Els celtibers
En certa manera, els celtibers, a part que geogràficament estan entre uns i altres, també en alguns aspectes culturals s'assemblen als ibers i en altres als celtes.
Ens situem a la segona edat del ferro i ens centrem concretament entre els anys 218 i 133 aC, un període rellevant perquè marca l’arribada de Roma a la Península Ibèrica i l’inici d’una nova etapa de transformació política i militar (Ortiz de Lejarazu Puertas, 2018).
Els celtibers ocupen principalment el sector oriental de la Meseta, sobretot les actuals Sòria, Guadalajara, Terol i Conca. La seva economia té un fort component ramader i destaca per l’explotació del ferro i la metal·lúrgia. Formen una societat agropecuària, guerrera i fortament vinculada al territori, organitzada inicialment a partir de clans i progressivament articulada al voltant de poblats i ciutats fortificades. La ramaderia, la metal·lúrgia del ferro i la guerra constitueixen elements fonamentals de la seva cultura. Militarment destaquen per la qualitat de les armes, la mobilitat de la infanteria i, especialment, per una cavalleria molt desenvolupada i adaptada al relleu difícil de la Celtibèria (Jimeno Martínez et al., 2018; Ortiz de Lejarazu Puertas, 2018).
Els celtibers, situats en l’àrea de color marró, no tenen una organització estatal. Estan organitzats per un seguit de tribus o populi. A l’oest: arevacs i pelèndons (poblacions de Clúnia, Numancia, Tiermes i Uxama); a l’est: tits, bels, lusons i lobetans (poblacions de Bilbilis, Tierga, Aratikos i Botorrita).
Les fonts romanes diferencien especialment la Celtibèria Ulterior, associada als arevacs i pelèndons, i la Celtibèria Citerior, ocupada principalment per bels, tits i lusons. Entre les seves ciutats destaquen Numància, Uxama, Tiermes, Clúnia, Segeda i Bílbilis.
Es consideren pròpiament celtibèrics sobretot els arevacs, bels, tits, lusons i pelèndons, tot i que les fonts antigues i la historiografia no sempre coincideixen en aquesta classificació. Viuen en comunitats organitzades en clans i consells d’ancians, amb una important aristocràcia guerrera. Habiten preferentment poblats fortificats en llocs elevats i practiquen la incineració dels morts, així com altres rituals relacionats amb els guerrers i el culte als avantpassats.
La seva religió està molt vinculada a la natura, amb divinitats relacionades amb el Sol, la Lluna, les aigües, els boscos i els animals. Adoren déus com Lug, Cernunnos, Epona, Airón i Belenos, així com les Matres. El cavall, el toro i el voltor tenen una especial significació religiosa.
L’organització és típicament tribal. Els autors llatins que entren en contacte amb els celtibers n’ofereixen interpretacions diverses: alguns els presenten com a celtes que viuen en territori ibèric, mentre que altres els descriuen com una mescla de celtes i ibers. La llengua celtibèrica n’és un exemple significatiu: la parla remet al món celta, mentre que l’escriptura mostra una clara influència ibèrica. Són, per tant, una realitat cultural situada entre el món celta i el món ibèric (Lorrio, 1997).
Inicialment, la societat s’organitza en clans (gentilitates), basats en els vincles de parentiu, que al seu torn formen agrupacions tribals (gentes). Els guerrers constitueixen el grup més prestigiós i exerceixen una part important del poder polític.
Dins de cada tribu hi ha una elit, seguint una estructura piramidal. Al capdamunt hi trobem els qui posseeixen cavalls, poder econòmic i armament. Els celtibers s’organitzen en gens o populus, amb una forta propietat comunal i llaços de sang. L’elit aristocràtica és guerrera i té sobretot poder polític. Sota seu es troba la clientela, lligada per la devotio. Els lligams entre persones i grups es fan a través de les tesseres d’hospitalitat. Les prefectures o comandaments militars encapçalen l’exèrcit en temps de guerra. Per sota hi trobem els artesans i els agricultors, i finalment els serfs o esclaus, normalment gent capturada d'una altra tribu.
Amb el desenvolupament de les ciutats, l’organització es fa més complexa i apareixen assemblees d’ancians i de joves, magistrats, legats i caps militars. També són importants institucions com l’hospitium, que estableix vincles entre comunitats, i la devotio, basada en la fidelitat personal.
Els romans ens diuen que no hi ha reis. Les decisions es prenen a través d'un senat constituït per ancians i joves. Finalment, és la comunitat la que consensua les directrius i les decisions de tipus polític. En cas de conflicte bèl·lic són els líders militars els qui es posen al capdavant dels exèrcits.
Són, doncs una societat guerrera, que dona una gran importància a l’armament.
L’exèrcit combina infanteria i una proporció considerable de cavalleria, que la recerca situa aproximadament entre el 20 i el 25 %. Els guerrers utilitzen equipament relativament lleuger: escuts com la caetra, dards o javelines, espases curtes, fones i cascos (Ortiz de Lejarazu Puertas, 2018).
La seva manera de combatre aprofita especialment la mobilitat i el coneixement del terreny. Poden fingir retirades, preparar emboscades i alternar el combat a cavall amb el combat a peu. La cavalleria evita habitualment el xoc frontal i prefereix llançar projectils, retirar-se i tornar a atacar.
Els cavalls celtibèrics són especialment valorats per la seva agilitat, resistència i adaptació al terreny muntanyós. Els genets els ensinistren per superar pendents difícils i aturar-se ràpidament. S’han trobat abundants restes arqueològiques de frens i altres elements relacionats amb la doma dels cavalls.
Sabem com van vestits per les descripcions romanes dels capellati celtiberi, per les restes que apareixen en els enterraments i sobretot per la pintura ceràmica. La indumentària els diferencia clarament dels ibers.
Per exemple, els homes duen pantalons. Els ibers vesteixen túniques, curtes o llargues, tant els homes com les dones. Pel que fa a les dones, són característics dels celtibers els davantals i els pectorals.
Són ramaders i caçadors més que no pas agricultors, en una regió pobra i ventosa: «...aspre, muntanyós i generalment estèril, a causa del seu clima dur, amb gelades, nevades i el terrible vent anomenat cierzo».
Les fonts llatines ens parlen del consum de mel i farina de glans i d’una agricultura de secà: cereals com l’ordi, el blat i el mill. La ramaderia és d’ovelles i cabres, vaques i bous, cavalls i porcs.
L’economia combinava agricultura, ramaderia, mineria, metal·lúrgia, caça, pesca i recol·lecció. A causa del clima i de la pobresa dels sòls, l’agricultura se centrava principalment en cereals de secà, especialment blat i ordi.
La ramaderia constitueix una de les principals fonts de riquesa, sobretot amb ovelles i cabres, seguides dels bovins i els porcs. També crien cavalls i altres animals de càrrega.
El Sistema Ibèric és ric en metalls com la plata. La riquesa fèrrica del Moncayo fa que les armes siguin molt apreciades pels romans. L’explotació minera proporciona ferro, plata, plom i coure. Els celtibers adquireixen una reputació especial com a excel·lents metal·lúrgics i fabricants d’armes, particularment espases.
Són bevedors de caelia. Plini el Vell diu que a la Península Ibèrica es consumeix cervesa feta amb blat i llevat i que es conserva molt temps: s’anomena ceria o caelia.
«Finalment els assetjats van fer una sortida després de beure abundosament, no vi com seria d’esperar, sinó una beguda artesanal feta a partir del blat i que ells anomenen caelia, perquè ha estat bullida. La germinació s’obté pel foc després de mullar-se, assecar-se i moldre el blat lleugerament. El bullen amb herbes que li donen un sabor aspre i que produeix embriaguesa...»
Pau Orosi (s. IV-V dC): Historiarum adversus paganus (tot parlant del setge de Numància).
La caelia és, doncs, una cervesa arcaica, sense llúpol, que consumeixen tant els celtes com els ibers.
Un poble guerrer
Les fonts clàssiques destaquen la gran qualitat de les armes celtibèriques, especialment les espases de doble tall i els punyals. Diodor atribueix aquesta qualitat al tractament del ferro, que permet obtenir armes especialment resistents. També utilitzen diferents tipus d’escuts.
L’armament celtibèric combina armes ofensives de curta distància —espasa i punyal— amb armes llancívoles —llança, javelina, falarica i soliferrum— i armes de llarg abast com la fona. La defensa es basa sobretot en escuts i cascos. La qualitat de la metal·lúrgia del ferro contribueix especialment a la fama dels guerrers celtibers i fins i tot influeix en l’equipament militar romà.
La generalització de l’ús del ferro permet fabricar armes en major quantitat. L’armament celtibèric adquireix una reputació considerable entre els autors antics i algunes de les seves característiques influeixen en l’armament romà. Un dels elements més distintius és l’espasa curta d’origen hispànic, coneguda com a gladius hispaniensis, que Roma adopta i integra en el seu equipament militar (Quesada Sanz, 1997; Ortiz de Lejarazu Puertas, 2018).
Espases i punyals. La falcata, les espases de tipus La Tène i les d’Arcóbriga formen part del repertori. Els celtibers dominen un procediment de tractament del ferro mitjançant oxidació i la fabricació de fulles a partir de diverses làmines forjades en calent. El gladius hispaniensis és una espasa d’origen hispànic adoptada pels romans. L’exèrcit romà incorpora armes eficaces dels pobles contra els quals combat. Les fonts atribueixen al gladius hispaniensis capacitat tant per tallar com per punxar, encara que la identificació arqueològica exacta d’aquest model planteja problemes.
Els punyals eren armes molt habituals per al combat cos a cos. Es pot distingir entre punyals biglobulars i de frontó. Tenien fulles de ferro de doble tall i podien incorporar mànecs de fusta o os. Les seves beines podien ser de cuir o metall i algunes presentaven una rica decoració amb plata.
Llances i armes llancívoles. La llança i la javelina eren armes fonamentals. Normalment disposaven d’una asta de fusta, sovint de freixe, amb una punta metàl·lica de forma foliàcia. Podien ser utilitzades tant pels guerrers d’infanteria com pels genets.
La llança està formada per l’asta de fusta, una punta de ferro i un regató metàl·lic a l’extrem oposat. A Numància també es documenten altres armes d'asta, com la falarica i el soliferrum. Segons Apià, la llança és una de les armes principals dels celtibers. L’abast és d'uns 30 metres i s’utilitza en una tàctica consistent a llançar-la abans de carregar amb espases o punyals.
El soliferrum és una característica llança llancívola fabricada completament en ferro, habitualment d'uns dos metres de longitud. La seva estreta punta pot incorporar petites aletes o ganxos. El pes i la construcció íntegrament metàl·lica li proporcionen una considerable capacitat de penetració, fins al punt de poder travessar un escut.
Fones. Els celtibers també empraven fones per atacar l’enemic a distància. Les fones probablement eren de cuir o altres materials peribles, per la qual cosa no solen conservar-se. La seva existència està documentada indirectament pels nombrosos projectils de pedra i plom trobats arqueològicament. Servien tant per defensar les muralles com per atacar l’enemic a distància abans del combat cos a cos. S’utilitzaven projectils de diferents materials, fins i tot projectils incendiaris associats a l'ús de resina.
Escuts. S’utilitzen tant escuts allargats com escuts circulars. Entre aquests últims destaca la caetra, un escut lleuger de cuir o fusta reforçat amb un umbo metàl·lic. L’utilitzen tant la infanteria com la cavalleria i resulta adequat per a un combat ràpid i mòbil.
>Cascos. Els cascos poden fabricar-se amb metall o cuir. N’hi ha de senzills i d’altres decorats amb elements a la part superior. Protegeixen el cap i la nuca, amb diferències en la seva elaboració segons la categoria del guerrer.
Entre altres objectes utilitzats en la guerra hi tenim la trompa de ceràmica, utilitzada com a instrument sonor per convocar els guerrers o donar senyals durant el combat.
Com hem comentat abans, aquesta gent també té metall, ferro i plata, i això es reflecteix clarament en les armes i els objectes d’ornament que trobem normalment amortitzats a les sepultures, com a aixovar funerari dels morts.
L’orfebreria, l’aixovar i els ornaments celtibèrics
L’artesania del metall assoleix un nivell notable entre els celtibers, especialment en el treball del ferro, el bronze i la plata. Les peces recuperades en poblats, necròpolis i tresors ens permeten conèixer tant l’aspecte personal dels celtibers com les diferències de prestigi i les seves pràctiques funeràries.
L’orfebreria celtibèrica no era simplement decorativa: ornament, vestimenta, guerra, cavall, prestigi social i ritual funerari estaven estretament relacionats. Les fíbules de cavall i genet, els torques, els pectorals i els rics conjunts funeraris constitueixen algunes de les manifestacions més característiques de la cultura material celtibèrica.
L’orfebreria celtibèrica destaca sobretot a partir dels segles III-I aC. Es fabriquen ornaments de bronze i plata mitjançant tècniques com la fosa, el martellejat, el repussat, la incisió i la filigrana. Entre les peces més representatives trobem torques, braçalets, arracades, anells, penjolls i fíbules. Alguns tresors celtibèrics contenen també monedes i objectes de plata fragmentats, que poden constituir reserves de metall valuós.
Els torques, collars rígids oberts, constitueixen un dels ornaments més característics de diversos pobles cèltics. A més de la funció ornamental, probablement actuen en determinats contextos com a símbols de prestigi i posició social.
Les fíbules són fermalls destinats principalment a subjectar la roba, però poden tenir també una funció ornamental i de representació social. Se n’han trobat nombrosos exemplars en necròpolis celtibèriques.
Són especialment conegudes les fíbules de cavall i de genet, característiques de l’àmbit celtibèric. Representen un cavall —de vegades amb un genet— molt estilitzat. La seva iconografia s’ha relacionat amb el prestigi de la cavalleria, l’aristocràcia guerrera i el simbolisme del cavall.
També eren freqüents altres tipus, com les fíbules anulars hispàniques i diversos models d’influència de La Tène.
Els celtibers practiquen principalment la incineració. Després de la cremació, els ossos seleccionats del difunt poden dipositar-se en una urna o directament a la tomba. Al seu costat es col·loca l’aixovar funerari.
La composició varia molt. Pot incloure armes, fíbules, ornaments, recipients ceràmics, fusaioles, eines i objectes personals. En algunes sepultures també apareixen elements relacionats amb el cavall, com ara frens.
Les tombes amb espases, punyals, llances, escuts i arreus de cavall són especialment importants per reconstruir el paper de les elits guerreres. No obstant això, cal evitar identificar mecànicament la riquesa de l’aixovar amb una jerarquia social exacta: els rituals funeraris també responen a convencions culturals i simbòliques.
Homes i dones utilitzaven diferents elements per decorar i subjectar la indumentària: fíbules, braçalets, collarets, penjolls, anells, arracades, sivelles i aplics metàl·lics.
Aquests objectes poden tenir una doble funció: pràctica i ornamental. Alhora, determinades peces probablement comuniquen identitat, edat, sexe, pertinença comunitària o prestigi.
Les decoracions utilitzaven freqüentment motius geomètrics, com cercles concèntrics, línies, triangles, espirals i composicions radials. També apareixen representacions animals, sobretot cavalls i aus.
Entre els objectes més singulars de les necròpolis de la Celtibèria hi ha els pectorals de bronze, alguns formats per plaques decorades i elements penjants.
A més de ser ornaments, aquestes peces poden tenir una dimensió simbòlica o de prestigi. La complexitat de determinats exemplars fa pensar que no són simples elements decoratius d’ús quotidià.
El cinturó constituïa una part important de la indumentària. Les sivelles, plaques i altres elements metàl·lics permeten reconstruir-lo arqueològicament, ja que les parts de cuir o teixit rarament s’han conservat.
En els guerrers té també una funció essencial: permet portar l’espasa o el punyal i la seva beina. Alguns conjunts presenten una decoració considerable, de manera que el cinturó pot convertir-se també en un element de prestigi.
El cavall té una gran importància entre les elits guerreres celtibèriques. Per això, en alguns aixovars apareixen frens, mos, anelles, passadors i altres elements metàl·lics de les brides. També són els romans els qui ens diuen, a part de les armes, que els celtibers són extraordinàriament amants dels cavalls. Els cavalls i les armes els són més estimats que la pròpia vida.
La presència d’aquests objectes en una sepultura pot expressar la vinculació simbòlica del difunt amb el cavall i la condició de genet, encara que no necessàriament implica que el cavall sigui enterrat amb ell.
L’estudi conjunt de joies, ornaments i aixovars mostra una societat en què la representació del prestigi té una importància considerable. Les armes i els arreus poden destacar la identitat guerrera; les joies i els ornaments expressen diferenciació social, mentre que determinats objectes probablement tenen també una dimensió ritual.
La ceràmica celtibèrica és una de les fonts arqueològiques més importants per conèixer la vida quotidiana, l’economia i l’imaginari d’aquestes comunitats. Entre els segles IV-I aC experimenta una notable evolució, especialment amb el desenvolupament dels oppida i l’augment dels contactes amb el món ibèric.
Els celtibers produeixen tant ceràmica feta a mà com ceràmica a torn. Les peces més antigues i domèstiques solen ser modelades a mà, mentre que a partir de l’expansió del torn es fabriquen recipients més regulars, de parets fines i acabats més elaborats.
La cocció es realitza en forns ceràmics, i la selecció de les argiles, els engalbes i el control de la temperatura permeten obtenir superfícies de tonalitats diverses, sobretot ocres, vermelloses, ataronjades i grisenques.
Hi ha una considerable diversitat de recipients: vasos, copes, bols, plats, gerres, urnes i grans recipients d’emmagatzematge. Servien per cuinar, consumir aliments i begudes, transportar i conservar productes.
La ceràmica també té una funció funerària i ritual. En les necròpolis, alguns vasos s'utilitzen com a urnes per dipositar les restes cremades del difunt o formen part de l’aixovar funerari.
Un dels elements més característics és la ceràmica pintada. Habitualment presenta decoracions fosques —vermelloses, marrons o negres— sobre una superfície més clara.
Els motius més senzills són geomètrics: línies paral·leles, bandes, cercles, semicercles, espirals i altres combinacions. Però també apareixen representacions figuratives d’animals i éssers humans.
La producció de Numància és especialment coneguda per les seves decoracions figuratives. Alguns vasos representen guerrers, cavalls, aus, peixos i altres animals, juntament amb figures de difícil interpretació.
Aquestes representacions són molt valuoses perquè aporten informació que difícilment obtenim només dels textos grecs i romans. Per exemple, les figures de guerrers permeten estudiar armes, escuts, indumentària i formes de representar el combat.
Cal ser prudents, però, a l'hora d'interpretar-les com si fossin representacions realistes. Algunes escenes probablement tenen un component simbòlic, mític o religiós.
El cavall ocupa un lloc destacat en la iconografia celtibèrica. Apareix representat en ceràmiques, monedes i altres objectes i està relacionat tant amb la guerra i l'aristocràcia guerrera com amb aspectes simbòlics i religiosos.
Les representacions ceràmiques constitueixen, per tant, una font important per estudiar la rellevància social de la cavalleria entre els celtibers.
La ceràmica celtibèrica no es desenvolupa de manera aïllada. Especialment a la Celtibèria oriental es perceben importants influències procedents del món ibèric, tant en la introducció i expansió del torn com en determinades formes i tècniques decoratives.
Els artesans celtibèrics, però, adapten aquests elements a les seves pròpies tradicions, originant produccions amb una personalitat pròpia.
La ceràmica és fonamental per als arqueòlegs perquè permet datar els jaciments, identificar contactes comercials, estudiar les activitats domèstiques i reconstruir aspectes de la societat celtibèrica.
Els conjunts procedents de Numància són especialment importants, però també es recuperen produccions significatives en altres oppida, poblats i necròpolis de la Celtibèria.
La ceràmica celtibèrica passa d’una producció principalment funcional a una artesania especialitzada a torn, amb recipients de gran qualitat i una rica decoració pintada. Les ceràmiques figuratives de Numància, amb guerrers, cavalls i animals, constitueixen una de les manifestacions artístiques més singulars de la cultura celtibèrica (Jimeno Martínez et al., 2018).
L’esvàstica o creu gamada és un símbol molt anterior al nazisme, documentat en nombroses cultures de l’Antiguitat. Entre els celtibers apareix especialment en la ceràmica pintada de Numància, juntament amb altres motius geomètrics com trisqueles, cercles i formes rotatòries. El seu significat exacte és desconegut, però alguns investigadors l’han relacionat amb el Sol, el moviment cíclic i el cavall, animal de gran importància simbòlica i social en el món celtibèric. Aquest símbol no tenia cap relació amb la ideologia nazi. Durant els segles XIX i XX l’esvàstica va ser reinterpretada a Europa com un suposat símbol «ari», i el nazisme se’n va apropiar fins a convertir-la en el seu principal emblema. Tot i l’interès de Heinrich Himmler per l’arqueologia i les cultures antigues, no hi ha proves sòlides que relacionin específicament Himmler amb les esvàstiques celtibèriques de Numància.
L’habitatge
Els celtibers construeixen els seus poblats en indrets elevats i fàcils de defensar, protegits amb muralles, torres i, de vegades, fossats. Hi ha diferents categories d’assentaments, des de ciutats fins a petits poblats i castres.
Les cases acostumen a ser rectangulars, d’uns 40–50 m2, amb sòcol de pedra, parets de tova o tàpia i coberta vegetal. Normalment tenen tres espais: una zona davantera destinada a activitats domèstiques i artesanals, una estança central amb la llar on es desenvolupa la vida familiar i una cambra posterior utilitzada com a magatzem i rebost.
Hi ha diferents tipus d’assentaments, des de granges aïllades i llogarrets fins a poblats i centres principals de tribu, que ja es poden considerar ciutats, com Numància. Aquesta classificació no prové només de l’excavació dels espais d’hàbitat, sinó sobretot de l’estudi de les necròpolis i dels cementiris que els acompanyen.
L’estudi de la mida d’aquests cementiris permet observar una gradació entre petits nuclis, poblats i ciutats, amb comunitats que podien anar d’uns 20 habitants fins a 1.000 o 2.000 en els centres més importants, com Numància. La casa celtibèrica presenta alguns trets comuns amb la ibèrica, però també diferències significatives.
La casa té un sòcol de pedra i parets de tàpia, però l’element que la diferencia més clarament és el sostre. A diferència de moltes cases ibèriques, aquí no hi ha terrats plans, sinó cobertes a doble vessant. És lògic: parlem d’un territori fred, on neva, i per tant la coberta plana no és útil; cal adoptar sostres inclinats que evacuen millor la neu i l’aigua.
Un altre element característic de la casa és que normalment es divideix en tres àmbits. El primer se situa al costat de la porta i és l’espai on es fan les tasques artesanals, com el teixit o la mòlta. Aquesta ubicació s’explica perquè la porta és l’obertura més gran de la casa i, per tant, el punt per on entra més llum, cosa que facilita el treball.
Després hi ha un espai central, amb la llar de foc i la cuina, on també es fa la vida quotidiana i es dorm. Al fons de la casa hi ha el magatzem, destinat a guardar els estris del camp, i sovint un petit annex que funciona com a corral. Aquesta organització interna mostra una estreta relació entre habitatge, treball domèstic i activitats agropecuàries.
Pel que fa a les creences, les fonts i les restes materials indiquen que la religió celtibèrica presenta una forta influència celta. Les divinitats i els rituals coneguts mostren una relació estreta amb la natura, la guerra, els avantpassats i el pas al més enllà.
Els rituals celtibers
Els celtibers incineren els morts sobre una pira funerària. Les restes de la incineració, juntament amb l’aixovar, es dipositen en una urna i s’enterren en amplis cementiris, on una estela de pedra senyalitza cada sepultura (Lorrio, 1997).
Els guerrers que moren en el camp de batalla són deixats en el camp de batalla perquè els ocells carronyaires se'ls mengin. Es pretén així enaltir els guerrers. Els morts en combat es consideren uns herois i els animals, al menjar-se'ls, els fan arribar ràpidament al més enllà. Aquest fet és representat en la seva ceràmica i també comentat pels romans.
218-133 aC. Arribada de Roma i caiguda de Numància
El període comprès entre 218 i 133 aC és fonamental per entendre la incorporació progressiva de la península Ibèrica al món romà. Roma hi arriba inicialment per combatre Cartago durant la Segona Guerra Púnica, però la seva presència militar acabarà transformant-se en una conquesta territorial que provocarà llargues guerres contra els pobles peninsulars, entre ells els celtibers.
L’any 218 aC, en començar la Segona Guerra Púnica (218–201 aC), un exèrcit romà comandat per Gneu Corneli Escipió desembarca a Empòrion (Empúries).
L’objectiu inicial de Roma no és conquerir tota la Península, sinó atacar les bases cartagineses d’Hispània i interrompre els recursos i reforços que alimenten l’exèrcit d’Anníbal, que acaba d’iniciar la seva ofensiva contra Itàlia.
La Península es converteix així en un dels principals escenaris de la guerra entre les dues grans potències mediterrànies.
La guerra no és simplement un conflicte entre romans i cartaginesos. Ibers, celtibers, lusitans i altres pobles hispànics hi participen mitjançant aliances canviants, contingents auxiliars i mercenaris. Tant Cartago com Roma intenten obtenir el suport de les comunitats locals. Per això, un mateix poble pot ser aliat d’una potència en un moment determinat i enfrontar-s’hi posteriorment. Els guerrers celtibèrics adquireixen una reputació considerable i serveixen com a mercenaris o tropes auxiliars.
El conflicte canvia decisivament amb l’arribada de Publi Corneli Escipió, el futur Escipió l’Africà. El 209 aC conquereix Carthago Nova (Cartagena), principal base cartaginesa a Hispània. Després de diverses campanyes, els cartaginesos són derrotats i cap al 206 aC perden pràcticament totes les seves possessions peninsulars (Ortiz de Lejarazu Puertas, 2018).
Però Roma no se’n va. El 197 aC, Hispània es converteix en territori provincial romà. Roma conserva els territoris conquerits i els organitza en dues províncies: Hispania Citerior, a la façana mediterrània i el nord-est, i Hispania Ulterior, als territoris meridionals. A partir d’aquest moment comença pròpiament la conquesta romana d’Hispània (Ortiz de Lejarazu Puertas, 2018).
Les exigències fiscals, militars i polítiques romanes provoquen nombroses revoltes. Durant la primera meitat del segle II aC, els exèrcits romans avancen cap a l’interior. La Celtibèria, amb un territori muntanyós, poblacions fortificades i una important tradició guerrera, resulta especialment difícil de sotmetre.
Les relacions alternen entre guerres, tractats, submissió, rebel·lions i renovació dels pactes. Una de les primeres grans fases és la Primera Guerra Celtibèrica (181–179 aC), que acaba amb els acords imposats pel cònsol Tiberi Semproni Grac. Durant uns anys aquests tractats proporcionen una relativa estabilitat.
El conflicte torna a esclatar quan els bels de Segeda amplien la seva ciutat i comencen a construir una nova muralla. Roma considera que infringeixen els tractats anteriors.
Els seguidors de Segeda busquen refugi i ajuda entre els arèvacs de Numància. El 153 aC, el cònsol Quint Fulvi Nobilior penetra a la Celtibèria amb un important exèrcit. Els celtibers comandats per Caros de Segeda li infligeixen una greu derrota. Comença així la fase de conflictes que acaba convertint Numància en el principal símbol de la resistència celtibèrica.
Durant aproximadament vint anys, Roma intenta sotmetre Numància i els seus aliats. La ciutat no és una enorme metròpoli ni disposa d’un exèrcit comparable al romà. La seva força prové de la situació defensiva, la mobilitat dels guerrers celtibèrics, el coneixement del territori i les dificultats logístiques dels romans.
Diversos cònsols romans fracassen davant els numantins. Un dels episodis més humiliants per Roma es produeix el 137 aC, quan l’exèrcit del cònsol Gai Hostili Mancí queda atrapat pels celtibers i ha d’acceptar un tractat per poder retirar-se. El Senat romà es nega posteriorment a ratificar-lo.
Roma decideix acabar definitivament amb el conflicte i confia el comandament a Publi Corneli Escipió Emilià, el general que destrueix Cartago el 146 aC. Escipió reorganitza un exèrcit afectat per problemes de disciplina i evita atacar directament les fortificacions numantines. Opta per una estratègia molt diferent: assetjar completament Numància i matar-la de fam.
Els romans construeixen un sistema extraordinari de circumval·lació, amb campaments, fortins, muralles, fossats i torres que envolten la ciutat i impedeixen l’arribada d’aliments i reforços. Després de mesos de bloqueig, la fam esdevé insostenible. Les fonts grecoromanes descriuen una situació extrema. Finalment, els supervivents es rendeixen el 133 aC. Una part dels habitants mor durant el setge i les fonts antigues afirmen que alguns prefereixen el suïcidi abans que la rendició (Jiménez et al., 2020; Jimeno Martínez et al., 2018).
Escipió ordena destruir la ciutat. Alguns supervivents són venuts com a esclaus i altres formen part del seu triomf.
La caiguda de Numància no significa encara la conquesta completa de la Península Ibèrica, que continuarà durant més d’un segle i culminarà amb les guerres càntabres d’August (29–19 aC). Però sí que representa un moment decisiu: la derrota d’un dels principals focus de resistència de l’interior peninsular i l’expansió definitiva del poder romà sobre bona part de la Meseta oriental.
Bibliografia
- Arre caballo! (2014) 'Los celtíberos'. Arrecaballo.es
- Jiménez, A., Bermejo, J., Valdés, P., Moreno, F. i Tardio, K. (2020). 'Renewed work at the Roman camps at Renieblas near Numantia (2nd–1st c. B.C.)'. Journal of Roman Archaeology, 33, 4–35.
- Jimeno Martínez, A., Liceras Garrido, R., Quintero Cabello, S. i Chaín, A. (2018). 'Unraveling Numantia: Celtiberian and Roman settlement (Soria, North-Central Spain)'. A Sastre Blanco, J. C. i Rodríguez Monterrubio, Ó. (eds.), Archaeology in the River Duero Valley. Newcastle upon Tyne: Cambridge Scholars Publishing, pp. 199–220..
- Lorrio, A. J. (1997). 'Los celtíberos'. Madrid: Universidad Complutense de Madrid.
- Ortiz de Lejarazu Puertas, E. (2018). 'La conquista de Numancia: aspectos técnicos de los ejércitos romano y celtibérico'. Treball de fi de grau, Universidad de Valladolid.
- Quesada Sanz, F. (1997). 'El armamento ibérico: estudio tipológico, geográfico, funcional, social y simbólico de las armas en la cultura ibérica'. Montagnac: Éditions Monique Mergoil.
Jordi Coll Vera - 2026