclònica intensa, amb isohipses molt juntes que reflecteixen forts gradients de pressió i vents en altura.
  • En canvi, els colors taronja i vermellosos sobre la península Ibèrica i el Mediterrani occidental indiquen geopotencials més elevats i aire relativament més càlid en altura.
  • Tanmateix, al sud de la península Ibèrica s’observa una anomalia tancada en el camp de geopotencial, indicativa d’una DANA (depressió aïllada en nivells alts)**. Aquest nucli fred en altura és un dels elements clau que afavoreixen la inestabilitat atmosfèrica.

Les línies blanques representen isòbares, és a dir, línies d’igual pressió atmosfèrica a nivell del mar. Al mapa es pot observar: un anticicló relativament fort a l’Atlàntic subtropical, amb valors propers als 1025 hPa, i una zona de pressions més baixes al Mediterrani occidental i al sud de la península Ibèrica, associada a la pertorbació responsable de les precipitacions.

Aquesta configuració crea un flux persistent de vents de component est o sud-est cap al litoral mediterrani peninsular. Aquest flux transporta aire càlid i molt humit procedent del Mediterrani, que és el combustible principal per al desenvolupament de tempestes convectives intenses.

La combinació entre l’aire relativament càlid i humit a nivells baixos i l’aire més fred en altura associat a la DANA genera un fort gradient vertical de temperatura, és a dir, una atmosfera molt inestable. Aquest contrast afavoreix el desenvolupament de núvols cumulonimbus profunds, capaços de produir precipitacions molt intenses en intervals curts de temps. Aquest mecanisme és característic dels episodis d’aiguats mediterranis de tardor.

Del mapa es dedueix la relativa estacionarietat de la configuració atmosfèrica. La presència d’un anticicló robust a l’Atlàntic i d’una circulació ondulada a latituds més altes limita el desplaçament ràpid de la DANA. Això fa que el sistema convectiu es mantingui durant hores o dies sobre la mateixa regió. Aquesta persistència és un dels factors que expliquen els acumulats extraordinaris de precipitació registrats durant l’episodi d’octubre de 2024.

Aquesta figura mostra dues simulacions meteorològiques del 29 d’octubre de 2024 a les 16:00 (hora local) que permeten entendre els mecanismes físics responsables de les precipitacions torrencials associades a l’episodi de DANA al llevant peninsular. Les dades procedeixen de simulacions numèriques utilitzades per Meteociel a partir de models meteorològics d’alta resolució.

  1. El mapa de l’esquerra representa la direcció i intensitat del vent a prop de la superfície terrestre (10 m d’altura). Les línies indiquen la trajectòria del flux d’aire mentre que els colors reflecteixen la intensitat del vent. S’hi observa un flux molt marcat de component est i sud-est procedent de la Mediterrània, dirigit cap al litoral valencià i el sud de Catalunya. Aquest flux marítim és persistent i relativament intens, cosa que afavoreix el transport continu d’aire càlid i humit des de la superfície del mar cap a terra. Aquest tipus de circulació és típic dels episodis d’aiguats mediterranis. El vent marítim carregat d’humitat convergeix sobre la costa i, en trobar obstacles orogràfics —com les serralades prelitorals valencianes o catalanes— és forçat a ascendir. Aquest ascens facilita la condensació del vapor d’aigua i el desenvolupament de tempestes convectives molt actives. A més, el mapa mostra zones de convergència de vents, especialment al litoral central valencià. Aquestes zones són especialment favorables a la formació de nuclis convectius persistents.
  2. El mapa de la dreta representa la quantitat total de vapor d’aigua present a la columna atmosfèrica. La quantitat d’aigua que podria precipitar si tot el vapor es condensés. Els colors vermells i marrons indiquen valors molt elevats de vapor d’aigua, superiors als habituals per a la regió. En aquest cas s’observa una concentració especialment intensa sobre el Mediterrani occidental i el litoral valencià, amb un màxim clar davant de la costa. Aquest camp d’humitat mostra que l’atmosfera conté una quantitat excepcional d’aigua disponible per a la precipitació. Quan aquesta humitat és transportada cap a la costa pels vents marítims i interactua amb aire més fred en altura associat a la DANA, es desencadena una convecció molt intensa.

L’anàlisi combinada dels dos mapes permet identificar el mecanisme principal que explica les precipitacions extremes de l’episodi:

  1. Flux marítim persistent que transporta aire càlid i humit des del Mediterrani.
  2. Elevat contingut de vapor d’aigua atmosfèric, que proporciona una gran reserva d’humitat.
  3. Convergència de vents prop de la costa, que afavoreix l’ascens de l’aire.
  4. Inestabilitat atmosfèrica causada per la DANA en altura, que intensifica la convecció.

La combinació d’aquests factors genera tempestes convectives molt actives i persistents, capaces de produir precipitacions torrencials en intervals de temps relativament curts.

5:00 hora local, 29/10/2024. Sistema convectiu meso-escalar estacionari sobre Alzira. El flux del SE en altura fa que el tren de tempestes es propagui cap al NW, afectant Llombai, Bunyol, Turís, Xiva, Set Aigües i les muntanyes d’Utiel i l’Atalaya, sobre les conques del riu Magre i del Túria. A la superfície hi ha advecció de l’Est que arrossega humitat del Mediterrani i realimenta la línia de convergència creada per l’orografia, donant lloc a pluja intensa i sostinguda. El sistema es dissipa cap a les 10:00.

Reactivació del focus convectiu sobre Alzira cap a les 12:00, mantenint-se estacionari i assolint més de 100 mm/h. El tren de tempestes es va expandir cap a l’oest de la ciutat de València, impactant Torrent, Alaquàs, Aldaia i Riba-roja de Túria. Més tard el sistema es va estendre cap a les muntanyes d’Utiel i l’Atalaya. Cap a les 23:00 el sistema de precipitació va començar a dissipar-se i la intensitat de la pluja va anar disminuint des de la costa cap a l’interior.

Segons les dades d’AEMET, el màxim pluviomètric del dia 29 es registra a la província de València, amb acumulacions superiors als 700 mm a Turís i registres extraordinaris d’intensitat horària. A l’estació d’aquesta localitat es baten diversos rècords de la xarxa estatal: 185 mm en una hora, 621 mm en sis hores i 720 mm en dotze hores. [AEMET, 2024]

Des del punt de vista hidrològic, la rambla del Poyo registra cabals excepcionals. El sensor instal·lat al creuament amb l’autovia A-3 mesura un màxim d’uns 2.283 m³/s abans de deixar de funcionar. La Confederació Hidrogràfica del Xúquer estima que al tram final del barranc el cabal pot haver superat els 3.000 m³/s, valor que excedeix els cabals associats a períodes de retorn de cinc-cents anys en aquest sector. [Confederación Hidrográfica del Júcar, 2025].

Aquest episodi mostra que el desastre no depèn exclusivament de la intensitat de la pluja, sinó també de la vulnerabilitat acumulada del territori: ocupació d’espais inundables, infraestructures exposades i elevada densitat urbana. Per aquest motiu, la memòria històrica de les inundacions i la seva plasmació en marques físiques adquireixen una funció preventiva de primer ordre.

Es podria haver evitat? El barranc del Poyo ha provocat 100 inundacions documentades en els últims 250 anys. Segons els càlculs de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, el 29 d’octubre de 2024 es produeix un cabal punta > 3.500 m³/s a la cruïlla entre el barranc del Poyo i la pista de Silla. Aquest valor duplica amb escreix el cabal estimat per a una avinguda amb un període de retorn de 500 anys (1.420 m³/s), multiplica per deu el cabal mitjà de l’Ebre a Amposta (333 m³/s) i supera el del Nil (2.830 m³/s).

El barranc del Poyo està declarat Àrea d’Alt Risc Potencial Significatiu d’Inundació (ARPSI) en el Pla de Gestió del Risc d’Inundació (PGRI) de la conca del Xúquer, des de l’any 2011.

Segons estimacions d’experts en gestió d’emergències, prop del 50 % de les víctimes d’inundacions podrien evitar-se amb una millor percepció del risc i amb instruccions clares sobre què fer durant l’episodi [JONKMAN & KELMAN, 2005; JONKMAN, 2008].

Concepte, tipus i causes d’inundació

Les inundacions poden definir-se com l’ocupació temporal per l’aigua d’un espai normalment emergit. Les causes poden ser naturals —precipitacions intenses o persistents, desbordaments fluvials, avingudes sobtades, fusió nival o temporals marins— o antròpiques, com fallades d’infraestructures hidràuliques o transformacions del sòl que incrementen l’escorrentia. [LLASAT et al. , 2005, 2010]

En el context mediterrani, la literatura especialitzada destaca la importància de les flash floods o inundacions sobtades () associades a precipitacions convectives molt intenses. Aquestes afecten sobretot conques petites i mitjanes, on la resposta hidrològica és ràpida i sovint devastadora. [LLASAT et al. , 2005, 2010]

Les inundacions es poden classificar segons les causes, l’impacte i la durada de l’episodi, distingint entre inundacions sobtades, episodis de precipitació intensa de curta durada i inundacions associades a pluges persistents o fusió nival [LLASAT et al., 2005; GAUME et al., 2009).

Segons les causes:

  • Per pluja “in situ”
  • Per desbordament de rius o rambles
  • Per penetració del mar en zones costaneres
  • Per excés d’aigua subterrània, habitualment en zones càrstiques
  • Per desgel
  • Per ruptura o operació incorrecta d’infraestructures hidràuliques, com preses
  • Per combinació de dos o més d’aquests factors

Segons l’impacte:

(es poden utilitzar classificacions numèriques o altres denominacions)

  • Inundació o avinguda ordinària
  • Inundació extraordinària
  • Inundació catastròfica

Segons la durada, la intensitat i l’impacte:

  • Tipus 1. Inundacions molt ràpides produïdes per pluges molt intenses i localitzades (inundacions sobtades) <3 h, <100 mm
  • Tipus 2. Inundacions per pluges molt intenses i continuades
    • Tipus 2a. Inundacions sobtades per pluges intenses i abundants en conques torrencials <24 h, >200 mm
    • Tipus 2b. Inundacions per pluges abundants i moderadament intenses 24–72 h, >200 mm, >400 mm, >2000 km²
  • Tipus 3. Inundacions per pluges continuades de llarga durada 72 h, >200 mm
  • Tipus 4. Inundacions produïdes per fusió de neu, amb precipitació o sense.

Des del punt de vista documental, els estudis històrics distingeixen entre aigües ordinàries, extraordinàries i catastròfiques, segons els efectes observats en les fonts. Aquesta classificació permet interpretar episodis antics quan no es disposa de dades instrumentals, utilitzant indicadors indirectes com els danys sobre infraestructures, collites o edificis. [BARRIENDOS i MARTÍN-VIDE, 1998]

Memòria històrica i reconstrucció documental

La reconstrucció de la història de les inundacions es basa en una gran varietat de fonts: llibres d’acords municipals, documentació eclesiàstica, memorials, registres fiscals, correspondència administrativa o informes d’obres públiques. Aquest conjunt de documents permet identificar episodis d’avingudes fluvials i reconstruir la seva evolució temporal. [BARRIENDOS i MARTÍN-VIDE, 1998]

A Catalunya, la combinació d’anàlisi històrica i meteorològica ha permès identificar centenars d’episodis d’inundació des del segle XIV. Els treballs de Llasat i col·laboradors mostren que les conques del Segre, del Llobregat o del Ter presenten una recurrència notable d’episodis extrems, amb períodes de major concentració durant determinades fases climàtiques. [LLASAT et al. , 2005, 2010]

Aquesta aproximació interdisciplinària permet distingir entre l’evolució del clima i la transformació del territori. En molts casos, l’augment dels danys no s’explica només per una major intensitat de les precipitacions, sinó també per l’expansió urbana i la modificació dels sistemes de drenatge.

Més de cinc segles de dades d’inundacions

La reconstrucció històrica de les inundacions constitueix una eina essencial per comprendre l’evolució del risc hidrològic al llarg del temps. Diversos estudis han analitzat les fonts documentals disponibles a Catalunya —cròniques municipals, registres eclesiàstics, arxius notarials i documentació administrativa— per reconstruir la cronologia d’episodis d’avinguda fluvial des de l’edat mitjana fins a l’època contemporània.

La primera figura mostra la distribució espacial de les cronologies històriques d’inundacions a Catalunya. Les dades corresponen a diversos rius importants —com l’Ebre, el Segre, el Ter i el Llobregat— així com a sectors costaners del Maresme i l’àrea de Barcelona. Segons aquests estudis, s’han identificat centenars d’episodis d’inundació documentats entre els segles XIV i XXI, que permeten analitzar la recurrència dels aiguats mediterranis i les seves variacions climàtiques al llarg del temps [BARRIENDOS et al., 2003; LLASAT et al., 2005].

La figura destaca especialment la concentració de registres al litoral del Maresme, una zona caracteritzada per conques hidrogràfiques curtes i torrents de resposta molt ràpida a les precipitacions intenses. Aquestes característiques geomorfològiques expliquen la freqüència d’inundacions sobtades en aquesta regió.

La segona figura mostra l’evolució urbana de Barcelona des del segle XIV fins a l’actualitat i la seva relació amb la xarxa hidrogràfica natural. El diagrama evidencia com la ciutat s’ha anat expandint progressivament sobre antics cursos fluvials i zones inundables. Durant l’edat mitjana, els torrents i rieres drenaven naturalment cap al mar; amb el creixement urbà, però, molts d’aquests cursos van ser canalitzats, desviats o soterrats.

Aquest procés d’urbanització ha modificat profundament el comportament hidrològic de la conca urbana. La impermeabilització del sòl, la desaparició d’espais d’inundació natural i l’alteració dels cursos fluvials han incrementat la vulnerabilitat davant episodis de precipitació intensa. Per aquest motiu, els investigadors subratllen que l’augment dels danys associats a les inundacions no sempre respon a un increment de la intensitat de les pluges, sinó sovint a la transformació del territori i a l’expansió urbana [BARRERA et al., 2006].

Què s’hi observa en aquest cas? En primer lloc, una ciutat romana situada en un emplaçament poc vulnerable a les inundacions. El nucli urbà s’estenia a l’entorn de l’actual catedral i conservava elements destacats del passat romà, com les restes del temple d’August, integrades avui en l’edifici del Centre Excursionista. En aquesta etapa, la ciutat no patia inundacions per desbordament de rieres, ja que es trobava allunyada dels principals cursos d’aigua i lleugerament elevada respecte al seu entorn.

Amb l’evolució urbana durant l’edat mitjana, es construeixen les muralles de la ciutat, visibles en les imatges següents. Aquestes estructures no només delimitaven l’espai urbà, sinó que també modificaven el comportament hidràulic d’algunes rieres. En particular, actuaven com a elements de contenció que impedien l’entrada directa de l’aigua procedent de les rieres que baixaven des de Collserola, especialment pel sector nord-occidental de la ciutat.

En conseqüència, les inundacions registrades dins de Barcelona en aquest període no responien al desbordament de rieres externes, sinó a l’acumulació d’aigua a l’interior del recinte emmurallat. Aquesta situació canvia de manera significativa a mitjan segle XIX, amb l’enderrocament de les muralles per a la construcció de l’Eixample. Aquesta transformació urbana té un impacte directe en la dinàmica de les inundacions.

Finalment, en la Barcelona contemporània, les antigues rieres han estat majoritàriament soterrades. Tot i les millores substancials en la xarxa de drenatge —incloent-hi els dipòsits pluvials i els sistemes automatitzats de gestió del clavegueram—, encara persisteixen zones amb risc d’inundació, fet que posa de manifest la necessitat de continuar intervenint i adaptant la ciutat a aquest perill hidrològic.

En conjunt, aquests estudis mostren que el risc d’inundació és el resultat de la interacció entre processos climàtics, característiques geomorfològiques i transformacions humanes del territori. La integració de dades històriques amb anàlisis hidrològiques modernes permet millorar la comprensió dels episodis extrems i contribuir a una planificació territorial més adequada davant del risc d’inundacions.

Als gràfics anteriors s’observa que el nombre d’inundacions a Barcelona augmenta entre 1850 i 1900, amb la desaparició de les muralles, i va disminuint progressivament durant el segle xx, amb les millores de les infraestructures hidràuliques.

El gràfic anterior [BARRERA et al. 2006] mostra l’evolució del nombre d’inundacions documentades a Barcelona entre 1351 i 2000, distingint entre episodis extraordinaris, catastròfics i inundacions sobtades. L’augment d’esdeveniments a partir del segle XVIII i especialment al XIX es relaciona amb l’expansió urbana i les modificacions del sistema de drenatge natural. La progressiva construcció de xarxes de drenatge subterrani durant el segle XX contribueix a reduir l’impacte de les inundacions, tot i que els episodis torrencials mediterranis continuen produint-se.

A Catalunya, entre 1900 i 2020 hi ha hagut 228 episodis d’inundació, amb un total de 1167 víctimes mortals [1].

Episodis històrics destacats

La història hidrològica del nord-est de la península Ibèrica mostra una notable recurrència d’episodis d’inundació catastròfica. A més dels casos ja esmentats (1617, 1907 o 1919), diversos episodis dels segles XVIII, XIX i XX constitueixen referències fonamentals per comprendre el risc hidrològic actual. [2]

Entre els episodis més significatius destaca el de 1617, conegut sovint com l’aiguat del diluvi, que afecta amplis sectors de Catalunya i es considera un dels episodis hidrològics més catastròfics de l’època moderna. [THORNDYCRAFT et al., 2006].

La placa commemorativa anterior ens mostra que l’aigua va arribar fins a dos metres d’alçada a Camprodon.

Un dels episodis més destacats del segle XVIII és el de novembre de 1787, que afecta amplis sectors de Catalunya i del País Valencià. Aquest episodi provoca crescudes extraordinàries als rius Segre, Ebre, Llobregat i Ter, amb danys importants en infraestructures, conreus i nuclis urbans. Les fonts documentals descriuen destruccions de ponts i molins, així com la pèrdua de collites en nombroses poblacions de la vall de l’Ebre. [BARRIENDOS, M. i MARTÍN-VIDE, J., 1998]

La magnitud d’aquest aiguat queda reflectida en diversos testimonis escrits i en registres municipals, que documenten els efectes devastadors de la crescuda. Els estudis climatològics basats en fonts històriques indiquen que l’episodi forma part d’una seqüència de grans avingudes mediterrànies durant el final de la Petita Edat del Gel. [LLASAT, M. C. et al., 2005]

El setembre de 1874 es produeix un altre episodi d’inundacions molt importants a Catalunya, especialment a les conques del Ter i del Llobregat. Les pluges intenses provoquen crescudes sobtades que afecten diverses poblacions de l’interior i de la costa.

Diverses cròniques i informes administratius descriuen danys significatius en ponts, carreteres i línies ferroviàries, així com inundacions en zones agrícoles de les planes fluvials. Aquest episodi és especialment interessant perquè coincideix amb una etapa de transformació industrial del territori, en què fàbriques i infraestructures hidràuliques situades a la vora dels rius resulten especialment vulnerables. [LLASAT, M. C. et al., 2010]

Un altre cas notable és l’episodi de 1907, que provoca inundacions generalitzades a les conques del Llobregat, el Segre i l’Ebre. A Lleida, el cabal del Segre arriba a uns 4.500 m³/s, valor que constitueix el màxim històric registrat al riu. [Projecte AGORA-UB, informes tècnics sobre inundacions històriques]

També destaquen les inundacions de 1919 a Girona, que afecten diversos barris de la ciutat i les zones agrícoles de la plana al·luvial del Ter, així com l’episodi de 1937 al Pirineu, amb crescudes excepcionals en diversos afluents del Segre i de la Garona. [Projecte AGORA-UB, informes tècnics sobre inundacions històriques]

L’any 1937, entre el 24 i el 29 d’octubre, van tenir lloc unes precipitacions generalitzades a tota Catalunya que van afectar sobretot l’Alt Pirineu i la conca del Segre i els seus afluents. Es van registrar inundacions catastròfiques com a conseqüència de precipitacions generalitzades superiors als 70 mm. En alguns punts com a l’Estany Gento es van superar els 400 mm en total. Els rius Flamisell, Garona, Noguera Pallaresa, Segre i Ebre van experimentar crescudes excepcionals durant els dies 25, 26 i 27 d’octubre, encara que, en el cas de l’Ebre, no va arribar a la magnitud de l’episodi de 1907. A Lleida el cabal mitjà diari fou estimat a 2.900 m³/s, amb una punta de 3.500 m³/s durant sis hores el 29 d’octubre al matí. Es sap que es van produir víctimes mortals a la Val d’Aran però no es té constància del nombre.

Un dels episodis més tràgics de la història contemporània de Catalunya és el de les riuades del Vallès del 25 de setembre de 1962. Aquella nit, precipitacions torrencials associades a tempestes convectives provoquen crescudes sobtades de les rieres i torrents de la conca del Besòs i del Llobregat.

Les rieres de Rubí, Terrassa i Sabadell es desborden violentament, arrossegant habitatges, fàbriques i vehicles. L’impacte és especialment devastador a Terrassa i Rubí, on nombrosos barris construïts en zones inundables resulten arrasats. El balanç final supera els 600 morts, tot i que algunes estimacions situen la xifra real encara més alta. [THORNDYCRAFT, V. R. et al., 2006); LLASAT, M. C. et al., 2005].

Aquest desastre posa de manifest els riscos associats a l’expansió urbana desordenada en zones fluvials i constitueix un punt d’inflexió en la política hidrològica i urbanística a Catalunya. Després de les riuades es promouen diverses obres de canalització i regulació de rieres, així com estudis sobre la cartografia de zones inundables. [LLASAT, M. C. et al., 2010]

El 20 d’octubre de 1982 es produeix un dels episodis hidrològics més importants de la història recent del País Valencià: la ruptura de la presa de Tous, coneguda popularment com la pantanada de Tous.

Durant diversos dies, un episodi de pluges torrencials associat a una situació de gota freda provoca precipitacions molt intenses a les conques del Xúquer i del Túria, amb registres superiors als 600 mm en alguns punts de l’interior valencià. La pressió sobre l’embassament de Tous arriba a nivells crítics i finalment la presa falla parcialment, alliberant una enorme massa d’aigua cap a la plana de la Ribera. [Confederación Hidrográfica del Júcar, 1983).

La crescuda resultant provoca inundacions catastròfiques en nombroses poblacions, entre les quals destaquen Alzira, Carcaixent i Algemesí, amb danys materials molt importants i una transformació profunda del paisatge fluvial. Aquest episodi impulsa una revisió general del sistema de preses i de la gestió hidrològica a Espanya. [OLCINA CANTOS, J., 2004]

Marques al territori: memòria material de l’aigua

Les marques històriques són punts documentats del nivell d’aigua assolit en el passat durant un episodi d’inundacions. Aquestes marques poden ser permanents o efímeres. Les marques permanents es mostren de diverses maneres com plaques metàl·liques, una línia o una fletxa, i es solen situar a les parets de construccions com edificis, ponts... ja sigui a l’exterior com a l’interior. A més, es documenten amb un informe amb fotografies del detall de la marca; de l’entorn, la ubicació, la distància als canals d’aigua, com els rius, i l’alçada respecte als mateixos i al terra, l’estat de conservació i informació sobre l’episodi. Aquestes marques permeten reconstruir la magnitud de l’episodi i identificar sectors especialment vulnerables. [ACA, 2021); Projecte AGORA-UB] [3]

A més del seu valor científic, aquestes marques tenen una funció pedagògica. Recorden a la població que el territori ha estat inundat en el passat i que, per tant, pot tornar a ser-ho en el futur. La desaparició d’aquestes empremtes —per reformes urbanes o per manca d’interès— pot contribuir a l’oblit del risc.

Participació ciutadana i iniciatives de memòria

La participació ciutadana juga un paper clau en la identificació i preservació de marques històriques. Projectes de ciència ciutadana impulsen la localització, documentació i geolocalització d’aquestes empremtes mitjançant fotografies i bases de dades col·laboratives. [ACA, 2021); Projecte AGORA-UB]

A Catalunya, iniciatives com “Les petjades de l’aigua”, vinculades al projecte AGORA de la Universitat de Barcelona, promouen la recollida d’informació sobre inundacions històriques i faciliten materials educatius i recursos cartogràfics sobre el risc d’inundació. Destacant-hi el projecte floodup.

A l’Àrea de participació ciutadana d’Agora-UB hi trobareu diferents propostes d’interès.

Conclusió

La memòria històrica de les inundacions constitueix una eina fonamental per a la gestió del risc hidrològic. Les marques materials, les fonts documentals i la seva interpretació científica permeten comprendre que els episodis extrems formen part de la dinàmica natural de molts territoris mediterranis.

El record de les grans inundacions —com les de 1617, 1907 o 2024— posa de manifest la necessitat de conservar i estudiar aquestes empremtes. La preservació d’aquest patrimoni no és només una qüestió històrica, sinó també una forma d’educació pública i de prevenció davant futurs episodis d’aigua extrema.

Diversos estudis indiquen que el canvi climàtic pot incrementar la intensitat dels episodis de precipitació extrema al Mediterrani, cosa que podria augmentar la freqüència de situacions favorables a inundacions sobtades (IPCC, 2021; Llasat et al., 2010).

Bibliografia

 

Jordi Coll Vera - 2026