1977. La transició democràtica espanyola.

Portada

 

Introducció

1977 és l'any de la llibertat? Aquest any marca un període cabdal en el context de la transició per tal de deixar enrere la dictadura i assolir finalment un règim de llibertats i un estat de dret.

El 15 de juny d'aquest any tenen lloc les primeres eleccions democràtiques, des de 1936. Una fita imprescindible per vestir un estat de dret amb un executiu i un legislatiu escollits per la ciutadania. El 15 d’octubre es proclama una amnistia general dels presos polítics durant la dictadura. Una reivindicació democràtica per part dels antifranquistes des de feia dècades. El 29 de setembre es restaura el govern de la Generalitat de Catalunya. El 17 d'octubre es nomena Josep Tarradellas com a president provisional de la Generalitat i Frederic Rahola i d'Espona com a Conseller de Presidència —fets recollits en el primer Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, restituït per Tarradellas el 5 de desembre de 1977. El president Tarradellas arriba a Barcelona el dia 23 d’octubre. Des del balcó del Palau de la Generalitat pronuncia la cèlebre frase: «Ja soc aquí!». Es recupera així l'autogovern, una de les reivindicacions clau de l'antifranquisme català, que a partir de 1971 es vehicula al voltant de la Plataforma Unitària de l'Assemblea de Catalunya, amb el seu conegut eslògan: «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia».

S'inicia aquest any el període que posteriorment serà anomenat transició democràtica. Deixant enrere l’intent de perpetuar el règim repressiu franquista, un cop mort el dictador Francisco Franco, per part del govern d'Arias Navarro.

El vigent president, Adolfo Suárez, ha estat escollit a dit pel monarca, Joan Carles I. La figura del rei Joan Carles —escollit a dit com a successor del règim per part del dictador— s’ha vist engrandida gràcies a haver guanyat el referèndum per la Llei de Reforma Política del 15 de desembre de 1976 —un referèndum amb poques garanties democràtiques, clarament manipulat des del poder instituït (Wikipedia, 2026b).

Adolfo Suárez, encara amb una escassa legitimitat democràtica, és l'home clau del moment. Amb un notable recolzament d’amplis sectors de la població, concentra tot el poder de l’estat. L'oposició té tota la legitimitat democràtica, sense cap poder institucional. El seu poder és el que emana directament del poble, que s’enfronta amb la policia franquista amb un seguit de morts, ferits, detinguts, contusionats i torturats.

Suárez, important membre de l’antic règim franquista —anomenat el movimiento— i envoltat en el govern per altres membres del règim —els anomenats neodemòcrates—, necessita aquesta oposició democràtica per tal de dur a terme el seu projecte de reforma política i el restabliment d'un règim de llibertats democràtiques. Els representants de l’oposició són els únics que li poden donar legitimitat democràtica.

El 1977 Suárez fa el pas definitiu —per ideologia o per conveniència— per fer una aposta democràtica moderada, però democràtica al cap i a la fi.

L'oposició democràtica s’articula al voltant de dues plataformes unitàries: la Plataforma de Convergència Democràtica, amb els partits al voltant del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), i la Junta Democràtica, amb els partits al voltant del partit més important de l'oposició, el Partit Comunista d'Espanya (PCE). Plataformes fusionades en la primavera de 1976 amb un programa polític que propugna l'anomenada ruptura democràtica. Que fos el poble que decidís, mitjançant un referèndum amb plenes garanties democràtiques, quina havia de ser la forma de govern del país. Un referèndum convocat per un govern provisional democràtic.

Ben aviat es fa patent que les aspiracions de l’oposició són impossibles amb un aparell monolític heretat directament de la dictadura i viu al 100%.

Per tant, uns i altres han de fer concessions. S’inicien un seguit de negociacions entre el govern i l’oposició. Negociacions dutes a terme per l'anomenada «Comisión de los Nueve» [1], que es reuneix diverses vegades entre finals del 76 i principis del 77. Negociacions que inicien, de facto, l'anomenada transició democràtica [2] (Wikipedia, 2026a; Varela, 1977).

La comissió negociadora

La Comissió Negociadora de l’Oposició, coneguda com a Comissió dels Nou, es constitueix el desembre de 1976 per negociar amb el govern d’Adolfo Suárez les condicions de la transició democràtica. Successora de Coordinació Democràtica, aplega representants de diversos partits i corrents polítics amb l’objectiu d’acordar la legalització dels partits, garantir les llibertats públiques i preparar unes eleccions generals lliures (Wikipedia, 2026a).

El 29 de novembre de 1976, Suárez i José María Gil-Robles, president de l’Equip Demòcrata Cristià de l’Estat Espanyol, acorden crear una comissió que actuï com a interlocutora del Govern. En la reunió també participen, entre d’altres, Joaquín Ruiz-Giménez, Juan Ajuriaguerra i Anton Cañellas. L’acord arriba després de diverses converses entre Suárez i dirigents de l’oposició i de reunions entre els mateixos partits per consensuar una posició comuna. L’1 de desembre, setanta dirigents de partits i organitzacions designen deu representants (Wikipedia, 2026a).

La Comissió es constitueix formalment el 10 de desembre al despatx de Joaquín Satrústegui, que hi representa els liberals. També en formen part Anton Cañellas, pels democratacristians, Francisco Fernández Ordóñez, pels socialdemòcrates, Felipe González, pel PSOE, Enrique Tierno Galván, pel Partit Socialista Popular, i Santiago Carrillo, pel Partit Comunista d’Espanya (PCE). Completen el grup Jordi Pujol, per Convergència Democràtica de Catalunya, Julio de Jáuregui, pel Partit Nacionalista Basc, i Valentín Paz-Andrade, galleguista independent. Els sindicats participen en les reunions sobre qüestions laborals, mentre que les seves negociacions amb el Govern segueixen una via separada amb el ministre de Relacions Sindicals, Enrique de la Mata (Wikipedia, 2026a).

grafic_01

La participació dels comunistes és un dels primers punts de conflicte. El Govern posa objeccions a la seva presència en les converses, mentre que els partits d’esquerra en defensen la inclusió. Carrillo cedeix temporalment el seu lloc a Simón Sánchez Montero. La detenció de tots dos el 22 de desembre provoca una protesta dels altres membres de la Comissió. Després de recuperar la llibertat el dia 30, Carrillo s’incorpora a les reunions (Wikipedia, 2026a; Arriba, 1976).

Per facilitar els contactes, Suárez proposa un grup de quatre interlocutors, integrat per González, Cañellas, Jáuregui i Satrústegui. A la pràctica, bona part dels contactes passen per emissaris que traslladen a Suárez els acords de l’oposició. Tierno Galván i Jordi Pujol assumeixen primer aquesta funció i es reuneixen amb el president el 23 de desembre, data en què s’obre oficialment el diàleg entre el Govern i l’oposició (Wikipedia, 2026a; La Hemeroteca del Buitre, 1976).

La Comissió reclama el reconeixement de tots els partits i sindicats, la garantia de les llibertats polítiques i sindicals i una amnistia política. També demana el desmantellament de l’aparell polític del Moviment Nacional, la neutralitat de l’Administració pública, l’accés equitatiu als mitjans de comunicació estatals i la negociació de les regles electorals. A aquestes demandes s’hi afegeix el reconeixement polític dels pobles i regions de l’Estat. Paz-Andrade centra la seva tasca mediadora en la recuperació de la personalitat històrica i autonòmica de Galícia i en la lluita contra la seva marginació social i econòmica (Wikipedia, 2026a).

Durant el primer semestre de 1977, el Govern atén parcialment aquestes reivindicacions. Al febrer facilita la inscripció dels partits polítics. Al març regula el dret de vaga i amplia els supòsits d’amnistia aprovats l’any anterior. El 9 d’abril legalitza el PCE i, paral·lelament, desmantella el Moviment Nacional i integra les seves estructures en diversos organismes de l’Estat. Amb una part dels objectius assolits i les eleccions generals del 15 de juny de 1977 a tocar, els partits concentren els esforços a diferenciar-se davant l’electorat i la Comissió perd pes progressivament.

Gener del 1977. Esculls inicials i perill d’involució.

L’any 1977 comença amb una situació d'extrema tensió. Tots els protagonistes de la transició coincideixen en que el moment en que està més a punt de descarrilar el tren que ha de conduir el país a la democràcia és el gener del 1977. Aquest mes es produeixen tot un seguit de fets de caire violent que volen posar pals a la roda a la transició democràtica.

Segrestos d’Antonio María de Oriol y Urquijo i Emilio Villaescusa Quilis

El 11 de desembre de 1976 és segrestat a Madrid Antonio María de Oriol y Urquijo, president del Consell d’Estat,, quatre dies abans del referèndum sobre la Llei per a la Reforma Política. Els Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre (GRAPO) reivindiquen l’acció i exigeixen l’alliberament de quinze presos a canvi de deixar Oriol en llibertat o, en cas contrari, passar-lo «por las armas».

El govern d’Adolfo Suárez manté la convocatòria del referèndum, que se celebra el 15 de desembre. Els segrestadors amenacen de matar Oriol si el Govern no anuncia una amnistia total per als presos polítics. El ministre de la Governació, Rodolfo Martín Villa, rebutja públicament l’ultimàtum. Els GRAPO retiren l’amenaça immediata i mantenen Oriol captiu. Serà alliberat per la policia el 11 de febrer, després de dos mesos de captiveri. (El País, 1977a)

El 24 de gener de 1977, mentre Oriol continua segrestat, els GRAPO capturen també el tinent general Emilio Villaescusa Quilis, president del Consell Suprem de Justícia Militar. (El País, 1977b)

L’11 de febrer, la policia rescata tots dos ostatges i deté membres del grup. L’operació posa fi als dos segrestos mentre el Govern avança en la preparació de les eleccions generals del 15 de juny de 1977. (El País, 1977a,b)

grafic_02

Assassinat d’Arturo Ruiz García i mort de Mari Luz Nájera a Madrid

El 23 de gener de 1977, Arturo Ruiz García, un estudiant de dinou anys, participa en una manifestació al centre de Madrid per reclamar l’amnistia dels presos polítics. Durant la mobilització, un grup d’ultradreta irromp entre els manifestants. Un dels seus membres dispara contra Ruiz al carrer de l’Estrella, prop de la Gran Via, i el mata. (El País, 2023)

Vegem aquest vídeo de l'any 1981, una investigació del diari El País sobre l'autor de l'assassinat: «Video d’investigació».

L’endemà, 24 de gener, una nova manifestació protesta per l’assassinat. Durant la dispersió policial, un pot de fum llançat per la policia colpeja l’estudiant Mari Luz Nájera i li causa la mort. Aquella mateixa nit, pistolers d’extrema dreta assalten un despatx d’advocats laboralistes al carrer d’Atocha, on maten cinc persones i en fereixen quatre.

grafic_03

Matança d’Atocha

La nit del 24 de gener de 1977, un comando d’extrema dreta assalta un despatx d’advocats laboralistes al número 55 del carrer d’Atocha, a Madrid. El bufet, vinculat a Comissions Obreres i al Partit Comunista d’Espanya (PCE), assessora treballadors i els defensa als tribunals. Els assaltants hi busquen Joaquín Navarro, dirigent sindical que encapçala una vaga del transport. Quan comproven que no hi és, disparen contra les persones que troben al despatx. La Secretaria d’Estat de Memòria Democràtica interpreta l’atemptat com un intent de frenar la Transició mitjançant un atac contra un despatx vinculat al moviment obrer i a la defensa de les llibertats democràtiques. (BOE, 2026)

En l’atemptat moren cinc persones: els advocats Enrique Valdelvira Ibáñez, Luis Javier Benavides Orgaz i Francisco Javier Sauquillo, l’estudiant de Dret Serafín Holgado de Antonio i l’administratiu Ángel Rodríguez Leal. Quatre persones més resulten ferides de gravetat: Miguel Sarabia Gil, Alejandro Ruiz-Huerta Carbonell, Luis Ramos Pardo i Lola González Ruiz. (BOE, 2026)

Recordem que l’atac es produeix en una jornada de forta tensió a Madrid. Al matí, els GRAPO segresten el tinent general Emilio Villaescusa. A la tarda, l’estudiant Mari Luz Nájera mor per l’impacte d’un pot de fum llançat per la policia durant una manifestació de protesta per l’assassinat d’Arturo Ruiz García, comès el dia anterior.

Més de cent mil persones assisteixen a l’enterrament de les víctimes d’Atocha, que es converteix en una manifestació silenciosa de rebuig a la violència política i de suport a les llibertats democràtiques. En els dies següents, es produeixen vagues i mostres de solidaritat arreu de l’Estat.

grafic_04

El Govern assegura que no té cap relació amb l’atemptat, però admet que no controla la situació. Aquella nit, molta gent dorm fora de casa per por que els escamots feixistes duguin a terme represàlies contra els demòcrates.

La preparació del funeral provoca tensions entre el Govern, el Col·legi d’Advocats de Madrid i Comissions Obreres, encara il·legal. El Govern vol un enterrament discret per evitar una reacció de l’extrema dreta. El Col·legi d’Advocats, en canvi, acorda per unanimitat acollir la capella ardent a la seva seu. Aquella tarda, una multitud acompanya el seguici fúnebre de tres de les cinc víctimes, enterrades a Madrid. La ràbia i la indignació s’expressen en silenci, en una mostra de disciplina col·lectiva que converteix el funeral en una de les escenes emblemàtiques de la Transició.

Per primera vegada des del final de la Guerra Civil, els demòcrates ocupen massivament els carrers del centre de Madrid. Al pas del seguici, molts alcen el puny per acomiadar els companys assassinats. La mobilització és una resposta col·lectiva als qui recorren a la violència per frenar la Transició i imposar un retorn a la dictadura. Juan Antonio Bardem recrea aquelles escenes a la pel·lícula Siete días de enero.

Avui en dia hi ha un monument commemoratiu dels fets a la Plaça Antón Martín de Madrid: «El abrazo». El 19 de gener de 2026 és reconegut com a Lloc de Memòria Democràtica. El monument és una adaptació tridimensional de la popular pintura de Juan Genovés «El abrazo», encarregada a l’autor el 1976 per la Junta Democràtica d’Espanya i utilitzada durant la transició per clamar per l’amnistia dels presos polítics. El propi Genovés va ser arrestat i empresonat durant una setmana rere la impressió de la imatge original.

grafic_05

En un primer moment, la investigació policial avança amb lentitud. Rodolfo Martín Villa, aleshores ministre de la Governació —el càrrec que avui correspon al ministre de l’Interior—, reconeix públicament que ha de pressionar els seus subordinats perquè activin les indagacions. Els membres de l’escamot assassí tenen vincles amb sectors de la policia. Aquestes connexions es repeteixen en altres episodis de violència ultradretana durant la Transició.

Nous atemptats del GRAPO

Quatre dies després de la matança d’Atocha, els GRAPO reivindiquen uns atemptats que causen la mort de tres agents de les forces de seguretat i en fereixen greument tres més. (El País, 1977c)

El 28 de gener de 1977, el Govern d’Adolfo Suárez aprova una mesura excepcional que amplia el marge de la policia per escorcollar domicilis i prolongar detencions en investigacions de terrorisme. La suspensió afecta dues garanties del Fuero de los Españoles, una de les lleis fonamentals del franquisme que encara és vigent. (BOE, 1977a)

  • Article 15. Inviolabilitat del domicili. Queda suspesa la garantia que exigeix el consentiment de la persona afectada o una ordre de l’autoritat competent, en els supòsits previstos per la llei, per entrar en un domicili o escorcollar-lo.
  • Article 18. Garanties de la detenció. Queda suspesa, entre altres garanties, l’obligació d’alliberar la persona detinguda o posar-la a disposició judicial en un màxim de 72 hores. Això permet prolongar la detenció més enllà del termini ordinari.

La mesura entra en vigor el 29 de gener a tot l’Estat i s’aplica a les persones sobre les quals recau una sospita fonamentada de col·laborar en la preparació o la comissió d’actes terroristes. Inicialment té una durada d’un mes, però el Govern la prorroga fins al 31 de març de 1977.

La fotografia següent es molt representativa de la situació en aquest moment històric. La foto es correspon a la sortida de la capella ardent de l’Hospital Militar Gómez Ulla, a Madrid, el 29 de gener de 1977, l’endemà dels atemptats dels GRAPO que maten dos policies armats i un guàrdia civil. Quan surten els fèretres, una part dels assistents increpa el Govern de Suárez, reclama més autoritat i fa la salutació falangista. El general Gutiérrez Mellado, aleshores vicepresident primer del Govern, demana silenci i intenta obrir-se pas enmig de la multitud. (El País, 1977d)

grafic_06

El tinent general Gutiérrez Mellado, Ministre de Defensa, veu com les seves ordres de mantenir la disciplina no són obeïdes. Es constata un caldo de cultiu, d'indisciplina, tendent a la insurrecció amb crits de «exèrcit al poder».

El sorprenent rescat d’Urquijo i Villaescusa. Roberto Conesa.

El 30 de gener de 1977, el ministre de Governació, Rodolfo Martín Villa, crida a Madrid Roberto Conesa Escudero, aleshores cap superior de Policia de València, perquè coordini la investigació dels dos segrestos dels GRAPO. El president del Consell d’Estat, Antonio María de Oriol y Urquijo, és captiu des de l’11 de desembre de 1976. El tinent general Emilio Villaescusa Quilis, president del Consell Suprem de Justícia Militar, ho és des del 24 de gener. Dotze dies després que Conesa assumeixi el cas, els seus equips alliberen tots dos ostatges en una mateixa tarda. (El País, 1979)

La pista decisiva, segons la versió que la policia difon uns dies després, és un joc de claus. Els agents vigilen un cotxe que utilitza Enrique Cerdán Calixto, membre dels GRAPO, i li punxen una roda. Quan Cerdán s’ajup per comprovar l’avaria, el redueixen i li troben unes claus amb la inscripció Ondarreta II. Això els permet localitzar un pis d’Alcorcón. Segons aquest relat, els agents hi entren amb la clau requisada i sorprenen els segrestadors. La primera crònica d’El País en dona una versió diferent: els policies truquen al timbre i és Abelardo Collazo, que custodia Villaescusa, qui els obre la porta. (El País, 1979)

Cap a les 14.10 h, la policia rescata Villaescusa a Alcorcón. Poc més d’una hora després, cap a les 15.40 h, un altre equip allibera Oriol en un pis del carrer de San Claudio, a Vallecas. Durant aquesta segona intervenció, a un agent se li dispara accidentalment l’arma quan una dona intenta tancar la porta. Tots dos ostatges surten vius dels pisos on els retenen. (El País, 1977e)

El doble rescat dona notorietat pública a Conesa. La seva trajectòria il·lustra la continuïtat de personal policial entre la dictadura i la Transició. Durant el franquisme, Conesa destaca a la Brigada Politico-Social, on s’especialitza a infiltrar-se en organitzacions clandestines i captar confidents. Diversos detinguts el denuncien per maltractaments i tortures. El 1977, el Govern de Suárez recorre a aquest mateix comissari per resoldre els dos segrestos. (El País, 1994)

Les primeres reformes

Gener–abril de 1977. Supressió del Tribunal d’Ordre Públic i legalització dels partits polítics

El 4 de gener, el govern d’Adolfo Suárez suprimeix per decret llei el Tribunal d’Ordre Públic (TOP) i els jutjats d’Ordre Públic. La mesura entra en vigor el 5 de gener. Creat el 1963, el TOP és un dels instruments de la repressió judicial franquista contra l’oposició política i sindical. Amb la seva supressió, les causes que li corresponien passen als jutjats i tribunals competents segons les regles generals del procediment penal. En un decret separat, publicat el mateix dia, el Govern crea l’Audiència Nacional. (BOE, 1977b)

El 8 de febrer, el Govern modifica la Llei sobre el dret d’associació política de 1976 i simplifica el procediment de legalització dels partits. La inscripció al registre del Ministeri de la Governació els dona reconeixement legal. El Ministeri disposa de deu dies per inscriure-hi una formació. Si aprecia indicis que l’associació pot ser penalment il·lícita, suspèn la inscripció i remet l’expedient al Tribunal Suprem, que ha de decidir si escau inscriure-la. (BOE, 1977c)

El 7 d’abril, entra en vigor el decret llei que desmantella l’aparell del Movimiento Nacional i preveu el traspàs gradual del seu personal i dels seus recursos a l’Administració de l’Estat. (BOE, 1977d)

La decisió més controvertida arriba el 9 d’abril, Dissabte Sant, quan el Govern legalitza el Partit Comunista d’Espanya (PCE) enmig de l’oposició de sectors militars. Això permet que el PCE es presenti amb les seves sigles a les eleccions generals del 15 de juny. Altres formacions, com Esquerra Republicana de Catalunya, el Partit Carlí i diversos partits de l’esquerra revolucionària, continuen sense reconeixement legal quan se celebren els comicis. Algunes hi concorren mitjançant coalicions o agrupacions electorals. (Senent Sansegundo, 2021)

grafic_07

Els franquistes neodemòcrates són encapçalats per set ministres de la dictadura, amb Fraga Iribarne com a dirigent d’Alianza Popular.

La legalització del PCE

Un dels moments cabdals de la Transició és la legalització del Partit Comunista d’Espanya (PCE), el 9 d’abril de 1977. Aquella primavera, la situació econòmica és delicada i el Govern prepara mesures d’austeritat que recauen sobretot sobre la classe treballadora. En aquest context, la legalització del PCE i, més endavant, la de Comissions Obreres (CCOO) té una lògica pragmàtica. Amb les dues organitzacions dins la legalitat, el Govern hi pot negociar obertament. Si continuen en la clandestinitat, la repressió pot reforçar-ne el prestigi entre els treballadors i donar-los més marge per encapçalar l’oposició a les mesures. Si hi ha un iceberg, més val veure’l sencer que veure’n només la punta.

Les imatges recullen l’alegria amb què el PCE celebra la legalització i les concessions que en marquen l’entrada al sistema de partits. Santiago Carrillo dirigeix el gir amb un estil personalista i fa prevaler la seva posició al Comitè Executiu amb poc debat intern. La decisió suscita crítiques dins del partit, tot i que són minoritàries. En una roda de premsa, els dirigents comunistes compareixen amb la bandera espanyola bicolor i fan pública l’acceptació de la monarquia, un canvi significatiu en un partit de tradició republicana.

El contrast entre les portades i l’acudit mostra la diversitat de reaccions. Mundo Obrero presenta la legalització com un triomf de la democràcia i la reconciliació, mentre que Iglesia-Mundo la denuncia com una concessió al comunisme. L’acudit satiritza les renúncies de Carrillo acumulant els seus «sí» a la monarquia, la bandera, la unitat d’Espanya i la resta de compromisos.

La legalització també provoca una crisi militar. El ministre de Marina, l’almirall Gabriel Pita da Veiga, dimiteix, i el Consell Superior de l’Exèrcit acata la decisió del Govern per disciplina, tot i expressar-hi la seva oposició. A Suárez li costa trobar un substitut per a la cartera de Marina. Segons el relat d’aquelles negociacions, el nou titular condiciona l’acceptació del càrrec al compromís d’invertir en nous vaixells i submarins per a l’Armada, una despesa considerable en plena crisi econòmica.

Suárez i la creació de la Unió del Centre Democràtic (UCD)

La primavera de 1977, Adolfo Suárez presenta la consolidació de la democràcia com la seva prioritat i expressa públicament reticències a presentar-se a les eleccions. Poques setmanes després, però, decideix encapçalar la Unió de Centre Democràtic (Unión de Centro Democrático, UCD). Amb aquesta decisió, el president designat pel rei busca el suport de les urnes per continuar al capdavant del Govern i dirigir la nova etapa de la Transició. (El País, 1977f)

La UCD es constitueix el 3 de maig de 1977 com a coalició electoral. A partir de la plataforma Centro Democrático, ja existent, aplega liberals, democratacristians i socialdemòcrates, així com reformistes procedents del franquisme i figures de l’oposició moderada. La presidència del Govern dona a Suárez una posició avantatjosa per articular aquesta candidatura. Coneix de prop l’aparell de l’Estat franquista, on ha ocupat càrrecs com el de director general de Radiodifusió i Televisió i el de ministre secretari general del Moviment. La nova coalició es beneficia de la iniciativa política del Govern i de la projecció pública del seu president. (Enciclopedia, s.d.)

La campanya fa de Suárez el principal reclam electoral. El cartell «Votar centro es votar Suárez» identifica directament el centredreta que la coalició vol representar amb la figura del president. El 15 de juny, la UCD esdevé la força més votada i obté 165 dels 350 escons del Congrés. El resultat permet a Suárez continuar al capdavant del Govern, amb una majoria relativa que l’obliga a negociar amb altres forces durant el procés constituent. (Cárpio, 2014)

Després d’anunciar la seva dimissió com a president del Govern el 29 de gener de 1981, Adolfo Suárez continua com a diputat de la UCD. El juliol de 1982 abandona el partit i, el 29 de juliol, funda amb un grup d’antics companys el Centre Democràtic i Social (Centro Democrático y Social, CDS). Amb la nova formació, Suárez intenta mantenir un espai polític de centre propi en un moment en què la UCD es fragmenta. (Semprún, s. d.; historia electoral, s. d.)

En les eleccions generals del 28 d’octubre de 1982, que donen la majoria absoluta al PSOE de Felipe González, el CDS obté dos escons. Suárez és elegit per Madrid i l’exministre Agustín Rodríguez Sahagún, per Àvila. El partit creix fins als 19 diputats el 1986 i baixa a 14 el 1989. Suárez revalida l’escó en totes dues convocatòries.

El 1991, després dels mals resultats a les eleccions municipals i autonòmiques, Suárez dimiteix de la presidència del CDS i es retira de la primera línia política.

grafic_08

Primers avenços en els drets de les dones i mobilització feminista

Abans de les eleccions del 15 de juny de 1977, les principals reformes en els drets de les dones afecten l’autonomia jurídica de les casades i la igualtat laboral. Paral·lelament, el moviment feminista porta al debat públic qüestions com el divorci, l’anticoncepció, l’avortament i la discriminació dins la família. (BOE, 1977e)

  • 2 de maig de 1975. Supressió de la llicència marital. Encara en vida de Franco, la Llei 14/1975 reforma el Codi civil i el Codi de comerç. Suprimeix el deure d’obediència de l’esposa i elimina l’autorització del marit per a molts actes jurídics i patrimonials. (BOE, 1977e)
  • 8 d’abril de 1976. Igualtat laboral i salarial. La Llei de relacions laborals reconeix a les dones, sigui quin sigui el seu estat civil, el dret a signar contractes de treball i a percebre la mateixa remuneració que els homes per un mateix treball. La llei encara permet excloure-les de determinades feines considerades perilloses, insalubres o penoses. (BOE, 1977f)
  • 27–30 de maig de 1976. Primeres Jornades Catalanes de la Dona. Prop de quatre mil persones es reuneixen al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Les jornades reclamen la igualtat laboral, la supressió del Servei Social obligatori, el divorci, la despenalització de l’adulteri, l’accés als anticonceptius i la legalització de l’avortament.
  • Abril de 1977. Desaparició de la Secció Femenina. En el marc del desmantellament del Moviment Nacional, desapareix la Secció Femenina, l’organització falangista que administra el Servei Social de la Dona. L’obligació de prestar aquest servei es manté fins al 1978. (BOE, 1977d)

Quan se celebren les eleccions, bona part de les reivindicacions continua pendent. L’adulteri es despenalitza i es liberalitza la venda d’anticonceptius el 1978. El divorci s’aprova el 1981. A més, la participació de la dona és escassa: no arriba al 4% al Senat i és d’un 13% al Congrés (BOE, 1977g; Cortes Generales, 2006)

1 de maig de 1977. El Primer de Maig després de la legalització dels sindicats

Pocs dies després que Comissions Obreres (CCOO), la UGT i la Unió Sindical Obrera (USO) presentin els seus estatuts per acollir-se a la nova Llei d’associació sindical, el govern d’Adolfo Suárez prohibeix les manifestacions unitàries del Primer de Maig. En algunes ciutats autoritza actes en recintes tancats o sota control policial. (BOE, 1977h)

A Barcelona, quatre centrals sindicals demanen permís per celebrar una manifestació pacífica i un míting multitudinari. El dia 1, la policia impedeix la concentració amb pots de fum i pilotes de goma. Els enfrontaments deixen un ferit greu. A Madrid, la policia dispersa els treballadors que intenten reunir-se als voltants del camp del Rayo Vallecano i el míting previst no se celebra. (El País, 1977h)

Així, a sis setmanes de les eleccions del 15 de juny, els sindicats ja disposen d’una via per sortir de la clandestinitat, però la mobilització obrera al carrer continua sotmesa a prohibicions governatives i a la intervenció policial. (BOE, 1977h)

És a dir, el govern de Suárez volia uns carrers sense presència obrera que pogués ser interpretat com un missatge de donar força als partits d'esquerra.

La setmana pro-amnistía al País Basc

En aquest context, la setmana del 8 al 15 de maig de 1977 es promulga al País Basc la setmana pro-amnistia. Una convocatòria de mobilitzacions populars a Àlaba, Guipúscoa, Biscaia i Navarra per reclamar l'amnistia de tots els presos relacionats amb penes de caràcter polític. Les mobilitzacions són durament reprimides per les Forces d'Ordre Públic que provoquen set morts i nombrosos ferits, alguns d'ells per ferides de bala.

grafic_09

Les eleccions generals del 15 de juny de 1977

Imaginem-ho: un càlcul senzill ens permet veure que tots aquells espanyols que tenien menys de seixanta i pocs anys no havien viscut unes eleccions democràtiques en la seva vida. El govern treballa bé a l'hora d'assegurar-se un triomf a les eleccions: pocs moments abans, aprova una pujada de les pensions molt generosa, i havia preparat una llei electoral que afavoria les províncies castellanes —llavors Castella la Vella i Castella la Nova, avui Castella i Lleó i Castella-la Manxa—, zones rurals menys poblades que els grans nuclis industrials. És a dir, costava molt menys treure un diputat per Sòria que per Barcelona, Bilbao o Madrid.

grafic_09_01

I aquí el govern pensava cimentar la seva majoria absoluta, que és el que els seus càlculs li donaven. La UCD, segons Suárez, havia de treure la majoria absoluta.

Pel que fa als partits que es creen, tenim el partit de Suárez, que, fixin-se'n, es crea pràcticament només mes i mig abans de les eleccions. És una federació de 15 partits, però són partits que tenen un pes testimonial. Molts d'ells no tenen gairebé ni comitè executiu i, si en tenen, està format per familiars dels seus suposats líders. Però en aquell moment tothom crea partits, i això s'utilitza per aconseguir escons garantits a les eleccions que s'han de celebrar.

Tenim el PSOE, evidentment, el gran partit de les esquerres espanyoles; el PCE; l'Aliança Popular; i el Pacte Democràtic aquí a Catalunya, format per la Convergència de Jordi Pujol, l'Esquerra Democràtica de Ramon Trias Fargas i un dels partits socialistes que hi havia a Catalunya en aquell moment, el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya de Josep Verde i Aldea. I tota una altra sèrie de partits, una propaganda electoral aclaparadora i, finalment, arriba el dia històric de votar, aquest gest màgic de la democràcia que és introduir una papereta a l'urna.

El dimecres 15 de juny de 1977 se celebren a Espanya les primeres eleccions generals democràtiques des del febrer de 1936. Després de quaranta-un anys, la ciutadania torna a elegir els seus representants en uns comicis pluralistes. Es vota per escollir 350 diputats al Congrés i 207 senadors. Les cambres que en surten es converteixen en les Corts constituents que elaboren la Constitució de 1978. (El País, 1977g)

La Unió de Centre Democràtic (UCD), encapçalada pel president del Govern, Adolfo Suárez, es presenta com una coalició de liberals, democratacristians, socialdemòcrates i reformistes procedents del franquisme. El PSOE, liderat per Felipe González, és el seu principal competidor. També hi concorren el Partit Comunista d’Espanya (PCE) de Santiago Carrillo, legalitzat el 9 d’abril, l’Aliança Popular (AP) de Manuel Fraga i el Partit Socialista Popular (PSP) d’Enrique Tierno Galván, dins la coalició Unitat Socialista. (Enciclopedia, s. d.)

Al País Basc hi concorren, entre d’altres, el Partit Nacionalista Basc (PNB) i Euskadiko Ezkerra. A Catalunya destaquen Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i el Pacte Democràtic per Catalunya (PDC). Algunes formacions encara pendents de legalització recorren a coalicions o agrupacions electorals. És el cas d’Esquerra Republicana de Catalunya, que concorre dins Esquerra de Catalunya–Front Electoral Democràtic. En conjunt, es presenten 586 candidatures a les diferents circumscripcions, amb prop de 6.000 candidats entre les dues cambres.

Vegem-ho en aquest video institucional: «Eleccions generals de 1977»

Els col·legis electorals obren a les nou del matí i l’horari ordinari de votació s’allarga fins a les vuit del vespre. El cens és de prop de 24 milions de persones, i l’edat mínima per votar és de 21 anys. La jornada transcorre en general amb normalitat, amb cues en nombrosos col·legis. A la província de Màlaga, per exemple, l’afluència obliga algunes meses a prolongar la votació fins a les deu de la nit. En el conjunt de l’Estat vota prop del 78 % del cens. Un cop tancades les meses, comença el recompte. (El País, 1977g)

La UCD és la força més votada, amb 165 escons, onze menys dels necessaris per a la majoria absoluta. El PSOE, sumant-hi els diputats de la candidatura socialista catalana, n’obté 118 i es converteix en la principal força de l’oposició. El PCE i el PSUC sumen 20 diputats, i Aliança Popular n’obté 16. (Junta Electoral Central, 1977)

Al Senat, la UCD també queda en primera posició, amb 106 dels 207 escons electius. (Junta Electoral Central, 1977)

Dels 47 diputats que s’elegeixen a Catalunya, 15 corresponen a Socialistes de Catalunya, 11 al Pacte Democràtic per Catalunya, 9 a la UCD i 8 al PSUC. La Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya n’obté 2, i Esquerra de Catalunya i Aliança Popular n’obtenen 1 cadascuna. Així, mentre la UCD guanya en el conjunt de l’Estat, a Catalunya la primera força és la candidatura socialista. (Junta Electoral Central, 1977)

grafic_10

Amb aquests resultats, Adolfo Suárez és investit com a President del Govern —sense debat d’investidura, per designació directa del rei, segons les vigents lleis franquistes. Els resultats l’obliguen però a pactar amb altres forces polítiques

Els efectes de les eleccions generals del 1977

Suárez ja no és un president designat a dit, sinó un president avalat per les urnes. Però els resultats l'obliguen a una dinàmica que ell i els seus no havien previst: pactar i negociar amb altres forces polítiques.

Amb la mort del dictador i, sobretot, després de les primeres eleccions, surten a la llum los topos: persones que, per por de la repressió, havien viscut amagades a casa durant dècades amb la complicitat de les seves famílies. Alhora, la fi de la censura moral i sexual dona pas al destape, la CNT torna a ser visible i la democràcia es fa notar també en la simbologia dels carrers. A Barcelona, per exemple, es recupera una placa al Fossar de les Moreres. El canvi de nomenclàtor, però, ha d'esperar les primeres eleccions municipals.

L'11 de setembre de 1977 i la violència ultradretana

Mentre el Govern i Josep Tarradellas negocien el restabliment de la Generalitat provisional, el diumenge 11 de setembre té lloc la manifestació més gran de la història de Catalunya fins aleshores. Uns 750.000 catalans desfilen pel Passeig de Gràcia fins l'estàtua de Rafael Casanova. Passa a la història com «la manifestació del milió de segadors». Es veuen a la capçalera els líders polítics, molts ja diputats, i fins i tot la policia queda sorpresa per la magnitud de la festa democràtica.

grafic_11

La jornada, però, queda entelada al vespre: la policia carrega de manera indiscriminada contra la cua de la manifestació i causa desenes de ferits i contusionats. Carlos Gustavo Frecher Solana, que no havia participat a la manifestació i havia baixat a comprar tabac, rep l'impacte d'una pilota de goma al cap i mor cinc dies després.

Poc després, el 20 de setembre, l'extrema dreta passa dels bats de beisbol, els punys americans i les porres a l'activisme armat: col·loca una bomba a la redacció de la revista satírica El Papus, que causa un mort i més d'una dotzena de ferits. El franquisme més recalcitrant demostra que està disposat a utilitzar la violència, i ho continuarà fent els anys següents, sobretot el 1979 i el 1980, a Madrid i al País Basc, i en menor mesura a Catalunya.

El retorn de Tarradellas i la Generalitat provisional

El retorn del president Tarradellas, com a resposta a les reivindicacions d'autogovern, és polèmic en el seu moment, ja que no s'havia presentat a les eleccions. Té, però, un gran valor simbòlic: és l'únic fet de caràcter rupturista de tota la Transició. Si el Govern de Suárez accepta reinstaurar la presidència de la Generalitat —la del president a l'exili, successor de Companys i d'Irla—, aquests franquistes reconvertits en demòcrates reconeixen la legitimitat de les institucions republicanes. La dictadura ho havia negat durant dècades per justificar el cop d'estat del 1936 contra el govern sorgit de les urnes del febrer d'aquell any.

La Generalitat provisional és el primer pas cap a l'Estatut de Sau (1979) i cap a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya des del 1932, convocades el 1980. Les imatges de la rebuda a Montjuïc, de la frase «Ja soc aquí» a la plaça de Sant Jaume i de la investidura de Tarradellas, que recupera el medalló dels presidents Macià i Companys, il·lustren el moment.

grafic_12

Tarradellas forma un govern d'unitat amb competències molt limitades, comparables a les de la Diputació Provincial de Barcelona. Hi són representades totes les forces amb diputats, tret d'Aliança Popular, que havia obtingut un escó però s'oposava a l'autonomia.

Les eleccions a Catalunya les havia guanyat Socialistes de Catalunya, coalició del PSC-Congrés, el PSC-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE, amb Joan Raventós com a cap de llista per Barcelona. Per a Madrid, un president socialista, fins i tot provisional, resultava sospitós: Raventós era aleshores «un rojo». Hi ha qui interpreta que Suárez es treu de la màniga la carta de Tarradellas per evitar-ne la presidència. Es pot plantejar, només com a hipòtesi contrafactual, si el resultat de les eleccions del 1980 —que obren la porta a 23 anys de pujolisme— hauria estat el mateix amb Raventós al capdavant de la Generalitat provisional. No ho podrem saber mai.

L'amnistia del 15 d'octubre de 1977

La segona pota del lema de l'Assemblea de Catalunya —Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia— és l'amnistia, aprovada per àmplia majoria a les Corts. Els antifranquistes la reben com un triomf, tot i que el nombre de presos polítics ja era escàs per indults i amnisties anteriors. El mateix Suárez havia qualificat una d'aquelles mesures de «indulto disfrazado de amnistía». El que es reclamava era una amnistia total per a tots els qui havien lluitat contra la dictadura.

La llei té límits i ombres que han perdurat. Dos diputats, malgrat que el PSOE la defensava, no la voten per condicionaments propis, entre ells el català Juli Busquets, del PSC, antic membre de la Unió Militar Democràtica (UMD). Per exigència dels militars, la llei deixa al marge els membres de la UMD, aquell petit grup de militars demòcrates que s'havia enfrontat a l'exèrcit franquista. No se'ls reconeix fins molts anys després, un dels preus més tristos de la Transició. També queden exclosos els qui compleixen penes per homosexualitat o adulteri, ja que no es consideren delictes d'intencionalitat política, una interpretació discutible tenint en compte el marc moral de la dictadura.

Un altre aspecte fonamental és que la UCD es nega a votar qualsevol llei d'amnistia que no inclogui els apartats e i f de l'article 2. Els antifranquistes ho accepten, de manera que l'amnistia empara també els funcionaris i agents de l'ordre públic que havien vulnerat drets humans: policies i torturadors, entre d'altres. Això els assegura la impunitat. No es tracta de venjança, sinó de fer justícia davant les brutalitats de la dictadura. La mesura continua sent objecte de debat, també internacional, perquè funciona de manera semblant a les anomenades lleis d'obediència deguda o de punt final dels països del con sud americà, amb les quals els perpetradors es blindaven davant de qualsevol rendició de comptes. (Llei d'Amnistia espanyola de 1977)

Conclusió

El 1977 és un any clau de la Transició, que no es pot deslligar del 1976 ni del 1978 i el 1979. A les portes del cinquantè aniversari, destaquem tres fites: les primeres eleccions democràtiques, el restabliment de la Generalitat provisional com a primer pas cap a la recuperació de l'autogovern, i la llargament reivindicada amnistia, malgrat les ombres que projecta.

Fonts consultades

 

Jordi Coll Vera - 2026



Nota: En l’elaboració d’aquest article s’ha utilitzat la IA (ChatGPT-6 Astra i Microsoft Copilot per a Microsoft 365. En la seva elaboració s'ha seguit en part el guió de la conferència del Dr David Balleser Muñoz sobre el tema tractat - AUGG BCN UB, novembre/2026).

A la premsa de l’època apareix també com a «Comisión de los Diez».