Introducció

Joan Peiró i Belis neix el 1887 i morirà assassinat pel franquisme el 1942.

Les tres potes principals de la militància d’en Joan Peiró són l’anarcosindicalisme, la defensa del cooperativisme i els seus orígens en el món sindical vidrier. Es podria dir que la seva és una biografia col·lectiva, Peiró és l'arquetip de tota una generació. Altres militants molt coneguts, com en Salvador Seguí “el noi del sucre” o Àngel Pestanya. Tota una generació d'obrers que viurà uns moments molt convulsos socialment a Catalunya. Una època en què el sindicat CNT arriba a ser un sindicat de masses. També una generació que patirà el pistolerisme entre tots els bàndols.

Durant la dictadura de Primo i Rivera, Peiró és secretari general de la CNT, per un breu període de temps, i pateix la clandestinitat. Tanmateix, el seu protagonisme principal serà en el període de la Segona República i de la Guerra Civil.

La militància

Peiró és un militant absolutament de base, un obrer manual. Neix a Hostafrancs (Barcelona) i treballa en els forns de vidre des dels 7 anys. El seu ofici va ser sempre el de vidrier, un treball molt dur. Salaris exigus, jornades interminables i maltractes habituals. Els vidriers es consideraven una mica artistes, uns obrers qualificats. Mostraven un cert orgull de l'ofici i era molt habitual que maltractessin absolutament els aprenents com en Peiró. La realitat dins la fàbrica del vidre és el que va despertar possiblement la consciència revolucionària de Joan Peiró.

Joan Peiró, a més de ser un anarcosindicalista destacat dins la CNT a partir de la Primera Guerra Mundial, va tenir tota una militància prèvia en el camp del vidre que seria la que realment el va formar. El 1903, amb a prou feines 15 anys, s’afilia en el sindicat de la Societat d'Obrers Vidriers i posteriorment, el 1908, ho fa a la Federació Nacional d'Obrers Vidriers i Cristallers d'Espanya. Federació que aglutinava moltes de les associacions obreres vidrieres que hi havia a tot Espanya, quan viurà la seva primera vaga. Moment en que viu a Badalona i s’acaba de casar, als 21 anys d’edat.

Com a conseqüència de la participació en la vaga a Badalona, és empresonat per primer cop, l’any 1909. És a la presó quan aprèn a llegir i a escriure, de manera autodidacta, amb 22 anys d’edat. La presó era doncs, en certa manera, l’escola de multitud d’obrers de l’època. És de destacar que només una dècada més endavant, Peiró, serà el director de Solidaritat Obrera, el periòdic més important de la CNT.

Al sortir de la presó assumeix la secretaria general de la Federació Nacional d'Obrers Vidres durant el període de la Primera Guerra Mundial. Període en el qual Espanya és un país neutral i la industria, principalment la gran indústria catalana, es transforma en indústria de guerra. La majoria dels productes industrials s'exporten a les potències bel·ligerants de la Primera Guerra Mundial, com també molts productes de primera necessitat. Fet que genera que el mercat espanyol queda desproveït i es produeix una gran inflació en la seva economia.

Els obrers són els qui més ho pateixen i es convoquen tot un seguit de vagues. La més important és la vaga de la Canadenca, el 1919, que acaba derivant en una vaga general crucial en la història del moviment obrer perquè arran d'aquesta vaga, per primer cop en la història, es reconeixerà la jornada de 8 hores a Espanya.

És aleshores quan en Joan Peiró s’afilia a la CNT. Sindicat que creix moltíssim en aquell moment. Arrossegant en bloc, cap a la CNT, a tots els militants de la Federació Nacional d'Obrers, Vidriers i Cristallers.

La CNT passa de tenir gairebé 15.000 afiliats, el 1915, a tenir-ne més de mig milió el 1919. La CNT esdevé així una força sindical inigualable i hegemònica entre la classe obrera catalana.

La CNT i el pistolerisme

Després d'aquest període tan convuls, s'entra en el període que es coneix com el Pistolerisme, aquesta etapa en la qual la patronal no està per la labor d'acceptar les conquestes obreres que s'havien donat en el període anterior, i comença una lluita social entre pistolers de la patronal i pistolers de la CNT matant-se pels carrers. Peiró, que sempre rebutjarà la violència, com també ho farà Salvador Seguí, pateix dos intents d'atemptats. Era, per tant, un militant important, perseguit i de molt prestigi.

La carrera de Joan Peiró dins la CNT és fulgurant. Afiliat el 1916, n’assumeix la secretaria general el 1922. Durant la Dictadura del General Primo de Rivera és empresonat els anys 1925, 1927 i 1928 i torna a ser elegit secretari general de la CNT els anys 1928-1929.

Peiró és un referent dins la CNT, no només com a organitzador sindical, sinó també un referent intel·lectual.

Peiró teoritza, fa doctrina, parla a través de la premsa, escriu articles i, sobretot, dos llibres molt importants: “Trayectoria de la CNT” (1925) i “Ideas sobre Sindicalismo i anarquismo” (1930). Llibres en els que Peiró teoritza, reflexiona, sobre quina és la revolució que volen els anarcosindicalistes, quina és la seva idea de la revolució, i, sobretot, sobre com han d'organitzar-se i com han de ser els sindicats. Precisament, per arribar a aquesta revolució utòpica i llibertària, Peiró parteix de dues premisses fonamentals:

• La revolució no ha de ser violenta. Ha de ser fonamentalment un acte creatiu i constructiu. Un acte que requereix preparació, estudi i construcció. Peiró no rebutja totalment la violència quan sigui necessària però defensa que aquesta no pot ser mai la base de la revolució (com sí que ho fan amplis sectors de l’anarquisme).
• La revolució es guanya cada dia des de dins del sistema capitalista, sense esperar un hipotètic futur revolucionari. Es guanya de manera quotidiana generant estructures que faran possibles futurs canvis revolucionaris. Les dues principals estructures obreres proposades per Peiró són el sindicat i la cooperativa.

La utopia de Peiró, diferint d’altres companys dins la CNT, és una utopia industrialista. Peiró no defuig d'una societat industrialitzada. No pretén que quan arribi la revolució es torni a una societat idíl·lica, rural, o una comuna preindustrial, com pensen molts altres sectors dintre de la CNT. Ell assumeix que la realitat social és la que és, que no hem d'anar cap enrere, que el progrés ja és aquí. Una societat tecnificada, moderna, industrial.

Peiró aposta per crear escoles d'aprenentatge pels obrers, pels treballadors manuals. Pels qui, segons Peiró, seran els artífex de la revolució. Els obrers han d’aprendre a manegar la indústria, l'economia, perquè el dia de demà es puguin fer càrrec, a través del sindicat i la cooperativa, de tota l'organització social i econòmica de la nova societat revolucionària. Per tant, la CNT havia de ser un sindicat de masses, on tothom hi pogués entrar. Diferint també Peiró, en aquest punt, amb altres sectors de la CNT que aposten per la qualitat del sindicalista, que aposten per un previ ideal anarquista del sindicalista de la CNT. L’anarquisme com a requisit previ i necessari per tal de poder ser afiliat al sindicat. En canvi, Peiró veu l'anarquisme com una guia ideològica per la tasca sindical. Segons Peiró, l'anarquisme convencerà els obrers no anarquistes afiliats a la CNT a partir de la pròpia exemplaritat anarquista. L’anarquisme no ha de ser doncs imposat sinó tot un exemple d’integritat obrera.

Peiró defensa també el cooperativisme obrer i, en aquest sentit, és també una rara avis dins la CNT. El Congrés Obrer de la CNT de 1870 havia rebutjat l’anarquisme cooperativista com a estratègia revolucionària, considerant-lo una “adormidera” de la classe obrera. En definitiva: sindicats sí però cooperativisme no. Peiró es presenta com un anarquista “heterodoxo a machamartillo” ^[1], defensor del sindicalisme cooperativista.

Peiró sempre serà un teòric a partir de la pròpia realitat social. Durant la dictadura de Primo de Rivera el sindicat de la CNT pateix la clandestinitat mentre que són permeses les cooperatives obreres. Peiró hi veu aquí una clara oportunitat d’incidir sobre la organització i la formació de la classe obrera, els eixos organitzadors de la societat dins la revolució futura. La cooperativa serà un organisme de lluita directa contra el capitalisme sempre que s’hi faci una obra social i cultural prèvia. Una obra cultural i pedagògica prèvia fonamental. ^[2]

La cooperativa “Cristalleries de Mataró”

Peiró arriba a Mataró el 1922 i s’afegeix a la cooperativa obrera “Cristalleries de Mataró”, Societat Cooperativa Obrera Catalana Limitada, coneguda com “El Forn del Vidre de Mataró”, de la que Peiró en serà el director des de l’any 1929 fins als inicis de la Guerra Civil Espanyola. La cooperativa és fundada l’any 1919 sota l’impuls de l’artesà del vidre Josep Ros i Serra ^[3] , sota el nom inicial de “Fundación José Ros Serra”. La cooperativa restarà en funcionament fins l’any 2008 i Peiró hi arriba l’any 1922 tot fugint del pistolerisme a Barcelona.

La cooperativa es sostindrà sobre tres grans potes:

• L'èxit empresarial. La cooperativa és un negoci solvent. Fet que farà que Peiró rebi crítiques d’haver-se aburgesat. Per contra, Peiró argumenta que és justament l'èxit empresarial de la cooperativa la demostració pràctica de que els treballadors manuals són capaços de dur a terme l'economia i la indústria. Fet imprescindible per a una posterior revolució social.
• La cooperativa és solvent, en gran part, pel fet de dedicar-se en exclusiva a la fabricació d’un únic producte de primera necessitat: bombetes incandescents. En aquest sentit, varen arribar a vendre el 75 % de tot el consum durant la segona república. Sent la cooperativa més potent del sector vidrier i una de les cooperatives de producció més potents de Catalunya i d’Espanya.
• Unes condicions laborals dignes. Es deixa de maltractar els aprenents, que han de ser majors de 14 anys d’edat. A més, els sous són 1/3 part més elevats que els habituals en la indústria vidriera.
• L'obra cultural i pedagògica. La cooperativa no repartia beneficis anuals entre els seus membres sinó que una part important dels beneficis es reinvertien en la modernització de la fàbrica.
• La cooperativa, com a organisme legal durant la dictadura, ajuda en la creació d’escoles i ateneus. A Mataró es crea una escola racionalista, segons la pedagogia de Ferrer i Guàrdia ^[4], que arriba atenir més de dos-cents alumnes. Es crea també un centre d'estudis socials, on es fan conferències i els obrers intervenen en lligues de debat sobre postures contraposades que han de defensar respectivament.
• Una obra social oberta a tota la comunitat de Mataró, siguin socis de la cooperativa o no ho siguin. Fet que apropa a una part de la població cap a l’anarquisme proposat per Peiró a través de l’exemple de la cooperativa.

Tot plegat fa de Peiró un militant molt destacat dins la CNT en dels períodes més convulsos de la seva història.

Les dues grans branques dins la CNT

És al esdevenir la Segona República Espanyola, el 14 d’abril de 1931, quan la CNT es divideix en dues grans famílies, tendències o línies ideològiques i d’acció revolucionària:

• Per una banda, la FAI (Federació Anarquista Ibérica) que defensa una militància molt més purista, d’anarquisme pur. Proposen que el sindicat s’obri únicament als militants més conscients, als anarquistes convençuts. Amb la idea d’anar més enllà del govern republicà actual i fer ja mateix la revolució llibertària. Defensen doncs la insurrecció revolucionària immediata.
• Personatges històrics coneguts en són: Frederica Montseny, Buenaventura Durruti o Joan Garcia Oliver.
• D'altra banda, el sector trentista. Els signants i seguidors del “Manifest dels 30”. Sector que advoca per l’estratègia proposada ja per Joan Peiró anteriorment. El sindicat ha d'estar obert a tothom, ser un sindicat de masses estès a tots els sectors industrials i recolzar la república actual mentre es creen les bases necessàries per a la revolució social posterior. No és moment de revolució sinó de preparar les estructures necessàries per a poder dur-la a terme posteriorment.

Aquestes dues grans tendències dins la CNT la duran a grans tensions internes entre 1933 i 1936 fins tornar-se a reconciliar l’any 1936, tot just abans de la Guerra Civil.

Mataró esdevé un bastió trentista sota el lideratge molt clar de Joan Peiró, una mena d’oasi de pau dins la CNT. A l'escola racionalista de la cooperativa hi participen professors dels dos bàndols. Per exemple, Germinal Esgleas, company de vida de Frederica Montseny i un dels més destacats faistes del moment.

La Guerra Civil Espanyola. “Perill a la reraguarda”. Ministeri i exil·li.

Mataró és, en certa manera, el laboratori experimental de les idees de Peiró. Amb la Guerra Civil Peiró esdevé ja no només un referent sindical, un referent dins del cooperativisme i de la vinculació entre cooperativisme i moviment llibertari, sinó també un referent moral.

Als inicis de la Guerra Civil, els anarquistes assassinen, d'una forma completament descontrolada, moltes persones d’ideologies dretanes. Capellans en particular. El 30 % de la gent assassinada a la rereguarda republicana varen ser capellans. I és aleshores quan Peiró publica el seu llibre “Perill a la reraguarda” ^[5], on denuncia els seus propis companys i afirma que la revolució no és això, la revolució no és matar gent, no és matar els enemics, no és destruir, la revolució és construcció, és preparació, és estudi, és organització. Per tant, critica, en un moment en el que criticar aquests fets era molt complex i arriscat. El llibre esdevé un referent moral dins la CNT pel seu humanitarisme.

Cap al novembre de 1936, després de quatre mesos de guerra, la CNT s’incorpora al govern republicà per disciplina bèl·lica antifeixista. Tot i que el seu ideari és en contra de participar en cap govern i no participen de la política. Són elegits quatre ministres entre els anarquistes i un d’ells és Joan Peiró, com a Ministre d'Indústria.

Durant el seu ministeri Peiró intenta: coordinar la indústria de guerra, respectar les col·lectivitzacions i evitar tant el caos productiu com l’autoritarisme estatal.

Aquesta etapa reforça la seva imatge com a home de principis, però també de govern, capaç de prendre decisions difícils sense renunciar als valors llibertaris.

El maig de 1937 abandona el ministeri i retorna a treballar a la cooperativa, tot i que se l’ofereix una pensió com a exministre, que ell rebutja.

Al final de la Guerra Civil, durant l’exili, creua la frontera francesa a peu amb la seva família, tot i que se l’ofereix un automòbil com a ex-ministre. A peu com la resta de treballadors i obrers d'Espanya. Sense cap tracte preferencial.

A França s’estableix, amb la seva família, a Narbona. Peiró havia tingut deu fills, tres dels quals havien mort.

La seva família es queda a Narbona i ell marxa a París per treballar en la Junta d'Ajut al Refugiat Espanyol (el JARE). La organització d’ajuda als exiliats per trobar una feina o sortir del país.

Segona Guerra Mundial. Detenció de Joan Peiró

Al finalitzar la Guerra Civil Espanyola comença la Segona Guerra Mundial. França no oposa gairebé resistència a Hitler i la meitat del país queda en mans d'un govern col·laboracionista nazi.

De tornada de París a Narbona per reunir-se amb la seva família Peiró és capturat per la Gestapo ^[6]. L’octubre de 1940 és empresonat a la presó alemanya de Trèveris i, passat un temps, és reclamat per les autoritats franquistes. Finalment Peiró és deportat a Espanya el 20 de febrer de 1941.

El Consell de Guerra sumaríssim

El judici franquista a Joan Peiró no comença fins a un any mig més tard de la seva extradició a Espanya. Durant tot aquest temps e l’intenta convèncer de que s’afiliï a la Falange Española y de las JONS. L’únic partit polític del franquisme, que en aquells moments no tenia quadres de prestigi dins el món sindical. Peiró no era del sector radical de la CNT i pensen que el poden atraure cap a les files franquista. La dicotomia que li plantegen és molt clara: o entra a la falange i salva la vida, o bé, el jutgen i l’afusellen.

Peiró rebutja la oferta i es manté fidel als seus principis. Finalment, el 22 de juny de 1942, se l’inicia un Consell de Guerra sumaríssim.

Durant el judici es presenten 33 testimonis favorables a Joan Peiró, en un temps en que això suposa jugar-se la vida. Els testimonis són però militars, homes de dretes, o religiosos, la majoria dels Maristes de Mataró. Tots ells defensen que Peiró els havia salvat la vida a l’inici de la Guerra Civil. Peiró els havia amagat i ajudat per tal de que les bandes anarquistes descontrolades els assassinessin. També militars que s’havien apuntat al cop d’estat del alzamiento nacional. Als quals Peiró els va salvar també la vida.

Per exemple, en la declaració d'un clergue marista de Mataró: «El declarante cree firmemente que le debe la vida a Juan Peiró, teniendo en cuenta que en aquellos días, cuando el furor contra los religiosos estaba más exacerbado, el que desgraciadamente era detenido difícilmente salvaba la vida».

Altre testimoni és el d'Enrique Aguado, un jutge militar del bàndol franquista que havia jutjat a Peiró el 1931 per un dels seus articles d'opinió. Com a conseqüència Peiró havia estat empresonat durant uns mesos: «El declarante afirma que Peiró, cuando era ministro, había conseguido el sobreseimiento de la causa contra él [la causa contra els militars rebels de Mataró] ··· y le buscó alojamiento en Mataró. Por todo ello le llama su segundo padre. Asimismo, confirma que Peiró había intercedido eficazmente por todos los militares de Mataró y que todo lo había hecho de manera desinteresada».

Tots els testimonis mostren l'humanitarisme i el referent moral que és Joan Peiró. El jutge instructor de la causa del Consell de Guerra, el general Loygorri, es queda força sorprès després d'aquests 33 testimonis a favor de Joan Peiró i diu «Bien, yo a este hombre primero le fusilo por haber sido ministro de la República y luego le elevo una estatua en la plaza del pueblo por todo el bien que ha hecho por nuestra gente».

La sentència ja era escrita abans del judici i Peiró és afusellat al cementiri de Paterna el 24 de juliol de 1942.

El seu llegat

Joan Peiró deixa un llegat que va més enllà del context de la Guerra Civil. Representa una tradició del moviment obrer basada en: honestedat personal, pragmatisme sense renúncies i confiança en la capacitat dels treballadors per autogestionar-se.

És recordat com una figura clau, com també Salvador Seguí, per entendre un anarquisme madur, constructiu i profundament arrelat a la realitat social i productiva. El seu pensament continua essent una referència imprescindible per a qualsevol reflexió sobre sindicalisme, cooperativisme i democràcia econòmica.

La cooperativa Cristalleries de Mataró continuarà funcionant durant el franquisme. Tot i que amb moltes dificultats durant les primeres dècades del franquisme. Restarà en marxa fins al 2008, quan la gran crisi econòmica mundial.

Llegir avui Joan Peiró no és un exercici de nostàlgia, sinó de contrast. El món que ell va conèixer —marcat per l’explotació obrera, la violència política i la precarietat extrema— és molt diferent del nostre. I tanmateix, moltes de les preguntes que formula continuen obertes.

Peiró entén el treball no només com una necessitat econòmica, sinó com un espai central de construcció de dignitat i de consciència col·lectiva. Des d’aquesta perspectiva, l’actual fragmentació del món laboral, la precarietat i la pèrdua de vincles comunitaris no representen un progrés real, sinó una nova forma de desarmament social. No per la repressió directa, sinó per la dissolució de la capacitat d’organitzar-se.

També el sindicalisme, tot i les conquestes assolides, apareix avui sovint desvinculat de la seva funció pedagògica. Per a Peiró, el sindicat no és només un instrument de negociació, sinó una escola d’autogovern, un espai on els treballadors aprenen a pensar col·lectivament l’economia i la societat. Sense aquesta dimensió formativa, el sindicalisme corre el risc de convertir-se en mera gestió del conflicte.

El cooperativisme, que Peiró defensa contra moltes reticències del seu temps, conserva encara un potencial transformador evident. Però aquest potencial només es manté viu si va acompanyat d’una obra cultural i social que el connecti amb un projecte emancipador. Sense aquesta consciència, la cooperativa es pot reduir fàcilment a una empresa integrada en la lògica del mercat, sense capacitat real de qüestionar-la.

Finalment, la seva actitud davant la violència i el poder continua essent profundament vehement. Peiró recorda que cap projecte emancipador no pot sostenir-se sobre la deshumanització de l’altre, i que la revolució, si vol ser alguna cosa més que destrucció, ha de ser sobretot un procés de construcció, preparació i responsabilitat col·lectiva.

Potser aquest és el seu llegat més incòmode i alhora més actual: la idea que no hi ha dreceres cap a una societat més justa. Que la transformació social no s’improvisa ni es proclama, sinó que es construeix lentament, des de baix, amb organització, cultura i exemple. Joan Peiró no ofereix receptes per al present, però sí una exigència que continua vigent: pensar la llibertat com una pràctica quotidiana, no com una promesa abstracta.

Fonts consultades

• GARAU ROLANDI, Miguel (2011) “Joan Peiró i Belis”. Ed. Cossetània. Col. Cooperativistes Catalans, n. 17
• GARAU ROLANDI, Miguel (2025) “Història i vida de Joan Peiró (1887-1942). Anarcosindicalista i cooperativista vidrier”. Conferència AUGG Universitat de Barcelona.

Jordi Coll Vera - 2026