Lluís Nicolau d'Olwer. Cultura, catalanisme i República

Portada

 

Introducció

Lluís Nicolau d’Olwer neix a Barcelona el 20 de gener de 1888, en el si d’una família benestant. Fill del notari Joaquim Nicolau i Bujons i d’Anna d’Olwer, rep una formació marcada des de ben jove pels estudis humanístics. Estudia al col·legi dels jesuïtes del carrer de Casp i posteriorment ingressa a la Universitat de Barcelona, on cursa estudis universitaris i orienta progressivament els seus interessos cap a les humanitats, especialment la filologia clàssica, la literatura i la història medieval. Aquesta formació fa de Nicolau d’Olwer una figura difícil de reduir exclusivament a la seva activitat política: abans que polític és, i continua essent durant tota la vida, un humanista, hel·lenista, llatinista, historiador de la literatura i medievalista (PARES, 2026; Biblioteca de Catalunya, 2024).

La seva trajectòria intel·lectual s’inscriu plenament en el moviment de renovació cultural del primer terç del segle XX català. Forma part de la generació noucentista i estableix relacions amb alguns dels principals intel·lectuals del moment. El 1917 publica Literatura catalana. Perspectiva general, una obra pionera en la historiografia de la literatura catalana, i ingressa a l’Institut d’Estudis Catalans. Al llarg dels anys següents combina la investigació i la docència amb el periodisme i una implicació política cada vegada més intensa (Biblioteca de Catalunya, 2024; Nicolau d’Olwer et al., 1989).

El context polític i social de la Barcelona de començament de segle afavoreix aquesta progressiva politització. Els Fets del Cu-Cut! de 1905, la formació de Solidaritat Catalana, la Setmana Tràgica de 1909, l’impacte de la Primera Guerra Mundial i la conflictivitat social dels anys posteriors transformen profundament el catalanisme polític i obliguen tota una generació d’intel·lectuals a posicionar-se davant les qüestions nacionals, socials i democràtiques. Nicolau d’Olwer resumeix posteriorment aquesta actitud afirmant que es dedica a la política «per imperatiu moral», expressió que reflecteix la seva concepció de l’activitat pública com una extensió del compromís intel·lectual i cívic (Navarro García, 2022).

Formació intel·lectual i primers compromisos polítics

De la Lliga Regionalista a Acció Catalana

Nicolau d’Olwer inicia la seva activitat política dins la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista. El 1917 és elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona i posteriorment exerceix de tinent d’alcalde i presideix la Comissió de Cultura. Des d’aquesta responsabilitat participa en l’impuls de la política de renovació pedagògica municipal, vinculada, entre altres iniciatives, a les escoles del Bosc i del Mar i als primers grups escolars barcelonins (Gran Enciclopèdia Catalana, s. d.).

La seva evolució política, però, el distancia progressivament de la direcció de la Lliga Regionalista i especialment de l’estratègia seguida per Francesc Cambó. Un sector jove del catalanisme considera excessivament possibilista la política de la Lliga respecte dels governs de Madrid i reclama una línia més nacionalista, democràtica i republicana. Aquesta dissidència cristal·litza el juny de 1922 amb la fundació d’Acció Catalana, organització que agrupa sectors procedents de la Joventut Nacionalista de la Lliga, de la Unió Federal Nacionalista Republicana i altres nuclis del catalanisme republicà (Baras, 1984).

Entre els seus principals dirigents hi ha Jaume Bofill i Mates, Lluís Nicolau d’Olwer i Antoni Rovira i Virgili, al costat de figures com Carles Jordà i Fages, Ramon d’Abadal i de Vinyals o Leandre Cervera i Astor. Nicolau d’Olwer forma part del consell central del nou partit i dirigeix La Publicitat, que es converteix en un dels principals òrgans d’expressió del catalanisme intel·lectual i republicà (Gran Enciclopèdia Catalana, s. d.; Nicolau d’Olwer et al., 1989).

Acció Catalana intenta representar una alternativa al catalanisme conservador de la Lliga: defensa l’autogovern de Catalunya, la democratització de l’Estat i una política més decididament republicana. Aquesta combinació de catalanisme, republicanisme i europeisme es converteix també en un dels trets definidors del pensament polític de Nicolau d’Olwer.

La dictadura de Primo de Rivera i l’acció internacional

El cop d’estat del general Miguel Primo de Rivera, el setembre de 1923, interromp aquesta etapa de mobilització política. La dictadura dissol les institucions representatives, limita severament l’activitat dels partits i desenvolupa una política repressiva contra diverses manifestacions públiques de la identitat catalana. Nicolau d’Olwer opta aleshores per un exili voluntari i s’estableix durant un temps a Ginebra. Aquest període, lluny de significar la seva retirada de la vida pública, intensifica la seva projecció intel·lectual i internacional (Navarro García, 2022).

Durant aquests anys viatja per Europa i per la Mediterrània, investiga, publica llibres i articles i entra en contacte amb intel·lectuals i polítics europeus. D’aquest període procedeixen algunes de les seves obres més significatives, com L’expansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental (1926) i El pont de la mar blava (1928), en les quals combina erudició històrica, cultura clàssica i experiència personal del paisatge mediterrani (Biblioteca de Catalunya, 2024).

Paral·lelament, desenvolupa una important activitat política internacional. A Ginebra segueix els treballs de la Societat de Nacions i intenta situar la qüestió catalana dins el debat europeu sobre les minories nacionals. Juntament amb altres representants del catalanisme, denuncia la repressió de la llengua i la cultura catalanes sota la dictadura i manté contactes amb polítics, periodistes i representants de diverses nacionalitats europees. Participa igualment en reunions i organismes vinculats a la Societat de Nacions i defensa internacionalment els drets lingüístics i culturals de les minories (Navarro García, 2022).

Aquest vessant resulta especialment significatiu perquè mostra l’europeisme de Nicolau d’Olwer. Per a ell, el problema català no constitueix únicament una qüestió interna de l’Estat espanyol, sinó que forma part del problema més ampli de l’encaix de les nacionalitats i les minories en l’Europa sorgida de la Primera Guerra Mundial.

Del Pacte de Sant Sebastià a la proclamació de la República

Primo de Rivera presenta la dimissió al rei Alfons XIII el gener de 1930, després d’haver perdut bona part dels seus suports polítics i militars. S’obre aleshores el període conegut com la «dictablanda» del general Dámaso Berenguer, durant el qual les forces republicanes intensifiquen la seva coordinació per posar fi a la monarquia.

És en aquest context que, el 17 d’agost de 1930, se celebra el Pacte de Sant Sebastià, una reunió decisiva de les forces republicanes espanyoles i catalanes [1]. Nicolau d’Olwer hi participa en representació d’Acció Catalana i s’integra en el Comitè Revolucionari sorgit de l’acord, organisme que prepara la instauració d’un règim republicà (Navarro García, 2022). La seva presència té una importància especial perquè contribueix a vincular les aspiracions autonomistes catalanes amb el projecte general de democratització i republicanització de l’Estat.

Després del fracàs de la insurrecció de Jaca, el desembre de 1930, i de la repressió contra els dirigents republicans, Nicolau d’Olwer es refugia temporalment a França. La situació política de la monarquia, però, es deteriora ràpidament. Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 es converteixen de fet en un plebiscit sobre la continuïtat d’Alfons XIII. En aquell moment, Acció Catalana sembla un dels partits més ben posicionats del catalanisme republicà. Tanmateix, al març de 1931 es crea Esquerra Republicana de Catalunya, una formació que inicialment no sembla tenir gaires possibilitats d’imposar-se en les eleccions municipals. Contra tot pronòstic, el partit de Francesc Macià obté una victòria clara, mentre que Acció Catalana pateix una derrota molt severa.

El 14 d’abril de 1931 es proclama la Segona República. Malgrat la derrota del seu partit a Catalunya, Nicolau d’Olwer entra en el Govern Provisional de la República i assumeix la cartera d’Economia Nacional durant el període constituent de 1931 (Biblioteca de Catalunya, 2024). La seva presència al govern s’explica pel fet que havia format part del Comitè Revolucionari sorgit del Pacte de Sant Sebastià i perquè Manuel Azaña el reclama en aquell moment de transició, fins a la redacció de la nova Constitució. D’aquesta manera, un dirigent catalanista el partit del qual havia quedat desplaçat a les urnes passa a formar part de l’equip de govern provisional de la Segona República.

Aquest nomenament suscita crítiques importants per part d’Esquerra Republicana, que considera que Nicolau d’Olwer no és la persona més adequada per defensar els afers de Catalunya a Madrid. Francesc Macià, tanmateix, manté una actitud ambivalent: accepta a contracor que sigui Nicolau qui assumeixi aquesta funció, però alhora reconeix que prefereix aquesta opció abans que veure-hi un altre interlocutor menys acceptable. Quan acaba el període constituent, Nicolau torna a Barcelona i, a partir de 1932, concentra bona part de la seva activitat política en la defensa de l’Estatut de Núria.

La seva intervenció és especialment rellevant durant els primers dies del nou règim. El mateix 14 d’abril, Francesc Macià proclama a Barcelona la «República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica». Aquesta decisió crea una situació política delicada, perquè el nou govern republicà espanyol encara no ha definit l’organització territorial de l’Estat. Tres dies després, una delegació del Govern Provisional formada per Marcel·lí Domingo, Fernando de los Ríos i Lluís Nicolau d’Olwer es desplaça a Barcelona per negociar amb Macià.

Les converses desemboquen en una solució de compromís: Macià renuncia a mantenir la República Catalana proclamada el dia 14 i es recupera el nom històric de la Generalitat de Catalunya per designar el govern autònom provisional català, a l’espera que les futures Corts republicanes aprovin un estatut d’autonomia. Nicolau d’Olwer té una intervenció destacada en aquesta fórmula de conciliació, que permet compatibilitzar, almenys provisionalment, el projecte republicà espanyol amb les reivindicacions d’autogovern catalanes.

En les eleccions a Corts Constituents de juny de 1931 és elegit diputat per Barcelona per Acció Catalana Republicana. Des del Parlament participa en els debats constitucionals i defensa l’autonomia catalana. La seva trajectòria política mostra així una característica que es manté al llarg de tota la Segona República: l’intent de fer compatibles el catalanisme polític, el republicanisme democràtic i una concepció federalitzant o autonomista de l’Estat.

La figura de Nicolau d’Olwer resulta especialment representativa d’un sector del catalanisme del primer terç del segle XX que entén que la modernització cultural de Catalunya, la recuperació de l’autogovern i la democratització d’Espanya formen part d’un mateix projecte polític. La seva condició simultània d’humanista, professor, periodista, dirigent catalanista i ministre de la República explica que cultura i política apareguin constantment entrellaçades en la seva trajectòria.

La crisi d’Acció Catalana i el bienni de dretes

Després del període constituent, Nicolau d’Olwer es troba amb un partit afeblit i obligat a recompondre’s. Acció Catalana perd pes electoral i pateix la sortida de nombrosos militants, especialment dels sectors més conservadors. Una de les causes d’aquestes tensions és el debat constitucional de 1931, sobretot arran de l’article 26, relatiu a la qüestió religiosa i a la dissolució de la Companyia de Jesús. Molts republicans de sensibilitat catòlica ho viuen com una ofensa greu. Nicolau intenta adoptar una posició intermèdia, entenent la mesura com un mal menor davant alternatives més radicals, però aquesta ambigüitat contribueix a agreujar les fractures internes del partit.

En aquest context, Nicolau procura reconstruir l’espai polític que li resta a Acció Catalana i orientar-lo cap a una posició allunyada tant de l’extrema esquerra com del conservadorisme tradicional. El 1933, la seva experiència al Ministeri d’Economia explica que sigui enviat a Londres com a representant d’Espanya a la Conferència Econòmica Mundial. Des d’allà interpreta que la reunió arriba massa tard per donar resposta efectiva als efectes del crac del 1929 i adverteix que la crisi econòmica internacional podia alimentar nous conflictes europeus.

La victòria de les dretes i l’entrada de la CEDA en l’escena governamental obren el període conegut com el bienni negre. Després dels fets d’octubre de 1934, la repressió contra les organitzacions d’esquerres, catalanistes i obreristes, així com contra les institucions catalanes i l’ús públic de la llengua, porta Nicolau a reprendre una estratègia ja practicada durant la dictadura de Primo de Rivera: denunciar la situació davant la Societat de Nacions. Al mateix temps manté contactes amb Azaña i altres dirigents republicans d’esquerres per preparar una alternativa electoral de cara als comicis de febrer de 1936.

El Front Popular, el Banc d’Espanya i la Guerra Civil

Després de la victòria electoral del Front d’Esquerres el febrer de 1936, Nicolau d’Olwer torna a obtenir l’acta de diputat per Barcelona. El triomf electoral no dissipa, però, la tensió política. Els seus contemporanis perceben que els ànims al carrer són cada vegada més crispats i que l’amenaça d’un cop d’estat militar és real. En aquest context, Nicolau i altres dirigents republicans fan crides a la calma, convençuts que qualsevol esclat de violència podia precipitar la ruptura definitiva de l’ordre republicà.

El març de 1936 és nomenat governador del Banc d’Espanya a proposta de Manuel Azaña. Quan esclata el cop militar de juliol de 1936, Nicolau es troba convalescent a Girona després d’un greu accident de cotxe. Un cop reincorporat, ha d’afrontar una de les qüestions més delicades de la guerra: la gestió de les reserves d’or del Banc d’Espanya i la necessitat de sostenir financerament l’esforç bèl·lic republicà en una economia cada vegada més desestabilitzada.

Nicolau s’inclina inicialment per no treure l’or de la cambra cuirassada de Madrid, perquè considera que el trasllat comporta riscos molt elevats. Tanmateix, el govern de Largo Caballero acaba imposant la sortida d’una part important de les reserves, enmig del temor a possibles assalts i de la necessitat urgent de recursos. Durant la guerra, Nicolau ha de gestionar també el pagament del cos diplomàtic republicà a l’estranger i enfrontar-se als bloquejos de comptes promoguts pel govern franquista de Burgos, que acusa la República d’haver espoliat els fons del Banc d’Espanya.

Aquesta responsabilitat econòmica i diplomàtica sotmet Nicolau a una pressió constant. Les dificultats financeres de la República, la vigilància franquista sobre els moviments de diners i la política de no-intervenció de França i la Gran Bretanya agreugen la seva sensació d’aïllament. Malgrat la seva confiança inicial en les democràcies europees, l’evolució internacional —amb el rearmament alemany, l’expansió del Tercer Reich i el paper d’Itàlia i Alemanya com a aliades del bàndol franquista— confirma progressivament que la República difícilment rebria el suport esperat. A finals de 1938 i començaments de 1939, Nicolau assumeix que la derrota s’acosta i que Barcelona no podria resistir un setge prolongat.

L’exili francès, la JARE i la persecució franquista

La derrota republicana de 1939 l’obliga novament a exiliar-se. Travessa la frontera en un context radicalment diferent dels exilis anteriors: aquesta vegada no es tracta d’una absència temporal, sinó de l’inici d’una expatriació llarga i incerta. Com la majoria dels quadres polítics republicans, catalans i bascos, ha de decidir com reorganitzar la vida personal, política i institucional fora del país. Inicialment es desplaça a Ginebra, on ja havia tingut contactes durant els anys de la Societat de Nacions, i després retorna a França.

Els primers mesos d’exili obren nombrosos interrogants: com refer les institucions catalanes, quin paper havien de tenir els partits, des d’on s’havia d’exercir el lideratge polític i si calia mantenir intacte el projecte republicà o explorar noves fórmules. Nicolau viu aquest període amb una barreja de desencís i estoïcisme. Tot i que en algun moment dona Acció Catalana per dissolta, part de la militància exiliada li insisteix que el partit encara pot tenir un paper. Ell, però, mostra una implicació política cada vegada més prudent i tendeix a concentrar-se en projectes culturals i intel·lectuals.

L’agost de 1939 és nomenat president de la Junta d’Auxili als Republicans Espanyols (JARE), organisme encarregat de gestionar recursos econòmics destinats a ajudar els refugiats republicans i, en alguns casos, a facilitar el trasllat de famílies cap a Amèrica. El nomenament arriba amb el suport d’Indalecio Prieto, que, malgrat discrepàncies polítiques anteriors, li reconeix capacitat i honestedat per administrar una tasca especialment sensible. La JARE disposa d’una oficina a París i Nicolau hi assumeix una responsabilitat que combina gestió econòmica, assistència humanitària i representació política.

L’ocupació alemanya de França i la col·laboració entre agents franquistes, l’ambaixada de Lequerica i la Gestapo converteixen l’exili en un espai cada vegada més perillós. El juny de 1940 Nicolau abandona París amb documentació compromesa i béns vinculats a la JARE, amb la intenció de posar-los sota protecció mexicana. Durant la fugida és vigilat de prop i finalment detingut el juliol de 1940. Empresonat fins al gener de 1941, és acusat pel franquisme de manejar fons del Banc d’Espanya i d’haver participat en l’espoli republicà, acusacions construïdes sobre informes plens de dades manipulades i exageracions.

La persecució no s’atura amb aquesta primera detenció. Se li obren expedients de responsabilitats polítiques, se l’acusa de maçó, republicà i separatista, i el franquisme intervé els seus béns familiars, comptes, immobles i finques. Nicolau, que provenia d’una família acomodada, queda pràcticament arruïnat. Encara patirà noves detencions, una de les quals, el 1944, el situa a prop de l’extradició a l’Espanya franquista. Les malalties i les seqüeles físiques d’aquests anys agreugen una salut ja fràgil.

El 1946 s’instal·la definitivament a Mèxic, on refà parcialment la seva vida personal i intel·lectual. Es casa amb Palma Guillén, diplomàtica mexicana vinculada al món cultural, i entre 1947 i 1951 exerceix de representant diplomàtic de la República espanyola a l’exili. A Mèxic adapta els seus interessos acadèmics al nou entorn i treballa sobre temes americans i caribenys, alhora que ha de guanyar-se la vida en feines administratives i bancàries, malgrat l’edat i els problemes de salut.

En els darrers anys manté una actitud molt clara davant la possibilitat del retorn: no vol tornar a una Catalunya transformada per la derrota i la repressió mentre Franco continuï al poder. Mor a Ciutat de Mèxic el 24 de desembre de 1961, a causa d’una embòlia pulmonar. Les seves darreres voluntats, marcades per la discreció i el rebuig de qualsevol homenatge públic, demanen destruir cartes i documents personals i evitar funerals o làpides solemnes. Aquesta voluntat final resumeix el caràcter reservat i estoic d’un home que havia viscut la política com una responsabilitat cívica, però també com una càrrega personal molt feixuga.

Conclusió

La trajectòria de Lluís Nicolau d’Olwer permet seguir alguns dels grans eixos de la història catalana i espanyola del primer terç del segle XX: la renovació cultural noucentista, la transformació del catalanisme polític, l’esperança republicana, la Guerra Civil, la repressió franquista i l’exili. El seu itinerari mostra també les tensions d’una generació que va intentar fer compatible la cultura humanística, el compromís democràtic i la defensa de l’autogovern. En aquest sentit, Nicolau d’Olwer no només és un polític de la Segona República, sinó també un intel·lectual que entén la política com una responsabilitat moral i cívica.

Bibliografia

 

Jordi Coll Vera - 2026


[1] ↑
Vegem també: La Segona República. El complot. divulgatio.cat