Poliglotisme i sostenibilitat lingüística

Introducció
El tema és la sociolingüística i el contacte de llengües, amb les evolucions històriques que aquests processos tenen. Es defineixen primer els tres termes que li donen títol: poliglotisme, sostenibilitat lingüística i distribució de funcions. Tot seguit s’explica per què el contacte lingüístic creix de manera exponencial, es descriu com una llengua se substitueix al llarg de les generacions i es formulen uns principis d'organització lingüística que n’eviten aquesta substitució.
Poliglotisme
Els poliglots són les persones que parlen més d'una llengua. No es limiten a la llengua inicial —la llengua materna. Per contacte lingüístic, perquè han viscut a altres països o perquè volen aprendre altres idiomes, entenen i parlen més d'una llengua. [1]
No hi ha un únic tipus de poliglotisme, perquè depèn de les circumstàncies. Quan és de causació política, una minoria que viu dins un estat controlat per un grup lingüístic més gran es veu forçada al bilingüisme, i aleshores aquest poliglotisme és massiu perquè és obligat. Quan, en canvi, només una capa de la societat té contacte amb l'estranger, amb les empreses internacionals o amb els científics, el poliglotisme és més reduït i s'adscriu a funcions determinades.
Sostenibilitat. L'informe Brundtland
El terme sostenibilitat sorgeix l'any 1987 en un informe encarregat per l'ONU i dirigit per la primera ministra de Noruega, Gro Harlem Brundtland, titulat Our Common Future, «el nostre futur en comú» (Brundtland, 1987). Es publica perquè creix la preocupació pel futur del planeta. L'informe dona lloc a la primera cimera planetària, la Cimera de la Terra (Earth Summit) de 1992, i a l'Agenda 21, que desenvolupa moltes de les mesures proposades en aquelles reunions internacionals.
L'informe postula un desenvolupament sostenible que concilia dos contraris: el benestar econòmic i el medi natural. No pretén aturar la prosperitat econòmica de la humanitat, però exigeix que l'activitat industrial, econòmica i tecnològica respecti les conseqüències que té sobre els hàbitats, perquè, si no ho fa, condemna el planeta a la no sostenibilitat. Es fonamenta, doncs, en una ètica de la sostenibilitat que defensa el respecte pel medi, la preservació dels hàbitats i de la biodiversitat (Brundtland, 1987).
La representació gràfica de l'informe combina tres desenvolupaments: l'econòmic, que ha de ser equitatiu; el social, que ha de ser viable i vivible, i el mediambiental, que també ha de ser viable i vivible. Postula així una ideologia de progrés amb una forta consciència ecològica, conscient de la importància del medi natural per a la supervivència de l'espècie humana i de totes les altres.

Distribució de funcions i diglòssia
La distribució de funcions descriu quines funcions compleix una llengua i quines en compleix una altra. S'explica a través de la diglòssia, un terme que s'utilitza sovint amb certa confusió. El concepte inicial és el que formula el lingüista Charles Ferguson (Ferguson, 1959): en les diglòssies més simples, una llengua s'usa per a unes funcions i una altra llengua per a unes altres. Normalment cal un mínim de dues llengües; si n'hi ha tres, la distribució de funcions pot ser més complexa.

Hi ha dos tipus de funcions: les altes, d'alt prestigi, i les baixes, de menor prestigi:
- La llengua A ocupa normalment les funcions altes: l'administració i la política, l'educació, el treball dels alts càrrecs i de les elits econòmiques i intel·lectuals, els mitjans de comunicació i la interacció pública general. Durant el franquisme, el castellà ocupa aquestes funcions institucionalitzades, que l'Estat controla. El mateix passa amb l'anglès al País de Gal·les o amb el francès a Occitània, i les minories lingüístiques presenten normalment aquest esquema al principi.
- La llengua B, en canvi, queda amb les funcions que semblen més baixes: la interacció grupal de la vida quotidiana, la vida familiar i la conversa informal.
Aquestes funcions són decisives per a la continuïtat d'una llengua, perquè sense ús oral no hi ha vida sociolingüística real. La llengua B és residual a l'administració, a l'educació, al treball de les elits i als mitjans, i més o menys present a la interacció pública segons les restriccions de l'Estat. Predomina, en canvi, en la interacció del propi grup etnolingüístic: catalanoparlants i occitanoparlants se la parlen entre ells al començament del contacte.
Suïssa ens il·lustra el fenomen. A la Suïssa alemanya, les varietats d'alemany pròpies del territori, bastant distants de l'alemany estàndard, s'usen a la interacció grupal, a la vida familiar i a la llengua quotidiana, mentre que l'escriptura, l'educació i els mitjans d'informació, que s'han d'institucionalitzar, van a l'alemany. El País de Gal·les funciona de manera semblant. En altres casos, com l'occità, la diglòssia ja evoluciona cap a la substitució lingüística.
El creixement del contacte lingüístic
El poliglotisme i la sostenibilitat lingüística guanyen rellevància perquè el contacte lingüístic creix de manera exponencial. Hi contribueixen diversos factors:
- Els estats i els mitjans. Ja al segle XX augmenta enormement l'exposició a altres llengües a través de l'escola, la televisió, la ràdio i el cinema, controlats pels grups nacionals majoritaris. El cervell humà va adquirint els significats dels altres codis lingüístics en presència.
- Les entitats supraestatals. Catalunya, com Occitània o Gal·les, pertany a entitats supraestatals, com la Unió Europea. En els grans esdeveniments parlamentaris hi ha interpretació, però als passadissos, quan cinc o sis països busquen aliats per a una llei, s'usa habitualment l'anglès, la llengua de treball de fet, encara que l'alemany i el francès siguin també llengües de treball.
- La globalització econòmica. La fusió i l'absorció d'empreses fa que moltes empreses catalanes les controlin multinacionals i corporacions transnacionals. Els treballadors necessiten llavors, com a mínim, les llengües internacionals més freqüents, sobretot l'anglès. El desenvolupament de la Xina planteja si el xinès també acabarà sent necessari.
- Les noves tecnologies. No només la ràdio, la televisió i la premsa, sinó tot internet, i amb la intel·ligència artificial encara més. Pàgines web i vídeos d'Austràlia, de la Xina o de Tailàndia exposen a una multitud d'idiomes i cultures.
- Els grans desplaçaments de població. Les migracions contemporànies del segle XX i les actuals del XXI repercuteixen en els usos lingüístics de les poblacions receptores i fan trontollar la distribució de la diglòssia prèvia. Hi sumen el turisme i els expats, que s'instal·len a Barcelona i a Catalunya no només per visitar, sinó també per treballar.
Avui ningú no sap amb qui es trobarà ni en quina llengua li parlarà qui el serveix en un bar o en un servei tecnològic, i aquesta ignorància de l'interlocutor influeix en l'ús de les llengües locals.
Del poliglotisme a la substitució lingüística
L'ampliació dels repertoris lingüístics
La conseqüència lingüística del contacte lingüístic és l'augment dels repertoris lingüístics dels individus. Els humans s'adapten culturalment a les condicions que els envolten. Amb més inputs lingüístics que els del propi grup, desenvolupen la comprensió i l'expressió segons les circumstàncies i l'edat. L'escola, els mitjans de comunicació, els requeriments laborals de les empreses i la convivència amb poblacions diverses els hi exposen.
L'edat d'exposició és decisiva: com més jove, més facilitat té el cervell per crear connexions neuronals que permeten desenvolupar competències en altres idiomes. L'adquisició de l'oralitat i la de l'escriptura també difereixen, perquè aprendre a llegir i escriure és diferent d'aprendre a entendre i parlar. Per això el canvi és lent i els grans salts es produeixen entre generacions: un cervell nou creix a la societat, s'exposa a l'entorn i és òptim per desenvolupar les competències necessàries.
La minorització de les comunitats subordinades
El poliglotisme massiu augmenta la minorització lingüística de les comunitats subordinades, sobretot quan és de causació política i l'estat és hostil a les llengües minoritàries. Les minories son forçades al bilingüisme amb la llengua de l'estat, com passa a Espanya i en altres estats amb polítiques hostils. En resulta un repartiment desigual de funcions: les funcions altes van a les llengües majoritàries —a Catalunya, el castellà–, políticament dominants i de vegades també demogràficament prevalents.
Un estat hostil produeix, a més, discursos denigrants: el francès «soyez propre, parlez français» (sigues net, parla francès, les altres llengües són dels bruts) o l'espanyol «habla en cristiano» —frase típica durant el franquisme. Tot plegat porta a la substitució lingüística: la llengua A agafa també les funcions orals de la llengua B i, al final, es produeix l'extinció lingüística plena. El cas valencià il·lustra aquest procés, perquè els canvis intergeneracionals fan abandonar el valencià i adoptar el castellà fins i tot per parlar als fills. Aquesta dinàmica, que s'ha produït en major grau al País Valencià que a Catalunya, castellanitza tota la societat valenciana i encara no s'ha aturat.
La substitució generació a generació
La substitució s'entén bé si se segueix per generació → Situació de la llengua grupal (B) → Situació de la llengua de prestigi (A):
- Generació 1 → Llengua B és la llengua familiar, de la vida quotidiana; bilingüització asimètrica: competència oral només en B → La llengua A és la llengua del prestigi, l'educació, l'administració i els mitjans; s'aprèn a l'escola o en llegir.
- Generació 2 → La llengua B és la llengua inicial grupal, que continua amb els amics i la família. → La llengua A guanya presència a l'escola, al treball i a l'espai públic; competència important i prevalent en les funcions formals.
- Generació 3 → La llengua B perd d'espais, inclòs el familiar; baixen la fluïdesa i la valoració. → La llengua A passa a ser la llengua inicial, rebuda dels pares, i es fa servir també entre iguals.
- Generació 4 → La llengua B és poc competent; potser només comprensió, com a llengua dels avis. → La llengua A assumeix la majoria d'àmbits socials; la llengua B queda condemnada a l'abandonament, sent totalment substituïda.
A la tercera generació els pares ja transmeten la llengua A als fills, perquè pensen que és més important per a la feina i per ser respectats. Adopten discursos denigrants —el valencià és llengua de pagesos, el gal·lès no val la pena, l'occità s'ha d'amagar— i interrompen així la transmissió intergeneracional natural. Quan una comunitat ho fa de manera massiva, queda condemnada a la substitució lingüística: a la quarta o a la cinquena generació queda cada vegada menys població parlant, amb vergonya i sense veure utilitat en la llengua B. Aquest patró explica la pèrdua actual de diversitat lingüística. Les comunitats passen per les generacions fins que ja no en queda cap que parli la llengua, i llavors només lingüistes i antropòlegs la reviuen estudiant-la, perquè com a llengua viva ja no existeix.
La sostenibilitat lingüística
Definició i objectiu
La pèrdua creixent de diversitat lingüística fa que pensadors i moviments cerquin com poden conviure dues llengües sense condemnar-ne una a l'abandonament. Bastardas mateix encunya el terme de sostenibilitat lingüística és encunyat per Bastardas quan, el 2004, el Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona li encarrega transposar al pla lingüístic la inspiració de la sostenibilitat mediambiental (Bastardas, 2005).
Bastardas parteix d'una frase de Ramon Folch, referent de la sostenibilitat lingüística a Catalunya (Folch, 1999), que trasllada a la llengua: «la sostenibilitat lingüística és un procés de transformació gradual de l'actual model d'organització lingüística de l'espècie humana que té per objectiu evitar que la bilingüització o poliglotització col·lectiva dels éssers humans comporti necessàriament l'abandonament de les llengües pròpies dels distints grups culturals» (Bastardas, 2005).
Igual que la sostenibilitat general vol salvar la biodiversitat, la lingüística vol salvar i desenvolupar la diversitat lingüística. Concilia el ple manteniment de la llengua pròpia i la intercomunicació de l'espècie humana a l'era global. No refusa comunicar-se amb altres grups, però refusa abandonar la llengua pròpia del grup, que és la gran riquesa de la diversitat lingüística humana. Aplica el pensament en «i» i no en «o» (Bastardas, 2002): «no només la llengua A o la llengua B, sinó la llengua A i la llengua B, i les llengües B».
Bastardas accepta el poliglotisme i la intercomunicació, però reclama la continuïtat i el ple desenvolupament dels grups lingüístics. Accepta el desenvolupament econòmic, però no que destrueixi els recursos culturals i lingüístics que constitueixen i identifiquen les persones. Postula, doncs, una ètica sostenibilista de protecció de la diversitat lingüística, no com a curiositat antropològica, sinó per la dignitat intrínseca i irrenunciable de les persones i les societats humanes. En aquest marc, la Fundació de Cultura Catalana i altres entitats revisen la Declaració Universal de Drets Lingüístics, feta a Barcelona fa anys, per posar-la al dia al segle XXI.
El principi de subsidiarietat lingüística
Bastardas proposa el principi de subsidiarietat lingüística, inspirat en el principi de subsidiarietat de la Unió Europea (Bastardas, 2005). La Unió procura que les decisions dels diferents nivells de govern s'acostin al màxim a les poblacions afectades: si un ajuntament pot decidir una política, no la decideixen Brussel·les ni Madrid. Aplicat a la llengua, vol dir usar només les llengües més globals, les llengües A, per allò que sigui raonablement necessari i amb el menor cost de funcions per a les llengües locals o autòctones. Tot el que pot fer una llengua pròpia o local no ho ha de fer una llengua global. La llengua pròpia grupal és prioritària per defecte: tot el que es pot fer raonablement en català, es fa en català, en gal·lès, en occità o en les llengües ameríndies, i només la resta recorre a les altres llengües d'aquest món global.
Funcions exclusives o preferents
Per això és fonamental organitzar les funcions. Les diglòssies estables es desequilibren amb el temps: l'excessiva pressió de les funcions de la llengua A fa que les poblacions hi integrin també les funcions de la llengua B, l'ecosistema es descompensa i en resulta la substitució. La distribució de funcions ha de ser, doncs, compensatòria i equilibradora de les pressions de cada llengua.
El poder polític ha de ser conscient dels efectes d'una mala distribució i donar oficialitat lingüística i funcions exclusives o preferents a les llengües minoritzades. Si la llengua A ho pot fer tot, la B perd tota utilitat. Les llengües B han de tenir algunes funcions habituals i importants, també per escrit, que la població vegi com a apropiades i normals per a la comunicació social. Sense això, l'ecosistema sociolingüístic se'n va en orris: la llengua subordinada perd la utilitat funcional, es veu com a marginal, prescindible, inútil i imposada, i s'inicia un procés de substitució i extinció.
El cas del català
Un context més difícil que al començament de la normalització
El català pot patir aquest procés. Si el castellà ho pot fer tot, no es veu per què cal el català, i molts immigrants el perceben com a imposat precisament perquè no té funcionalitat. Si tingués funcions, tindria utilitat i no seria imposat, i les persones que arriben tindrien una justificació per adquirir-lo. Mantenir la sostenibilitat és més difícil ara que al començament de la normalització, i moltes de les coses que llavors es preveien s'han d'abandonar perquè la situació ha canviat de manera radical.
Hi ha dos factors principals:
- El primer és la minorització demolingüística, és a dir, els canvis en els volums de les poblacions en contacte. A l'inici de la normalització, encara que les elits barcelonines i valencianes i part de la ciutat han abandonat el català, queda un volum important de població autòctona que l'usa a la vida quotidiana: es parteix de situacions d'un 60% de catalanoparlants i un 40% de no catalanoparlants, i es creu que la normalització a l'escola permetrà mantenir i millorar la situació.
- El segon és la renúncia dels catalanoparlants a usar el català. Aquesta renúncia quasi automàtica ve del franquisme, que instaura l'hàbit d'adaptar-se a l'interlocutor que no parla català, i es reprodueix entre generacions. Els joves catalanitzats a l'escola, amb companys no catalanoparlants d'origen que saben català, practiquen la llengua a l'escola però continuen usant el castellà en les interaccions intergrupals. Aquesta convergència intergrupal cap al castellà s'ha de canviar amb urgència, però costa perquè és un comportament habitual i subconscient, après per imitació dels pares i dels amics, de manera que el cervell ja té patrons neuronals que l'activen automàticament. Com altres costums heretats («sempre ho hem fet així»), només canvia si es porta a la consciència. La joventut hi té un paper important, perquè és trencadora i pot adoptar nous costums.
Les dades de l'enquesta d'usos lingüístics


Les dades confirmen la preocupació. L'última edició de l'enquesta, la del 2023, mostra que la meitat de la població de Catalunya té el castellà com a llengua inicial, mentre que el català només l'assoleix per via familiar al voltant del 30%: de la proporció de 60 i 40 es passa a una de 30 i 50, un canvi transcendental (Generalitat de Catalunya, 2023). La taula compara l'evolució entre el 2003 i el 2023.
Segons l’indicador de població de 15 anys o més:
-
Català com a llengua inicial:36 % el 2003 → 29 % el 2023
-
Català com a llengua habitual:46 % el 2003 → 32 % el 2023
-
Castellà com a llengua habitual:47 % el 2003 → 46 % el 2023


El 2023 el castellà és la llengua habitual més usada, amb un 46%, mentre que el català baixa del 46% al 32%, un terç de la població. Hi ha un grup bilingüe intermedi que declara usar tant el català com el castellà, però en els grans grups hi predomina el castellà. Entre els joves de 15 a 29 anys la situació no millora: el 50% usa el castellà i el català es queda al voltant del 29%, de manera que l'evolució intergeneracional continuarà probablement en la mateixa direcció. Les enquestes disponibles no fan preveure una recuperació ràpida (Generalitat de Catalunya, 2023).
Coneixement i interès per aprendre el català

El coneixement del català és molt més alt que el seu ús. El 2023, el 93% de la població declara que l'entén, el 80% que el parla, en un grau o altre, i el 84% que el llegeix. L'escriptura té més dificultats, però les competències lingüístiques són altes (Generalitat de Catalunya, 2023). Parlar és menys freqüent que entendre perquè l'expressió es desenvolupa en una àrea cerebral diferent i no es transmet automàticament. Moltes persones pensen, doncs, que no se'ls entén i per això no usen el català, però la xifra indica el contrari.

A més, més de dos milions de persones el 2023 manifesten interès a aprendre el català (Generalitat de Catalunya, 2023). Però si no se'ls parla en català i no s'exposen a la vida social quotidiana, el cervell no pot desenvolupar aquestes competències. La població ho desconeix, i per això cal divulgar-ho. El comportament negatiu ve, doncs, de la pròpia comunitat lingüística.
Pautes d'ús per a la vida quotidiana
Cal doncs prendre consciència i fer accions personals imprescindibles, perquè el cervell trenqui els automatismes de molts anys. Es proposen aquestes pautes:
- Començar sempre en català el primer encontre. La llengua del primer contacte és decisiva, perquè estableix la norma habitual de la interacció, sobretot amb persones amb qui es conviu, es treballa o s'estudia. Si el primer encontre és en castellà perquè la persona és desconeguda, la interacció tendeix a continuar-hi, i l'interlocutor, que potser entén i parla català, no té l'oportunitat de practicar-lo. Si no es pren la decisió de parlar-hi en català des del primer dia, es perd la possibilitat de practicar-lo.
- Superar la incomoditat inicial de la divergència lingüística. No s'està acostumat que un parli en català i l'altre contesti en castellà, i la reacció automàtica és canviar de llengua. Cal negociar: es repeteix la frase en català i, sovint a la tercera interacció, l'altre fa l'esforç i continua en català. Si no s'intenta, no hi ha mai fruit. Si l'interlocutor no entén, s'explica en català de manera simpàtica i sense aire de mestre, i així s'afavoreix la seva integració.
- No pressuposar que no sabrà català. Començar en castellà amb desconeguts o amb persones d'aspecte no originari d'aquí és una mania irracional i una mentida estadística, perquè les dades mostren que la majoria entén i parla el català i els qui no el saben són minoritaris. Quan és així, es canvia de llengua o s'explica.
- Parlar sempre en català amb infants, adolescents i joves. Si no, el català es limita a l'escola, com el gaèlic a Irlanda, on s'aprèn a l'escola però no s'usa a la interacció interpersonal i tot va en anglès. L'aprenentatge d'una llengua que no s'usa a la societat és inútil, i el català s'acosta a aquesta situació.
- Usar el català amb les institucions. En establiments i gestions administratives (un funcionari, un guàrdia municipal, un policia, un dependent) es parla amb una institució i no amb una persona concreta, i es pot forçar l'atenció en català perquè la legislació així ho estableix.
- En cas de dubte, començar en català. S'ofereix a l'altre l'oportunitat de comunicar-s'hi, s'exploren les possibilitats i es mostra que és important usar la llengua pròpia i que s'espera la solidaritat de l'interlocutor.
Bibliografia
- Bastardas i Boada, A. (2002). Política lingüística mundial a l'era de la globalització: diversitat i intercomunicació des de la perspectiva de la «complexitat». Noves SL. Revista de sociolingüística.
- Bastardas i Boada, A. (2005). Cap a una sostenibilitat lingüística. Barcelona: Angle Editorial / Centre d'Estudis de Temes Contemporanis, Generalitat de Catalunya.
- Brundtland, G. H. (dir.) (1987). Our Common Future. Comissió Mundial sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament (ONU). Oxford: Oxford University Press.
- Ferguson, C. A. (1959). Diglossia. Word, 15(2), 325-340.
- Folch, R. (1999). Una conversa amb Ramon Folch [entrevista de Lluís Reales]. Idees, 2.
- Generalitat de Catalunya (2023). Enquesta d'usos lingüístics de la població 2023. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
Jordi Coll Vera - 2026
Nota: En l’elaboració d’aquest article s’ha utilitzat la IA (ChatGPT-6 Astra i Microsoft Copilot per a Microsoft 365. En la seva elaboració s'ha seguit en part el guió de la conferència del Dr Albert Bastarsa Boada sobre el tema tractat - AUGG BCN UB, novembre/2026).