Tartessos, un antic reialme al sud-oest de la Península Ibèrica

Coneixem Tartessos pels grecs. Al sud-oest de la península Ibèrica hi havia un indret que ells anomenaven Tartessos.

Un lloc associat a mites de l’heroi Hèracles:

• Les Columnes d’Hèracles. Durant el viatge cap al bestiar de Gerió, Hèracles estableix les columnes que assenyalen el límit occidental del món, associades a l’estret de Gibraltar. La tradició explica que l’heroi separa les muntanyes i obre el pas entre el Mediterrani i l’Atlàntic. S’identifiquen amb Calpe, l’actual penyal de Gibraltar, i Àbila, a la costa nord-africana.
• Els grecs situaven el Jardí de les Hespèrides al nord d’Àfrica, a la regió de l’Atles, més enllà de les Columnes d’Hèracles. Un indret mític on creixia un arbre de pomes d’or que pertanyia a Hera. Les Hespèrides, nimfes del capvespre, i el drac Ladó custodiaven aquests fruits. Un dels dotze treballs d’Hèracles va ser aconseguir-ne les pomes. Segons una de les versions més conegudes, l’heroi va sostenir temporalment la volta del cel mentre Atlas anava a buscar-les. Quan Atlas va tornar, Hèracles el va enganyar perquè reprengués la seva càrrega i va marxar amb les pomes d’or
• Hèracles viatja a Eritea, illa identificada en l’antiguitat amb l’entorn de Cadis, per apoderar-se del bestiar del gegant Gerió, un gegant de tres cossos i quatre ales que vivia a l'illa d' Eritrea , al tram més occidental del riu Oceà que envolta la Terra . Posseïa un ramat fabulós de bestiar, el pelatge del qual es tenyia de vermell per la llum de la posta de sol. Hèracles va ser enviat a buscar-lo com un dels seus dotze treballs. L'heroi arriba a l'illa navegant per l'Oceà en una barca daurada manllevada del déu del sol Helios . Allà troba i mata el pastor Eurítion, el gos guardià de dos caps Orthros (Orthus) i, finalment, el mateix Gerió, de tres cossos. Amb aquesta tasca completada, Hèracles puja el bestiar a la seva barca i el condueix de tornada al Peloponès grec. Estesícor situa el naixement del pastor Euritió al costat del riu Tartessos.

L’historiador grec Heròdot ens parla dels samis, els habitants de l’illa de Samos. Ens explica que una nau comandada per Coleu, que es dirigeix a Egipte, és desviada per un fort vent de llevant. Després de travessar les Columnes d’Hèracles, arriba a Tartessos. Allà els navegants troben un mercat encara inexplotat i obtenen uns beneficis extraordinaris: seixanta talents. En tornar a Samos, destinen una desena part dels guanys a un gran recipient de bronze decorat amb caps de griu, que ofereixen al santuari d’Hera (Heròdot, Històries, IV, 152).

Heròdot ens parla també dels foceus, els grecs de la ciutat de Focea. Ens explica que arriben a Tartessos i es guanyen l’amistat del rei Argantoni, que, segons el seu relat, viurà cent vint anys i en regnarà vuitanta. El rei els convida a abandonar Jònia i establir-se al territori que vulguin en el seu regne. Els foceus no accepten l’oferta, però, quan Argantoni coneix l’amenaça persa, els dona diners per construir una muralla que protegeixi Focea. Heròdot en destaca la generositat del monarca i la solidesa de la fortificació (Heròdot, Històries, I, 163)

El geògraf i poeta romà Aviè (Rufus Festus Avienus) ens parla de Tartessos a l’Ora maritima, una descripció en vers de les costes que recull fonts més antigues. La presenta com una ciutat antigament rica i poderosa, vinculada a un riu del mateix nom. Descriu un paisatge d’illes, desembocadures i aiguamolls, amb el llac Ligustí, i explica que els tartessis comerciaven amb les illes Estrímnides, riques en estany i plom (Aviè, Ora maritima). Avié identifica Tartessos amb Gadir, l’actual Cadis. Tanmateix, el seu relat és una font valuosa, però cal interpretar-lo amb prudència: combina tradicions de diferents èpoques i no permet fixar inequívocament la localització de Tartessos.

El llac Ligustí —Lacus Ligustinus— , segons Aviè, era una massa d’aigua formada pel riu Tartessos (possiblement el Guadalquivir) que envoltava una illa abans de desembocar al mar. Tradicionalment s’ha relacionat amb l’antic estuari del baix Guadalquivir, on el mar penetrava més endins que avui. L’acumulació progressiva de sediments i el creixement de les barreres de sorra transformaren aquell paisatge en les actuals maresmes del Guadalquivir i de Doñana. Tanmateix, també es podria situar en la desembocadura dels rius Odiel i Tinto (Context geològic). La seva extensió i localització exactes són discutides: no convé imaginar-lo simplement com un llac d’aigua dolça ni identificar-lo automàticament amb totes les maresmes actuals. És una peça important per interpretar la geografia de Tartessos, però no permet, per si sol, localitzar-ne la ciutat.

La Bíblia esmenta Tarshish (Tarsis), un indret que alguns investigadors identifiquen amb Tartessos. A 1 Reis 10,22, es parla de la flota de Salomó, associada amb la d’Hiram, i de les «naus de Tarsis», que cada tres anys porten or, plata, ivori, simis i paons. Ara bé, «naus de Tarsis» també pot designar grans vaixells aptes per a viatges llargs, sense indicar necessàriament que procedissin d’aquell lloc.

El reialme de Tartessos

Del reialme de Tartessos se’n té notícia de tres dels seus reis: Gàrgoris, Abidis i Argantoni. Els dos primers són llegendaris. Únicament Argantoni és considerat un personatge històric.

Gàrgoris: és el rei mític a qui s’atribueix el descobriment de la recol·lecció de la mel. Intenta desfer-se del seu net Abidis, nascut de la seva filla, però Abidis sobreviu als diversos intents de matar-lo.

Abidis —també anomenat Habis— és criat per una cérvola i finalment reconegut per Gàrgoris i nomenat successor. Representa el rei civilitzador. Introdueix les lleis, el conreu dels cereals i l’ús dels bous per llaurar.

La història de Gàrgoris i Abidis ens arriba a través de Justí, que resumeix l’obra de Pompeu Trogus.

Argantoni és el rei de Tartessos esmentat anteriorment per Heròdot, la seva única font històrica. Algunes fonts (en discussió) relacionen el seu nom amb el grec Arganthṓnios, relacionat amb el mot cèltic arganto-, que significa «plata» i comparteix origen indoeuropeu amb el llatí argentum. Així, el seu nom com «el relacionat amb la plata», una associació suggeridora de la riquesa metal·lúrgica de Tartessos.

L’ origen de Tartessos s’explica habitualment com el resultat de la interacció entre les poblacions del sud-oest peninsular i els colons fenicis. Una relació que comporta comerç, assentaments i transformacions socials i culturals profundes (Trabajos de Prehistoria, 52. n. 1. 1995. pp. 109-126). La presència fenícia es manifesta en les tècniques artesanals, les xarxes comercials i les pràctiques religioses. El Carambolo n’és un exemple destacat: el jaciment tradicionalment associat a la riquesa tartèssica s’interpreta com un santuari dedicat a divinitats fenícies. La participació fenícia a Tartessos és fonamental. El pes concret de les comunitats locals i colonials continua sent objecte de debat.

Tartessos es desenvolupà al sud-oest de la península Ibèrica, sobre una base de poblacions locals transformada pel contacte amb els fenicis. Manté relacions amb l’interior peninsular i contribueix a la formació del món ibèric meridional, però no es pot identificar simplement com un poble celta o iber.

Marc històric

El nucli de Tartessos se situa entre les actuals províncies de Huelva, Sevilla i Cadis, amb connexions cap a Extremadura i el sud de Portugal. Cal distingir aquesta àrea cultural del territori concret governat per Argantoni, que desconeixem.

• Bronze final, abans del segle IX aC. Comunitats locals amb agricultura, ramaderia, metal·lúrgia i connexions amb les xarxes atlàntiques. Constitueixen els antecedents de Tartessos.
• Segles IX–VIII aC. Els contactes i assentaments fenicis intensifiquen el comerç i afavoreixen transformacions econòmiques, socials i religioses.
• Segles VII–VI aC. Apogeu del món tartèssic del sud-oest: riquesa metal·lúrgica, elits poderoses i relacions amb fenicis i grecs. És el context del relat d’Heròdot sobre Argantoni.
• Des del segle VI aC. Reorganització dels centres i les xarxes comercials. Al Guadalquivir es desenvolupa el món turdetà; al Guadiana continuen tradicions tartèssiques durant el segle V i fins a l’entorn del 400 aC.

La cronologia final depèn de què s’entengui per Tartessos: alguns investigadors anomenen tartèssics els centres tardans del Guadiana (orientalitzants) —les comunitats locals incorporen tècniques, objectes, formes artístiques i pràctiques religioses procedents del Mediterrani oriental—, mentre que altres postulen que les comunitats es reorganitzen, però mantenen i transformen bona part de l’herència anterior (postorientalitzants). En tot cas la influència fenícia no desapareix de cop. No hi ha una desaparició uniforme de tota l’àrea en una sola data. (Debat arqueològic publicat a Trabajos de Prehistoria).

Com a introducció prèvia a aquest article es podria també visualitzar la conferència de l’arqueòloga i catedràtica emèrita de la Universitat de València, Carmen Aranegui Gascó (2023): « La península ibérica en tiempos de Tarteso».

Relació amb els celtes

Les connexions amb l’occident i l’interior peninsular faciliten la circulació de metalls, objectes i persones. Tanmateix, participar en les xarxes atlàntiques no demostra una identitat celta.

John T. Koch defensa que les inscripcions del sud-oest representen una llengua cèltica; tanmateix, aquesta proposta és discutida i no constitueix una classificació acceptada de manera general. Patrick Sims-Williams ens aporta una proposta alternativa.

Relació amb els ibers

Les cultures ibèriques es consoliden sobretot des del segle VI aC al sud i a la façana mediterrània. Comparteixen amb Tartessos influències fenícies, intercanvis i formes d’organització social. L’herència tartèssica contribueix especialment al desenvolupament dels turdetans del baix Guadalquivir, habitualment considerats els seus continuadors. Això no implica que tots els ibers descendissin dels tartessis ni que parlessin la mateixa llengua (Colonizadores, Tartessos e Íberos, Junta d’Andalusia).

Parlar del «reialme de Tartessos» és legítim quan ens referim al relat d’Heròdot sobre Argantoni, però no podem convertir tota l’àrea cultural tartèssica en un estat unificat de fronteres conegudes. L’existència d’elits i centres poderosos està documentada arqueològicament; la seva subordinació a un únic monarca continua sent una qüestió oberta.

George Edward Bonsor(1855-1930) i Adolf Schulten (1870-1960)

George Edward Bonsor (1855–1930), conegut també com Jorge Bonsor. Arqueòleg britànic establert a Andalusia i un dels pioners de l’estudi arqueològic de Tartessos.

Les seves excavacions de poblats i necròpolis del Guadalquivir ajuden a identificar la cultura material que avui relacionem amb el món tartèssic. Destacà la importància de la presència fenícia, especialment en l’obra Les colònies agrícoles preromanes de la vall del Guadalquivir (1899) (Jorge Bonsor, Tartessos).

També intenta localitzar la ciutat de Tartessos a Doñana i l’antiga desembocadura del Guadalquivir, interpretant les descripcions d’Aviè. Durant la dècada de 1920 col·labora amb Adolf Schulten en les excavacions del Cerro del Trigo, però hi troben restes romanes i no aconsegueixen demostrar fos Tartessos (Jorge Bonsor, Tartessos. Delta del antiguo Betis flumen, río Guadalquivir).

La seva aportació principal és proporcionar una base arqueològica per estudiar una realitat que fins aleshores es coneixia sobretot pels textos antics.

Juan de Mata Carriazo y Arroquia (1899-1989) i el tresor del Carambolo

Juan de Mata Carriazo y Arroquia estudia inicialment el tresor del Carambolo i el vincula amb Tartessos. La troballa és accidental: uns obrers el descobreixen el 30 de setembre de 1958, durant unes obres al turó del Carambolo, a Camas, prop de Sevilla . El conjunt consta de 21 peces d’or, amb un pes total de gairebé tres quilograms: 16 plaques rectangulars, dos pectorals, dos braçalets i un collar. Carriazo hi veu una expressió de la riquesa tartèssica i el qualificà de «tresor digne d’Argantoni», sense que això demostri que fos de la seva propietat (Wikipedia, Tresor del Carambolo).

Excavacions posteriors situen la troballa en el context d’un santuari dedicat a divinitats fenícies. Això reforça la interpretació religiosa del conjunt i el paper fenici en el món tartèssic; la funció exacta de cadascuna de les joies continua debatuda.

Però, realment què és Tartessos?

En anys posteriors es fan més troballes, algunes d’elles amb objectes fora de context.

L’any 1968 té lloc el «V Symposium Internacional de Prehistòria Peninsular». Els joves arqueòlegs del moment fan famosa la frase: “Dejate de Avieno y husmea el terreno”. Deixa de cercar la mítica Tartessos segons Avié o Heròdot i posat a cavar.

Malgrat que el Symposium es celebra a Xerès l’opuscle es publica a Barcelona, donat que qui dirigeix les excavacions és el catedràtic de prehistòria de la Universitat de Barcelona, en Joan Maluquer de Motes (1915-1988).

Joan Maluquer de Motes contribuirà decisivament a estudiar Tartessos com una cultura arqueològica, més enllà de la recerca de la ciutat esmentada pels grecs. La seva excavació més destacada en aquest àmbit serà Cancho Roano, a Zalamea de la Serena (Badajoz) ^[1]. Hi inicia les excavacions el 1978 i interpreta el complex com un palau-santuari. Els edificis, altars i materials recuperats permeteren aprofundir en la continuïtat de les tradicions tartèssiques a la vall del Guadiana durant els segles VI–V aC. Estudi sobre els complexos del Guadiana.

Anteriorment, els anys 1973 i 1975, havia col·laborat en les excavacions dirigides per Maria Eugènia Aubet en la necròpolis de Setefilla, Lora del Río (Sevilla). Importants per comprendre els rituals funeraris de les elits del món tartèssic.

Avui en dia s'interpreta que la cultura tartèssica és un resultat híbrid d'una molt forta influència de la cultura fenícia en les poblacions del sud-oest de la Península Ibèrica, del segle VIII al V aC. Entre Huelva, Sevilla i Cadis.

(Imatge extreta de Esther Rodríguez González and Sebastián Celestino Pérez: (2024) Reflexiones en torno al urbanismo tartésico).

Sabem poca cosa dels seus habitants. Vivien en cabanes, petits assentaments dedicats a l’agricultura i la ramaderia. Disposaven d’importants recursos miners: plata, or, coure i estany.

Sabem que era un poble possiblement guerrer. L’estela de guerrer, sovint relacionada amb Tartessos, és una llosa de pedra amb figures gravades esquemàticament. Forma part de les esteles decorades del sud-oest peninsular, principalment del bronze final i la transició a l’edat del ferro.

Hi apareixen armes —escut circular, llança i espasa— i, en molts exemplars, una figura humana. Algunes incorporen cascos, carros, miralls o pintes, interpretats com a símbols de prestigi i de la posició social del personatge.

La seva funció continua debatuda: podien ser monuments commemoratius o funeraris, o bé marcadors territorials vinculats a camins i recursos.

Es desconeix un equipament uniforme dels guerrers de Tartessos. Les esteles del sud-oest permeten reconstruir sobretot la imatge de les elits guerreres del bronze final i els inicis del món tartèssic. Els elements més característics són:

• Llança, espasa i escut circular, sovint representat amb cercles concèntrics.
• Casc en alguns exemplars, de vegades amb apèndixs interpretats com banyes; no podem considerar-lo habitual de tots els combatents.
• Objectes de prestigi, com miralls, pintes, fíbules i carros, que remarquen la categoria social del personatge. Exemples i descripció de les esteles.

El dibuix següent representa dos guerrers d’aquest món primerenc. La roba, el calçat i els detalls constructius del casc i dels escuts són interpretatius: les esteles no permeten reconstruir-los amb aquesta precisió.

La figura femenina es veu representada en les esteles diademades, pedres gravades amb una figura humana esquemàtica que presenta, al voltant del cap, un ornament en forma d’arc o ventall, interpretat com una diadema o un tocat. Poden incloure collarets, braços i mans. Formen part de les tradicions d’esteles de l’occident peninsular de l’edat del bronze. Una estela diademada molt famosa és la de Cañaveral del León (Huelva).

Tradicionalment s’han interpretat com a representacions femenines de prestigi: dones de les elits, avantpassades o figures amb autoritat religiosa. Tanmateix, la diadema no permet determinar per si sola el sexe ni el paper del personatge. La interpretació com a dones dirigents és una hipòtesi, no una certesa general.

El món atlàntic

Tartessos es desenvolupa en un territori connectat amb les xarxes atlàntiques del bronze final, abans de l’apogeu de les relacions amb els fenicis. Unes xarxes que enllacen el sud-oest peninsular amb la façana portuguesa, el nord-oest ibèric, la França atlàntica i les illes Britàniques. Hi circulen metalls, armes, tècniques i models de prestigi, sense que això impliqui una única cultura o una identitat necessàriament celta.

El dipòsit de la ria de Huelva és un dels testimonis principals d’aquest context. És descobert el 1923, durant el dragatge del port. Reuneix aproximadament quatre-centes peces de bronze: espases, puntes de llança, punyals, puntes de fletxa, restes de cascos i elements de vestimenta. El Museu Arqueològic Nacional el situa al bronze final, entorn dels segles X–IX aC, aproximadament entre el 1000 i el 850 aC. És, per tant, anterior a l’època d’Argantoni (HUELVA24)

La troballa és inicialment interpretada com la càrrega d’un vaixell enfonsat, potser amb metall destinat al reciclatge durant l’Edat del Ferro. Altre interpretació, defensada pel museu i diversos investigadors (MAN), considera que les peces són ofrenes de rituals funeraris, dipositades intencionadament a les aigües, comparables a altres dipòsits europeus. Podrien correspondre a diverses deposicions al llarg del temps; les circumstàncies de la descoberta dificulten reconstruir-ne el context exacte (Jesús M. Fernández Rodríguez, J.M. (2014). Los depósitos de la ría de Huelva: en busca del barco perdido. Revista Onoba 2014, Nº 02, 3-26 ISSN: 2340-3047).

El conjunt mostra que les comunitats de Huelva ja disposen d’una metal·lúrgia desenvolupada i d’elits vinculades a les armes i als intercanvis. Aquesta base atlàntica participa en la formació del món tartèssic i en la seva posterior connexió amb el Mediterrani.

Els fenicis

Els fenicis ^[2] són un poble i una cultura originaris de l’actual territori del Líban. Mai no constitueixen un estat unificat, de la mateixa manera que els grecs tampoc no ho fan fins a l’època d’Alexandre el Gran. En lloc d’això, s’organitzen en ciutats estat independents. Entre les principals ciutats fenícies hi ha Acre, Biblos, Sidó, Tir i Beirut. La seva activitat principal és el comerç marítim.

Els grecs els anomenen phoinikes, d’on prové el nom de «fenicis» amb què els coneixem actualment. Aquest terme es relaciona amb la porpra, un valuós colorant tèxtil extret de mol·luscs del gènere Murex, especialment Murex brandaris. Els hebreus els anomenen kĕna‘aní (cananeus), un terme associat als habitants de Canaan i que, en determinats contextos, també es relaciona amb l’activitat mercantil.

Els fenicis comercien per tota la Mediterrània, especialment per les costes meridionals. Hi funden colònies que funcionen com a enclavaments comercials en contacte amb les poblacions indígenes. Una de les més importants és Cartago, situada a l’actual Tunísia. També estableixen colònies al sud-oest de Sicília, a Sardenya, a Ebussus (l’actual Eivissa) i a diverses zones del sud de la península Ibèrica. Entre aquestes destaca Gadir (l’actual Cadis), fundada al segle IX aC i considerada la ciutat habitada més antiga de la península Ibèrica, així com Malaca (Màlaga), Sexi (Almuñécar), Abdera (Adra) i Carteia.

A la recerca d’estany, coure, or i plata, travessen l’estret de Gibraltar i arriben fins a l’actual Lisboa i, probablement, fins a les costes de l’Atlàntic nord-occidental europeu. Les fonts antigues esmenten les illes Cassitèrides, tradicionalment relacionades amb Cornualla o amb altres territoris del nord-oest d’Europa rics en estany. També hi ha indicis que exploren la costa occidental africana, com mostra la famosa expedició d’Hannó el Navegant.

La imatge següent ens mostra Cadis en l’actualitat i l’antiga Gadir, amb les tres illes: Erytheia (ja desapareguda), Kotinoussa (Illa de Sant Pere) i Antípolis (Illa de Lleó). Amb els emplaçaments fenicis dels temples d’Asarté, a l’illa d’Erytheia, i Baal Hamón i Melqart (o Melkart, Hèracles), a l’illa de Kotinoussa.

La llengua i l’escriptura del sud-oest peninsular

L’escriptura conservada del sud-oest peninsular és molt escassa i resta encara per desxifrar-se. Alguns autors la vinculen als celtes o als grecs, altres, més nombrosos, la vinculen als fenicis.

L’escriptura del sud-oest peninsular és un dels testimonis més antics de l’ús de l’escriptura entre les poblacions indígenes de la península Ibèrica. Sovint s’anomena tartèssica, però aquesta denominació requereix prudència: la major part de les inscripcions prové de l’Algarve i del Baix Alentejo, fora del nucli tradicional de Tartessos, situat al baix Guadalquivir. Per això, molts investigadors prefereixen el nom geogràfic escriptura del sud-oest (Joan Ferrer i Jané, L’origen i el desenvolupament de les escriptures paleohispàniques).

Cal distingir l’escriptura, és a dir, els signes emprats per representar els sons, de la llengua que aquests signes expressen.

Els testimonis conservats són principalment inscripcions sobre esteles de pedra, generalment interpretades com a monuments funeraris. Se situen sobretot entre els segles VII i V aC, tot i que la datació de moltes peces és imprecisa.

El sistema forma part de les escriptures paleo-hispàniques, sorgides de l’adaptació de models alfabètics mediterranis, especialment el fenici. Adoptar un sistema d’escriptura d’origen fenici no implica que la llengua escrita fos fenícia (José Antonio Correa, Del alfabeto fenicio al semisilabario paleohispánico).

Habitualment es descriu com un semi-sil·labari: combina signes per a vocals i algunes consonants amb signes de valor sil·làbic. Una característica distintiva és la redundància vocàlica: un signe llegit convencionalment com ka, per exemple, pot anar seguit d’una a. Els textos solen avançar de dreta a esquerra i sovint segueixen el contorn de la pedra (Joan Ferrer i Jané, L’origen i el desenvolupament de les escriptures paleohispàniques).

Podem llegir una part considerable dels signes, però encara no podem traduir els textos amb seguretat. S’hi reconeixen seqüències repetides i possibles noms personals o fórmules funeràries, però la gramàtica i el vocabulari continuen essent molt poc coneguts. Tampoc no s’ha establert amb consens a quina família pertany la llengua: la proposta d’identificar-la com a celta és discutida i no es pot presentar com un fet demostrat.

Economia i comerç

La influència fenícia transforma profundament l’economia tartèssica. El comerç amb els enclavaments fenicis introdueix nous productes, noves tècniques i també noves formes de control dels intercanvis. Les peses i les mesures adquireixen importància perquè permeten valorar metalls, mercaderies i transaccions amb més precisió. Aquestes innovacions no afecten només el sud-oest peninsular: formen part d’un procés més ampli de canvi protohistòric que es manifesta en diferents zones de la península Ibèrica.

Entre els productes i materials que circulen amb més freqüència hi ha objectes de ferro, peces de pasta vítria i recipients ceràmics d’origen orientalitzant. El vi arriba en àmfores fenícies i adquireix un valor especial, perquè en aquests moments la vinya conreada i la producció local de vi encara no són pròpies de moltes comunitats peninsulars. El consum de vi, com altres béns importats, es vincula sovint a les elits i als espais de representació social.

Les representacions de cavalls, carros i arnesos indiquen també la importància creixent del cavall. L’animal continua essent útil per al transport i per al treball, però es converteix sobretot en un signe de prestigi. Posseir cavalls, un carro o equipaments eqüestres és a l’abast d’una minoria poderosa, especialment guerrers i membres de les elits locals. Per això aquests elements apareixen en esteles, aixovars i contextos funeraris com a símbols de rang i autoritat.

L’orfebreria tartèssica mostra una clara influència fenícia i orientalitzant, però també integra recursos i tradicions locals. El tresor del Carambolo n’és l’exemple més conegut: les seves peces d’or revelen un domini tècnic extraordinari, amb formes, decoracions i procediments de gran complexitat. El treball del granulat, la filigrana i les làmines d’or mostra un nivell artesanal molt refinat. Moltes tècniques bàsiques de la joieria posterior ja són presents en aquesta època.

La Mata

La Mata, a Campanario (Badajoz), s’interpreta principalment com una residència aristocràtica rural amb funcions econòmiques. Per això, és més precís parlar de l’edifici protohistòric de La Mata que de «santuari».

Es desenvolupa entre finals del segle VI i finals del V aC, dins el món hereu de Tartessos al Guadiana mitjà. Presentava:

• Murs de tova sobre sòcols de pedra, revestits i pintats.
• Un pis superior, amb restes d’una escala.
• Dos bastions a la façana, que li donaven aparença de casa fortificada.
• Espais domèstics, de transformació de productes i d’emmagatzematge, relacionats amb el control dels recursos agrícoles.

A uns 600 metres hi ha una àrea funerària amb una tomba monumental sota túmul i altres sepultures. Aquest conjunt ajuda a estudiar la representació del poder i la memòria de les elits.

La seva dimensió simbòlica o religiosa no implica que tot l’edifici fos un temple. A diferència de la interpretació predominant de Cancho Roano, a La Mata destaquen les funcions residencials i productives.

L’edifici va ser destruït per un incendi a finals del segle V aC. Aquest fet, per si sol, no permet afirmar una clausura ritual idèntica a la proposada per altres jaciments (Descripció arqueològica oficial de La Mata).

Els santuaris

En l’àmbit religiós, la influència fenícia és especialment visible. Hi ha divinitats de tradició oriental, com Astarté, Melqart i Baal Hammon, venerades en santuaris que combinen funcions religioses, econòmiques i polítiques.

«Oh Baal, fes fora el fort de les nostres portes, el poderós dels nostres murs! Un brau, oh Baal et consagrarem, una ofrena votiva Baal acomplirem, un mascle, Baal et consagrarem. Un sacrifici Baal, acomplirem, un banquet, Baal et farem. Al santuari Baal pujarem, El camí del temple caminarem».

El Carambolo i Cancho Roano mostren una religió marcada pel contacte entre les poblacions locals i el món fenici. Tanmateix, pertanyen a llocs i moments diferents, i no permeten reconstruir un únic sistema de creences compartit per tot el territori tartèssic.

El Carambolo

El Carambolo, situat a Camas, prop de Sevilla, al baix Guadalquivir, s’interpreta actualment com un d’aquests espais de culte. Un santuari de forta filiació fenícia, dins l’àmbit geogràfic de Tartessos. Fundat a finals del segle IX o inicis del VIII aC; actiu fins a començaments del VI aC. Hi destaquen les sales de culte, altars, ofrenes, una figura d’Astarte amb inscripció fenícia i el tresor d’or (El Carambolo).

Cancho Roano

Cancho Roano, situat a Zalamea de la Serena, Badajoz, a l’interior del sud-oest peninsular. Complex religiós amb funcions econòmiques, vinculat a la continuïtat de la cultura tartèssica al Guadiana. Construit en diverses fases durant els segles VI–V aC; destruït i clausurat a finals del V aC. Hi destaquen altars successius, pati, pous, fossat, dependències perimetrals i nombrosos objectes rituals i de prestigi (Cancho Roano).

Característiques generals

En aquests centres s’hi fan ofrenes, s’hi concentren béns de prestigi i s’hi expressa el poder de les elits.

Alguns elements rituals recorden formes pròpies del món fenici. Destaquen els altars amb forma de pell de brau estesa, una imatge que també s’ha relacionat amb determinades peces del tresor del Carambolo. En molts casos no hi ha una representació antropomòrfica clara de la divinitat; el culte es manifesta més aviat a través d’altars, ofrenes, objectes simbòlics i espais sagrats organitzats.

• Divinitats d’origen fenici. Al Carambolo, el culte a Astarte té un suport especialment sòlid: una estatueta de bronze porta una dedicatòria que n’esmenta el nom. És una evidència més directa que identificar una divinitat només per la forma d’un altar (imatge de la Deesa Astarté).
• Altars i simbolisme del toro. Hi ha altars amb forma de pell de brau estesa i, a Cancho Roano, també altars circulars. La coexistència d’aquestes formes ha portat alguns investigadors a proposar un culte a Baal i Astarte. A Cancho Roano, aquesta atribució és una interpretació arqueològica, no una identificació confirmada per inscripcions amb els noms dels déus (Celestino Pérez, Sebastián; Rodríguez González, Esther. (2019) El santuario de Cancho Roano C: un espacio consagrado a Baal y Astarté. OPHIUSSA. Vol. 3, 2019, pp 27-44).
• Ofrenes i libacions. Els recipients ceràmics i metàl·lics, els espais per dipositar ofrenes i els objectes valuosos indiquen cerimònies en què es lliuraven béns i es vessaven líquids ritualment. Els pous i el fossat de Cancho Roano també suggereixen una importància especial de l’aigua, encara que no en coneixem tots els usos religiosos.
• Sacrificis i àpats rituals. A Cancho Roano, els dipòsits de restes animals s’han relacionat amb sacrificis i consum col·lectiu durant la clausura del santuari. L’edifici va ser incendiat, arruïnat i segellat amb argila: un procés interpretat com una destrucció ritual, les motivacions del qual continuen obertes (Cancho Roano).

Els santuaris també participaven en la vida econòmica i social. Podien concentrar riquesa, acollir intercanvis i donar garanties religioses als acords comercials. El tresor del Carambolo s’entén dins aquest context sagrat; la seva presència no demostra que fos l’aixovar personal d’un rei (El tresor del Carambolo).

Coneixem, doncs, millor els espais, els objectes i algunes pràctiques rituals que no pas els mites, les pregàries o les creences sobre el més enllà. No disposem d’un corpus de textos religiosos tartèssics que permeti explicar-los amb seguretat.

El jaciment de Casas del Turuñuelo

Casas del Turuñuelo, a Guareña (Badajoz), és un dels jaciments més importants per comprendre la continuïtat de la cultura tartèssica al vall mitjà del Guadiana durant el segle V aC. Les excavacions, dirigides per Sebastián Celestino Pérez i Esther Rodríguez González, han descobert un edifici monumental amb espais de clara funció ritual (Casas del Turuñuelo).

La seva conservació és excepcional: manté dos nivells constructius, comunicats per una gran escalinata, amb murs de terra sobre fonaments de pedra. Alguns graons inferiors es van fabricar amb morter de cal. El conjunt va ser incendiat i enterrat deliberadament a finals del segle V aC, fet que va contribuir a preservar-lo.

La troballa més reveladora per a la religió és el sacrifici col·lectiu d’animals al pati. L’estudi publicat el 2023 identifica 52 animals: 41 èquids, sis bovins, quatre porcs i un gos. La disposició dels cossos i l’anàlisi dels ossos mostren una pràctica ritual desenvolupada en diverses fases. Alguns animals es van consumir, mentre que d’altres es dipositaren sencers; per tant, no es tractava simplement de deixalles d’un banquet (Estudi arqueozoològic a PLOS ONE).

Animals sacrificats en 3 fases amb una distància de més de 50 anys. Predominen els cavalls (mascles) que no tenen marques de tall ni de cremació i per tant no van ser consumits. A la primera fase es va deixar durant un temps els cossos al descobert ja que hi ha marques d’aus carronyeres. A la tercera fase sí hi ha evidències clares de banquet ritual i és on es troben els animals que no són cavalls.

També hi destaquen els relleus amb rostres humans descoberts el 2023, entre els quals hi ha figures femenines amb grans arracades. S’han interpretat com possibles divinitats o personatges destacats, però no podem identificar-los amb seguretat com Astarte o altres déus concrets (Rostros del Turuñuelo).

En relació amb Cancho Roano, comparteix la monumentalitat, les activitats rituals i l’enterrament intencionat de l’edifici. Tanmateix, la funció global del Turuñuelo encara s’investiga: els rituals estan documentats, però això no obliga a considerar totes les dependències com un temple. El conjunt també ajuda a estudiar el poder de les elits, l’organització econòmica i els contactes mediterranis.

Desconeixem per què es va clausurar. El sacrifici i el segellament indiquen una actuació organitzada, però no demostren per si sols una invasió, una catàstrofe o una causa climàtica determinada.

El món funerari tartèssic

El món funerari reflecteix igualment aquests canvis socials i culturals. Hi conviuen pràctiques d’inhumació i d’incineració, però la incineració es va imposant progressivament fins a esdevenir predominant en molts contextos.

Els rituals funeraris tartèssics eren diversos: canviaven segons l’època, el territori i la posició social del difunt. Les necròpolis mostren una combinació de tradicions locals i influències mediterrànies, especialment fenícies; no podem atribuir automàticament cada tipus de sepultura a un poble concret (Pellicer Catalán, Manuel; Escacena Carrasco, José Luís (2007) Rabadanes. Una nueva necrópolis de época tartésica en el bajo Guadalquivir. LVCENTVM XXVI, 2007. Universidad de Sevilla).

La cremació i la inhumació coexistien. En la cremació, el cos es cremava en una pira i els ossos resultants es recollien per dipositar-los en una urna o en una sepultura. En la inhumació, el cos s’enterrava sense cremar. Aquesta diversitat està documentada en necròpolis com La Joya, a Huelva, i Setefilla, a Lora del Río. L’origen i la difusió de la cremació continuen essent objecte de debat: no s’han d’explicar únicament com una introducció fenícia (Torres Ortiz, Mariano. (1996) La cronología de los túmulos A y B de Setefilla. El origen del rito de la cremación en la cultura tartésica. Complutum, 7, 1996: 147-162).

Les principals pràctiques documentades són:

• La deposició d’un aixovar funerari. Alguns enterraments destaquen per la riquesa dels aixovars, incloses inhumacions femenines amb objectes de gran valor. En les tombes és freqüent trobar-hi calders, gerres, arnesos de cavall i peces metàl·liques de carro; les parts de fusta, en canvi, normalment desapareixen. Per exemple a la tomba 17 de La Joya es varen trobar les restes d’un carro, indicatiu d’una posició social destacada ( Visita virtual de l’exposició.).
• Aquests conjunts mostren que el carro, el cavall i els objectes importats funcionen com a marcadors de prestigi i de diferenciació social.
• Les tombes més riques contenien joies, ivoris, vasos metàl·lics i productes importats.

• Cerimònies amb líquids i ofrenes. Els conjunts de gerres i recipients de bronze s’interpreten en relació amb libacions —abocaments rituals de líquids—, ablucions i possibles banquets funeraris. La presència d’aquests objectes, però, no permet reconstruir tots els gestos de la cerimònia ni identificar sempre què contenien.
• La construcció de túmuls. A Setefilla, grans acumulacions de terra i pedra cobrien conjunts de sepultures. L’organització de les tombes i les diferències entre els aixovars reflecteixen una societat jerarquitzada i possiblement agrupacions familiars o de llinatge (Torres Ortiz, Mariano. (1996) La cronología de los túmulos A y B de Setefilla. El origen del rito de la cremación en la cultura tartésica. Complutum, 7, 1996: 147-162).

Què creien sobre el més enllà? Les ofrenes i la cura dels enterraments indiquen que la mort tenia una dimensió religiosa i social important, però desconeixem els seus relats sobre el destí dels difunts. No conservem textos tartèssics que descriguin aquestes creences.

Cal distingir aquests funerals dels sacrificis animals i les clausures rituals dels santuaris comentats anteriorment. Són pràctiques religioses, però no constitueixen, per si mateixes, enterraments humans. L’escena representada anteriorment en l’apartat dels dipòsits de la Ria de Huelva és tan sols una hipòtesis il·lustratives, no un ritual funerari tartèssic demostrat.

Nota: En l’elaboració d’aquest article s’ha utilitzat la IA (ChatGPT-6 Astra i Microsoft Copilot per a Microsoft 365).

Jordi Coll Vera - 2025 / 2026