Introducció

Es farà un repàs dels principals santuaris grecs: Delos, Dodona, Asclepi, Olímpia o Delfos. Els santuaris dels quals anirem parlant i que van ser els més destacats, tant a l'època antiga, l'arcaica i la clàssica de la història greca, són aquests cinc, i entre ells cal destacar els que eren considerats santuaris oraculars, com el de Delfos i el de Dodona, d'aquells que no tenien aquesta consideració: Delos, Asclepi, Epidaure i Olímpia. Però no per això van deixar de ser tan importants com els altres.

Religió i santuaris

La religió, una paraula pròpia del nostre vocabulari, no existia en el llenguatge grec antic. En el món hel·lènic aquest sentiment estava molt generalitzat, impregnant gairebé tots els aspectes de la vida quotidiana. La religió impregna l'economia, la cultura, la política, fins al punt que el que podríem dir en l'àmbit judicial d'aquell temps, hi havia una figura, la asebeya, la impietat, que era considerada un càrrec criminal.

Per aquella societat, els déus tenien la facultat de poder-se manifestar en qualsevol lloc, en qualsevol moment i en formes inesperades. Pels antics hel·lens, hi havia llocs especialment numinosos i eren aquests llocs atractius pels déus on s'enclavaven els santuaris.

Per establir-ne un santuari, tant sol calia fer un mur que en delimités la zona sagrada i l'altar per les ofrenes i rituals corresponents. Aquesta zona delimitada es considerava que era propietat del déu corresponent.

Els santuaris ràpidament es varen convertir en zones monumentals, amb escultures, imatges i edificacions que denotessin la importància del lloc i, per tant, d'alguna manera, de la ciutat que tenia a la seva cura el manteniment del santuari. Per tant, el santuari podríem dir que era una manifestació de poder i de prestigi. I per això, gairebé en tots els santuaris, hi trobem dos elements que quasi sempre els identificaven, un gran estadi i un gran teatre.

Els santuaris més importants van ser llocs de gran influència internacional, on es pactaven aliances, tractats de pau, treves, conciliacions.

El següent dibuix representa el Santuari de Dodona. La zona delimitada pel mur perimetral, amb l’alzina sagrada, era el terreny propietat dels déus, Zeus en aquest cas.

[Ministeri de Cultura Grècia. Archaeological Receipts Fund Direction of Publications]

Característiques, estructura, ofrenes i limitacions

El santuari era, per tant, un espai sagrat ben definit i els déus eren els propietaris d'aquest espai, on els humans n’eren tan sols els guardians i administradors de la propietat divina.

El recinte sagrat tenia tres parts essencials: el temenos, “allò que està tallat”, l'espai sagrat on es rendia culte a la divinitat corresponent on l'altar servia per marcar la ubicació sagrada; l’abaton, “accés restringit”, on tan sols els funcionaris religiosos hi podien entrar; i l’adyton, “lloc on no entrar”, d’accés exclusiu al sacerdot oficial, la part més íntima del temple.

Com a lloc de culte, els santuaris rebien tota mena d'ofrenes, tant de particulars com de ciutats, etc. Bona part d'aquestes ofrenes amb inscripcions per expressar el seu agraïment al déu o la deessa per la gràcia obtinguda. Per exemple: “Gràcies Atenea que em va restaurar els cabells”; “Gràcies Zeus Letó que la meva dona va tenir un fill”; “Gràcies Zeus que els meus impostos es varen reduir”;... Les preocupacions de fa dos mil anys no eren gaire diferents de les actuals...

Els santuaris tenien les seves pròpies regulacions, quasi sempre totes elles amb l'objectiu de reforçar-ne l'experiència religiosa, no pas l'assistència al temple. Bona part d'aquestes restriccions ho eren sobre la vestimenta, les joies, els pentinats i les sabates. Es té constància d’algunes d’aquestes restriccions: a Delfos es tenia que portar roba neta i blanca i no es podia entrar al santuari ni amb anells ni amb roba de colors; al santuari d'Asclepi hi havia la provisió de vestit blanc pels metges quan hi anaven en processó; al temple Letó estava regulada la vestimenta del sacerdot responsable del culte.

Organització dels santuaris, economia i tipologia

Els humans eren tan sols els administradors de les propietats dels déus i, per tant, dels santuaris corresponents. Tot el relacionat amb aquesta gestió i usos dels santuaris estava càrrec d'un organisme conegut com les amfictionies, “aquells que habitaven al costat”. Aquesta institució era formada per representants de les polis, les ciutats, que depenien o responsabilitzaven del bon funcionament del santuari. Els representants de la ciutat en aquesta institució eren coneguts com els hierommenones, “ambaixadors, representants”, acompanyats per dues figures molt importants: els naopes, “comissaris”, i els pylagores “tresorers”. Tots ells eren nomenats per un any i juraven el càrrec, tal com s'ha pogut desxifrar en algunes de les esteles dels diferents santuaris.

Les amfictionies tenien com a deure mantenir certs principis: la prohibició de destruir per complert qualsevol ciutat que formés part de la lliga si iniciava una guerra amb una altra ciutat que també en formés part; la prohibició total de tallar-ne l'aigua. Les amfictionies podien també expulsar a una ciutat si era responsable d'una violació del santuari. De totes aquestes lligues, la de Delfos va ser la més important, tant en aspectes polítics com religiosos. Els seus membres tenien un gran poder judicial, reconegut per totes les polis que en formaven part. La lliga Dèlfica era formada per 24 representants de 12 ciutats responsables del funcionament del santuari.

Els santuaris disposaven dels seus propis recursos econòmics i l'aparició de la moneda a finals del segle VI aC va contribuir enormement a l'increment de la seva riquesa. Els recursos es poden agrupar en quatre categories: recursos patrimonials, ingressos estables al llarg del temps; reserva de basament efectiu, provinent, bàsicament, dels préstecs que els santuaris feien a les ciutats-estat quan aquestes ho necessitaven; impostos indirectes sobre certes activitats com el comerç, la pastura o l'activitat portuària si alguna de les ciutats que es donaven part d'aquesta amfictionia tenia un port dintre del seu àmbit; i impostos directes sobre producció i rendes dels grans propietaris d'aquella època.

Als santuaris eren usuals també unes petites estructures arquitectòniques, nomenades thesaurus, “tresors”, on les ciutats-estat o també alguns particulars hi dipositaven objectes de valor.

Els “tresors” podien ser de diferent grandària i eren totes situades en zones específiques dels santuaris. Un d'aquests famosos tresors va ser el tresor de la illa de Sifnos, dipositat a Delfos. Sifnos era una petita illa de les Cíclades prop de Paros i aquest tresor està datat als 500 aC.

L’illa de Sifnos, rica en mines de plata, va fer servir el delme dels seus ingressos per edificar aquest tresor tal com els hi havia demanat l'oracle que els hi va pronosticar que tindrien una nova riquesa, una nova mina que varen descobrir a la mateixa illa.

Per la seva ubicació els santuaris es podrien classificar en tres grans grups:

  • Santuaris urbans, situats al vell mig de la ciutat o en el cim més alt de la polis com seria el cas de l'Acròpolis d'Atenes. Aquest tipus de santuaris representava el poder i la riquesa de la ciutat.
  • Santuaris extraurbans, administrats per la ciutat-estat perquè estava dintre dels seus límits però fora del que era el propi centre urbà de la ciutat. De fet, aquests santuaris marcaven la influència territorial com era el cas del temple de Posidó a Sunion. Quan un navegant s'apropava cap a Atenes, el primer que veia era aquest santuari que marcava la importància d'Atenes perquè significava que el poder d'Atenes començava allà.
  • Santuaris interurbans, lluny de les grans ciutats però controlats evidentment per les amfictionies corresponents. Eren espais de marcada neutralitat, ideal per trobades de caire polític on es firmaven tractats de caire diferent i a l'hora eren llocs on es trobaven les principals tribus hel·lèniques. Delfos i Olímpia són un clar exemple d'aquest tipus de santuaris. Alguns dels guanyadors de certes competicions que es portaven a terme en aquests santuaris ho aprofitaven per ascendir en el camp polític com va ser, per exemple, el cas de Milcíades, el guanyador de la batalla de Marató el 490 aC.

Els principals santuaris grecs

Delos

La mitologia grega ens diu que a Delos, una petita illa de les Cíclades, hi van néixer Apol·lo i la seva germana bessona Artemis, fills de Letó, embarassada per Zeus.

De les illes Cíclades, n’és la més famosa pel santuari dedicat a Apol·lo, que és el que es veu quan s'arriba a la illa des de mar. Santuari del que ja es tenen notícies, com a mínim, des del segle IX aC. El santuari va arribar al seu zenit a l'època clàssica, sobretot en el segle V aC, i la seva activitat va durar fins al segle I aC, gràcies sobretot pel port de la illa, que era un centre comercial amb gran activitat.

Va ser seu de la famosa Lliga Dèlica, formada per totes les ciutats-estats que van fer front als perses a les guerres mèdiques. Atenes presidia aquesta lliga, i per això Pericles, el 456 aC, va poder traslladar el tresor del santuari cap a Atenes, ja que, al llarg dels segles, el santuari es va anar farcint d'una gran riquesa de temples, tresors, ofrenes i els impostos que en ell es guardaven de les ciutats que participaven en la lliga, però no en vaixells, homes ni armes. Únicament participaven en contribucions de tipus dinerari.

Del santuari cal destacar-ne el temple d'Apol·lo, reconstruït el 478 aC, amb unes dimensions de 17 x 11 m i envoltat per un gran nombre de columnes. Els habitants de la propera illa de Naxos també van oferir la seva ofrena amb una edificació coneguda com la "Casa dels Naxos", del segle VII aC. El santuari estava travessat per una gran via coneguda com la Terrassa dels Lleons, datada al segle VII aC.

Per la seva ubicació al mar Egeu, Delos, amb un port a resguard de tempestes i, tal com hem dit, amb una gran activitat comercial en la coneguda com l'Àgora dels Italians, punt de trobada dels mercaders que hi arribaven per intercanviar els seus productes. Del que era el nucli central urbà de la illa, que en el seu temps de màxim esplendor va arribar a tenir fins a 25000 habitants, destaquen diverses edificacions, com ara la Casa de Dionís del segle III aC, amb columnes d'una alçada de gairebé 6 metres, o la denominada Casa dels Comediants, de tres pisos on es portaven a terme diverses activitats culturals. També, dins del perímetre urbà, el temple dedicat a Isis que correspon al segle II aC.

En el museu de la illa es conserven gran quantitat de peces recuperades d'aquest jaciment, però probablement una de les més significatives és l'estàtua de Diadúmeno del segle I aC, que representa un atleta que s'està col·locant la cinta de guanyador d'una prova atlètica.

Dodona

El Santuari de Dodona, situat al vell mig de Grècia, molt a la prop de la frontera amb Albània. Dedicat a Zeus, és el santuari oracular més antic de Grècia. Ja es parla d’ell en poemes antics, per exemple, a Jason a les Argonàutiques va a Dodona a consultar l'oracle perquè li doni un bon viatge i el salvaguardi dels perills que s’hi pot trobar. Homer cita el santuari tant a la Ilíada com a l'Odissea. A la Ilíada, quan Aquil·les implora a Zeus que tingui cura de Patrocles, tot dient “Zeus, sobirà de Dodona, pelasg, que tens lluny les estances que governes Dodona de mal hiverns, que en cel·les habiten els teus servents...” (Il. XVI-233). I a l'Odissea, quan Ulisses arriba a Itaca i es troba amb Eumeu, el seu porquer, que es fa passar per un pobre home i li diu a Eumeu: “Em van dir que Odisseu havia marxat a Dodona per escoltar la voluntat de Zeus, el que parla des de la divina alzina de gran copa...” (Od. XIX-296).

Del recinte se’n tenen notícies ja des del 1600 aC, de quan daten les primeres troballes que es va fer en el santuari. La profecia la feien, principalment, interpretant el so dels calders, datats al s. VIII aC, quan es tocaven entre ells en el cercle al voltant de l’alzina sagrada i, sobretot, pel cruixit que feien les fulles de l’alzina quan bufava el vent.

De l'antic santuari en queden restes del segle VIII aC, per exemple, el temple de Zeus, del qual es veu la resta del que era el temple i el lloc on hi havia l'altar. O el temple d'Héracles, un temple relativament petit, de 16.5 x per 9.5 m.

També el temple dedicat a Dione, la deessa del cel, de 10.3 x 6.25 m. Hi destaca el teatre, amb un aforament per 17000 persones distribuïdes en 55 fileres de seients. El que veiem avui en dia es tracta del teatre del segle IV a C.

Al santuari, un dels edificis més importants era el pritaneu, edifici de 17.3 x 10.7 m on es trobaven els governadors, els strategos, els arcontes, etc. De fet, aquest edifici era com una mena de Parlament, la seu del poder executiu de la regió.

Una de les troballes més importants que es van fer en aquest santuari és el famós sarcòfag d'Aquil·les, que data del segle III a C. En el lateral del sarcòfag es representa com Aquil·les arrossega el cadàver d'Hèctor lligat pels turmells al cavall del seu carro.

Asclepi

Es considera que Asclepi, malgrat no ser un dels déus olímpics, tenia la consideració de Déu de la Medicina. La mitologia grega ens diu que Asclepi era fill d'Apol·lo i que el seu mestre va ser el centaure Quiró. El santuari ja és citat també en els poemes d'Homer. A la Ilíada, quan Menelao és ferit, Agamenon crida a un dels seus servents, en Taltibi, dient-li: “Taltibi, fes venir aquí a Macaon tan ràpid com puguis l'home fill d'Asclepi, del metge sense cap blasme...” (Il. IV-194).

El santuari, ubicat a Epidaure, és el testimoni, el bressol de l'aparició de la medicina fomentada amb l'observació. A les seves instal·lacions hi havia els edificis que representen totes les funcions portades a terme en un santuari: hospital, allotjament (alberg), zona de banys, biblioteca, temples de caire diferent, estadi i teatre.

Cal destacar-hi l'alberg, un edifici de dimensions de 76.3 x 76.3 m, amb capacitat per 160 habitacions. L'stoa de l’abaton, la part interior del temple i la seva columnata, on s’aprecia la seva grandària.

La zona de l'hospital, un hospital molt organitzat, amb taula d’inscripcions dels nous malalts i el seu triatge. La zona de banys. El d'Asclepi, amb la seva stoa.

Hi destaca el tholos, una edificació circular amb 26 columnes a l'exterior i 14 a l'interior. Un temple molt especial dedicat, segon les inscripcions trobades, als déus de l'inframón. L’estadi de 180 x 22 metres on tant els pacients com els atletes hi feien les curses corresponents. Els pacients perquè formava part del tractament i els atletes per competir en els jocs que es portaven a terme en aquest santuari. I el teatre, la peça més important del santuari, amb un aforament per 14300 persones. Teatre que encara està actiu avui en dia. La seva planta circular, de 120 metres de diàmetre, estava dividit en dues parts, la inferior amb 12 seccions i 32 grades i la superior amb 22 seccions i 20 grades, disseny que permetia un ràpid accés als seients. El teatre tenia una audició perfecta. Es pot escoltar perfectament el que recita una persona al centre de l'orquestra, aquest espai circular d'orquestra que significa literalment lloc de ball i que està situada a 59 metres més avall de la fila més alta del teatre. Podem veure, assenyalat amb fletxes, per on era l'entrada dels actors i on feien la representació de la tragèdia, l'skene, de la qual en deriva la nostra paraula escenari.

Olímpia

El Santuari d'Olímpia, 2150/1900 aC, és un dels santuaris panhel·lènics més importants on s’hi celebraven competicions atlètiques i també musicals. Inicialment era un petit santuari que es dedicava a les divinitats més antigues, a Gea, a Cronos, a Rea, a Themis a les nimfes de les aigües,... No va ser fins al segle IX aC que es va consagrar definitivament a Zeus. S'atribueix al mític heroi Pèlops, amb la seva cursa de cavalls per aconseguir a Hippodamia, la filla d’Enomau, qui va iniciar el costum de celebrar cada quatre anys una competició semblant.

No va ser fins al 776 aC, quan Ifito, rei d’Elis, consulta l’oracle de Delfos, que s’organitzen els primers jocs olímpics. És a partir del segle VIII i sobretot a partir del segle V quan el santuari obté el seu màxim esplendor i quan es construeixen les edificacions més importants. Hi destaca el temple dedicat a Hera, de 50 x 18.76 m, datat el 600 aC. Dins aquest temple es guardava el disc que Ifito va fer gravar amb els pactes que es tenien que observar en la treva sagrada, que es tenia que portar a terme abans de la celebració de qualsevols jocs olímpics. A la terrassa dels tresors se’n conserven 12 d’aquests espais amb cinc perfectament identificats: Sició, Seliunt, Metaponto, Gela i Megara.

El temple de Zeus, 64.12 x 27.68 m, data del 470 a C, un temple de dimensions considerables i on es guardava la famosa estàtua de Zeus, obra de Fidias, estàtua de 12 metres d'alçada recoberta d'or i d'ivori i, segons alguns, una de les set meravelles del món antic. Les columnes d'aquest temple tenien una alçada de gairebé 11 metres i un diàmetre de 2.25 metres. En el santuari es conserva, i es veu perfectament, el taller de Fidias on es va esculpir l'estàtua de Zeus.

A la palestra els atletes hi tenien els vestuaris i rebien tractament abans de competir. Se’ls untava amb olis per relaxar la musculatura, l’eleotession, i el konisterion que consistia en recobrir-los el cos amb sorra fina per tal d’evitar relliscades durant l'entrenament.

Els gimnàs, totalment a l'aire lliure, tenia unes dimensions de 120 x 220 m. La imagen anterior ens mostra la zona destinada al llançament de disc i javelina.

Com era un santuari panhel·lènic, les edificacions varen ser construïdes per diversos personatges, per mostrar la seva pròpia importància a la resta dels grecs. Aquest va ser el cas del Tholos e Filipeion, que Felip II de Macedònia va fer consagrar a Zeus.

Per la cripta, un corredor de 32 m s’accedia a l’estadi, on només hi podien entrar els atletes, els jutges i una sacerdotessa que duia una frena a la deessa Deméter. L'estadi, tenia una capacitat de fins a 40000 persones assegudes a terra.

Al museu del jaciment es guarda la decoració escultòrica del temple de Zeus, citat anteriorment, tant les que corresponen al frontis oriental com a l'occidental. Al frontis oriental es representa la famosa cursa de carros de Pèlops, en un conjunt de 12 figures. Al frontis occidental es trobava la representació de la centauromaquia, la mítica guerra entre els centaures i els Lapites, els pobladors de la zona de la Tessalònica.

Al conjunt escultòric del frontis oriental hi trobem un centaure que és un augur d'aquesta tribu. També l'estàtua d'Apol·lo, al mig dels dos contendents en un intent de firmar la pau entre els dos bàndols. Una de les escultures famoses és l'estàtua d'Apol·lo. Un centaure, Euritio, rapta a una noia lapita, Deidamia, segons la descripció que hi havia a la base de l'escultura.

A l'entrada del temple, amb les seves metopes, hi havia les representacions dels dotze treballs d'Hèrcules. Entre elles hi destaquen: la neteja d’Hèracles als estables d'Augias; la deessa de la Victòria, Niquè, que data del segle VI aC.; l'Hermes de Praxiteles, escultura que indica quines han de ser les proporcions que ha de guardar la figura humana; o l'estàtua del rapte de Zeus a Ganímides, del 480 aC.

Els Jocs Olímpics es van continuar celebrant fins al 393 dC i van finalitzar pel decret de Teodosi I. Els primers Jocs de la Modernitat es van celebrar el 1896 gràcies al baró de Coubertin.

Delfos

Delfos [1] és el més important de tots els santuaris i també el més conegut. Segons la mitologia grega, Zeus volia saber on es trobava el centre del món i va fer volar dues àguiles des dels extrems del Món. Les dues varen coincidir sobre una pedra, l’ómphalos, el melic del Món, i allà es va aixecar el santuari de Delfos.

Delfos va ser, sens dubte, el santuari oracular més important del món grec, jugant un paper importantíssim en la història dels pobles hel·lens. El santuari és dedicat a Apol·lo. Se’n tenen notícies des de temps antics però el seu gran esclat es va produir en el segle VIII aC i el període de màxim esplendor es situa entre els 650 i els 400 aC. La Sibil·la, o pítia, era la sacerdotessa que, segons la tradició, donava resposta als que venien a fer la consulta a l’oracle.

Els romers, abans de la consulta, es tenien que purificar a la font de Castàlia i les preguntes que es feien a la pítia havien de seguir les normes del promanteia, el dret de consulta. S’havien de pagar 7 dracmes si qui feia la consulta era una ciutat o una institució i 4 òbols si la consulta la feia un ciutadà. Les respostes de la Sibil·la les tenia que interpretar qui feia la consulta, ja que “l'oracle no amaga ni revela, sinó que indica”.

La importància del santuari va ser tan notòria que diferents tràgics i filòsofs hi van fer referència, com per exemple Esquil a la tragèdia “Les Eumenides”. En el paràgraf 1-19 escriu: “Moltes i grans honres tributà el poble quan va arribar a Delfos i el senyor d'aquestes paratges, Zeus, va emplenar el seu esperit amb un art diví”. O al mateix plató, a “La República”, amb el diàleg que manté amb Glaucó quan aquest li demana què és el que cal fer en matèria de legislació: “Nosaltres res, per cert; a Apol·lo, el déu de Delfos, els més grans, els més bonics i primers de tots els estatuts legals.” [Rep IV-427b]

Al llarg del temps, el santuari es va anar omplint d'un gran nombre d'ofrenes, de tot tipus, tot i que cronològicament hem de distingir tres grans períodes. El que va dels 600 al 500 aC, dels 500 als 400 aC, i dels 400 al 300 aC.

La primera etapa es caracteritza fonamentalment per ser més aviat de caire local i d'alguns indrets molt propers al mateix santuari. Fora d'aquests indrets tan propers al santuari, no hi ha pràcticament cap. Com a monuments més representatius d'aquesta època, cal destacar el que ja havíem citat anteriorment, el Tresor dels Sifnos, datat el 525 aC. També l’Esfinx de Naxos, del 570 aC.

El segon període és el més ric de tota la història del santuari. La victòria sobre els Medes, el 479 aC, va suposar un gran increment de les ofrenes que el santuari va rebre, el que va obligar a una ampliació del seu espai. D'entre la gran quantitat d'ofrenes en destacarem tres peces: el tresor dels Atenesos, del 490 aC, per celebrar la primera victòria sobre els Perses a la batalla de Salamina; la columna serpentina, per celebrar la victòria del 479 aC a Platea, en l'aniversari total de les tropes perses de Grècia. Una columna de 20 metres d'alt [2]; l’auriga del 474 aC., amb una alçada d'un metre vuitanta-sis, que formava part d'una composició més gran.

La tercera etapa és un període de grans canvis i reestructuracions del propi santuari. El santuari, com ja s’ha comentat abans, era el símbol panhel·lènic per excel·lència i, per tant, rebia ofrenes d'àmbits molt llunyans, per exemple de la Magna Grècia, de les Illes de l'Egeu, de Corint o de la Mar Negra. Un dels fets destacats és la construcció del temple d'Apol·lo que va ser enderrocat per un terratrèmol el 373 aC i tornat a reconstruir immediatament. Era un temple que tenia quinze columnes d’estil dòric al costat llarg i sis al frontis.

També hi trobem la columna del rei de Prúsies de Bitínia, 182 aC, de 9.7 m d’alçada. Bitínia era una regió de l'Àsia Menor. El santuari es va ampliar amb una gran terrassa situada per sota de l'actual on es va edificar un dels símbols del santuari, el Tholos d’Atenea Pronaia que té un diàmetre de 13 metres i mig. Pronaia en grec és pronaos i significa “el que està davant del temple”.

Aquest Tholos tenia 20 columnes de 5.93 m d’alçada a l'exterior.

Com en altres santuaris, el de Delfos tenia també el seu propi teatre amb una capacitat per 5000 espectadors. El que es veu a la imatge data del segle V aC. L'estadi també és de la mateixa època amb unes dimensions de 177 x 25 m i un aforament per 7000 persones i a les pistes hi podien córrer simultàniament fins a 17 atletes.

El santuari va estar actiu fins que Teodosi I va abolir totes les activitats paganes en el seu imperi.

Fonts consultades

 

Jordi Coll Vera - 2025


[2]
L’original es troba a Constantinople, traslladada el 324 dC per Constantí I.