Introducció
La pesta és una de les malalties que ha quedat més en tot l'imaginari de la humanitat. Una desgràcia d’enormes proporcions que ens ha afectat al llarg de molts segles [1].
La pesta (en anglès plague) és una infecció causada pel bacteri Yersinia pestis. Des del punt de vista clínic, presenta tres formes bàsiques:
- La més coneguda, la que està a tots els llibres d'història, és la pesta bubònica. Un bubó és un gangli limfàtic inflamat. Per tant, es tracta d’una infecció que, fonamentalment, afecta els ganglis limfàtics.
- Una altra forma, més greu, és la pesta septicèmica. El bacteri es dissemina al torrent sanguini i es produeix un quadre infecciós molt greu.
- La darrera forma clínica de presentació de la pesta, també és molt especial, és la pesta pneumònica. Afecta els pulmons i es transmet, per l’aire, de persona a persona. El que la fa molt preocupant des del punt de vista epidemiològic.
Sense tractament, la pesta presenta una mortalitat entre el 50 i el 60%.
Un vector transmissor habitual és la puça Xenopsylla cheopis [2]. Els seus hostes primaris són Rattus rattus (rata negra) i Rattus norvegicus (rata nórdica). L'hoste secundari és Mus domesticus (ratolí domèstic) i un altre hoste accidental pot ser Dipodillus campestris (múrid nord-africà). Acostuma a ser sinantròpica i està lligada a la distribució de les rates, essent essencialment estival en les regions temperades i podent-se trobar, durant tot l'any, sota la seva forma d’imago. És una puça més aviat mandrosa, salta poc i no s'allunya gaire de les rates mortes. La malaltia es transmet de rata a rata, i de la rata a l'home.
Cicle de transmissió i formes de la malaltia
Els rosegadors, infectats per la puça, actuen com a reservoris del bacteri. Ens podem infectar, encara que no és gaire freqüent, per contacte directe amb el rosegador (l'orina i la femta de la rata són contaminades), però la causa més habitual de la transmissió de la malaltia és la picada de la puça.
La imatge mostra també la transmissió directa de la pesta pneumònica.
La pesta bubònica
És la forma més freqüent de la pesta humana i, habitualment, apareix després de la picada d’una puça infectada. Les guies actuals descriuen la pesta bubònica com la presentació més comuna, caracteritzada per febre i per l’aparició d’un o més ganglis limfàtics inflamats, tensos i molt dolorosos, anomenats bubons (Centers for Disease Control and Prevention, 2024; World Health Organization, 2022).
El període d’incubació sol ser curt: en general, els símptomes apareixen entre dos i vuit dies després de l’exposició, tot i que algunes fonts el situen dins d’un interval global d’un a set dies per a la pesta (Centers for Disease Control and Prevention, 2024; World Health Organization, 2022).
La manifestació clínica inicial és inespecífica i pot recordar una síndrome gripal: febre d’inici sobtat, calfreds, malestar general, debilitat, mal de cap i, en alguns casos, nàusees o vòmits. Al cap de poc temps apareix el signe més característic: el bubó, que acostuma a localitzar-se a l’engonal, l’aixella o el coll, segons el punt d’entrada del bacteri.
El bacteri, Yersinia pestis, entra habitualment per la pell a través de la picada de la puça i es desplaça pel sistema limfàtic fins al gangli més proper, on es multiplica. Aquest procés explica la inflamació intensa del gangli i el dolor tan característic. En fases avançades, els bubons poden supurar i convertir-se en lesions obertes.
Si no es tracta amb antibiòtics adequats, la infecció pot estendre’s a la sang i evolucionar cap a una pesta septicèmica, amb xoc, hemorràgies i necrosi de teixits, o bé afectar els pulmons i donar lloc a una pesta pneumònica secundària. Sense tractament, la letalitat de la pesta bubònica s’estima aproximadament entre el 30% i el 60%; amb diagnòstic precoç, antibiòtics i suport mèdic, el pronòstic millora de manera decisiva (World Health Organization, 2022).
La imatge ens mostra la reconstrucció d’una persona morta durant l’epidèmia de 1348. S’observa al coll una zona fosca, hemorràgica, de color ben fosc. Es tracta d’un gangli limfàtic ja necrosat, amb teixit mort. El color fosc, negre, en part blavós o lila, dona nom a la malaltia com a pesta negra.
La pesta pneumònica
La pesta pneumònica és la forma pulmonar de la malaltia i és la més greu des del punt de vista clínic i epidemiològic. Pot aparèixer com a complicació d’una pesta bubònica o septicèmica no tractada, quan el bacteri arriba als pulmons, o bé per inhalació de gotícules respiratòries procedents d’una persona o d’un animal amb pesta pneumònica. A diferència de la pesta bubònica, aquesta forma sí que es pot transmetre de persona a persona per via respiratòria (Centers for Disease Control and Prevention, 2024; World Health Organization, 2022).
El període d’incubació és molt curt: després de la inhalació del bacteri pot ser d’un sol dia, i habitualment oscil·la entre un i tres dies. Els primers símptomes poden ser febre, calfreds, mal de cap i debilitat, però el quadre evoluciona ràpidament cap a una pneumònia greu amb tos, dolor toràcic, dificultat respiratòria i, de vegades, esputs aquosos o sanguinolents (Centers for Disease Control and Prevention, 2024, 2026).
Sense tractament precoç, la pesta pneumònica és gairebé sempre mortal. Per això, davant la sospita clínica, les autoritats sanitàries recomanen iniciar antibiòtics immediatament i no esperar la confirmació del laboratori. El tractament ràpid també és clau per reduir la transmissió i controlar possibles brots (Centers for Disease Control and Prevention, 2026; World Health Organization, 2022).
Descobriment de l’agent causal de la pesta
El descobriment de l’agent causal de la pesta s’inscriu en el context de la tercera pandèmia, que es va originar a la Xina al segle XIX i va arribar a Hong Kong el 1894. En aquell moment, la teoria microbiana de la malaltia ja havia transformat la medicina europea, però encara calia identificar quin microorganisme provocava la pesta. Durant l’epidèmia de Hong Kong, dos equips van treballar gairebé simultàniament: el del bacteriòleg japonès Shibasaburo Kitasato i el del metge i bacteriòleg Alexandre Yersin, vinculat a l’Institut Pasteur (Butler, 2014; Institut Pasteur, 2017).
Yersin va arribar a Hong Kong el juny de 1894 i, treballant en condicions precàries, va examinar material procedent de persones i animals morts durant el brot. Va observar i va cultivar un bacil curt, amb extrems arrodonits, present tant en els humans malalts com en rates afectades. Aquesta observació va ser fonamental perquè vinculava la malaltia humana amb els rosegadors i obria la porta a entendre el paper dels animals com a reservori de la infecció (Institut Pasteur, 2017; Britannica, 2026).
El bacteri va rebre inicialment altres denominacions, com Pasteurella pestis, però finalment fou anomenat Yersinia pestis en honor d’Alexandre Yersin. El descobriment va permetre confirmar la pesta mitjançant proves de laboratori i va transformar-ne l’estudi: a partir d’aleshores es van poder desenvolupar millor els mètodes diagnòstics, investigar els mecanismes de transmissió i assajar tractaments específics. Pocs anys després, el metge Paul-Louis Simond va demostrar el paper de les puces en la transmissió entre rosegadors i humans, completant una part essencial del cicle epidemiològic de la malaltia (Butler, 2014).
L’episodi mostra el pas d’una interpretació històrica i sovint fatalista de la pesta a una comprensió microbiològica moderna. Identificar Yersinia pestis no va eliminar immediatament la malaltia, però va fer possible estudiar-la com una infecció concreta, transmissible i potencialment tractable. En aquest sentit, el descobriment de 1894 és un punt d’inflexió entre la pesta com a catàstrofe inexplicable i la pesta com a problema de salut pública abordable amb diagnòstic, vigilància i tractament.
La pesta al Món en el s. XXI
Durant el segle XXI, la pesta no ha desaparegut, però ha quedat concentrada en focus endèmics concrets i provoca un nombre de casos molt inferior al de les grans pandèmies històriques. Actualment, l’Organització Mundial de la Salut identifica la República Democràtica del Congo, Madagascar i el Perú com els tres països més endèmics. La major part dels casos humans es produeixen en zones rurals o periurbanes on conviuen reservoris animals, puces vectores i condicions que afavoreixen el contacte entre rosegadors, puces i persones (World Health Organization, 2022).
En termes de prevalença, la pesta és una malaltia rara a escala mundial, però persisteix com a zoonosi reemergent. Madagascar és el focus més important: diversos estudis estimen que aquest país concentra aproximadament tres quartes parts dels casos notificats globalment, amb una incidència anual que sovint se situa entre alguns centenars de casos sospitosos, sobretot de pesta bubònica. L’episodi més rellevant del segle XXI va ser el brot urbà de Madagascar de 2017, amb més de dos mil casos sospitosos, probables o confirmats i una proporció inusualment elevada de formes pneumòniques (World Health Organization, 2017; Randremanana et al., 2019).
El brot de Madagascar de 2017 il·lustra bé la situació actual: entre l’1 d’agost i el 22 de novembre de 2017, l’OMS va registrar 2.348 casos confirmats, probables o sospitosos i 202 morts, amb una letalitat del 8,6%. La majoria dels casos notificats eren de pesta pneumònica, fet especialment preocupant perquè aquesta forma pot transmetre’s de persona a persona per gotícules respiratòries. En el mateix brot, tots els contactes identificats van completar profilaxi antibiòtica, i les soques aïllades de Yersinia pestis van ser sensibles als antibiòtics recomanats (World Health Organization, 2017).
Pel que fa al tractament, la pesta continua essent una emergència mèdica, però és curable si es diagnostica i es tracta aviat. Els antibiòtics són efectius contra Yersinia pestis, i el tractament precoç redueix de manera dràstica la mortalitat. Les recomanacions actuals de l’OMS insisteixen en la detecció ràpida, l’inici immediat d’antibiòtics en casos sospitosos, la identificació i seguiment dels contactes, la profilaxi quan és indicada i les mesures de control de puces i rosegadors. Les guies més recents també incorporen recomanacions sobre proves diagnòstiques ràpides, ús de fluoroquinolones i equips de protecció en situacions de risc (World Health Organization, 2024).
La mortalitat actual depèn sobretot de la forma clínica i de la rapidesa del tractament. Sense tractament, la pesta bubònica pot tenir una letalitat aproximada del 30% al 60%, i la pesta pneumònica és gairebé sempre mortal si no es tracta de manera precoç. En canvi, els brots moderns mostren letalitats molt variables perquè inclouen casos sospitosos, probables i confirmats, amb accés desigual al diagnòstic i al tractament. Madagascar en va donar exemples contrastats: el brot de 2014-2015 va registrar 263 casos i 71 morts, amb una letalitat del 27%, mentre que el gran brot de 2017 va presentar una letalitat global del 8,6%, probablement influïda per una resposta sanitària intensa i l’ús ampli d’antibiòtics i profilaxi (World Health Organization, 2015; World Health Organization, 2017).
Conclusió
En conjunt, la pesta del segle XXI és una malaltia rara però no erradicada: persisteix en nínxols ecològics on el bacteri circula entre rosegadors i puces, pot provocar brots locals i continua essent perillosa quan apareix en forma pneumònica. La diferència fonamental respecte de l’edat mitjana és que avui disposem d’antibiòtics, diagnòstic microbiològic, vigilància epidemiològica i mesures de salut pública capaces de reduir molt la mortalitat, sempre que s’apliquin amb rapidesa.
I, per acabar, un fragment de “La pesta” (Albert Camus, 1947):
«El matí del 16 d'abril, el doctor Bernard Rieux, en sortir de la seva habitació, va ensopegar amb una rata morta al mig del replà de l'escala.
Aquella mateixa tarda... va veure sorgir del fons fosc del passadís una rata de grans dimensions, amb el pelatge xop, que caminava maldestrament.
L'animal es va aturar, va semblar buscar l'equilibri, va arrencar a córrer cap al doctor, es va tornar a aturar, va fer una volta sobre si mateix llançant un petit xiscle i finalment va caure, traient sang pel musell entreobert.
El doctor la va contemplar un moment i va pujar a casa seva.
Rieux sabia que aquella multitud alegre ignorava allò que es pot llegir als llibres: que el bacil de la pesta no mor ni desapareix mai, que pot romandre adormit durant dècades...
...i que pot arribar un dia en què la pesta, per desgràcia i ensenyament dels homes, desperti les seves rates i les enviï a morir en una ciutat feliç.»
Bibliografia
- Centers for Disease Control and Prevention (2024) Signs and Symptoms of Plague. Disponible a: https://www.cdc.gov/plague/signs-symptoms/index.html
- Centers for Disease Control and Prevention (2026) Clinical Testing and Diagnosis for Plague. Disponible a: https://www.cdc.gov/plague/hcp/diagnosis-testing/index.html
- Butler, T. (2014) ‘Plague history: Yersin’s discovery of the causative bacterium in 1894 enabled, in the subsequent century, scientific progress in understanding the disease and the development of treatments and vaccines’, Clinical Microbiology and Infection, 20(3), pp. 202–209. Disponible a: https://www.clinicalmicrobiologyandinfection.org/article/S1198-743X(14)60858-2/fulltext
- Encyclopaedia Britannica (2026) Kitasato Shibasaburo. Disponible a: https://www.britannica.com/biography/Kitasato-Shibasaburo
- Institut Pasteur (2017) Alexandre Yersin, the man who discovered the bacterium responsible for the plague. Disponible a: https://www.pasteur.fr/en/research-journal/news/alexandre-yersin-man-who-discovered-bacterium-responsible-plague
- Randremanana, R., Andrianaivoarimanana, V., Nikolay, B., Ramasindrazana, B., Paireau, J., ten Bosch, Q.A. et al. (2019) ‘Epidemiological characteristics of an urban plague epidemic in Madagascar, August–November, 2017: an outbreak report’, The Lancet Infectious Diseases, 19(5), pp. 537–545. Disponible a: https://www.thelancet.com/journals/laninf/article/PIIS1473-3099(18)30730-8/fulltext
- World Health Organization (2015) Plague — Madagascar. Disease Outbreak News, 11 February 2015. Disponible a: https://www.who.int/emergencies/disease-outbreak-news/
- World Health Organization (2017) Plague — Madagascar. Disease Outbreak News, 27 November 2017. Disponible a: https://www.who.int/emergencies/disease-outbreak-news/item/27-november-2017-plague-madagascar-en
- World Health Organization (2022) Plague. Disponible a: https://www.who.int/news-room/fact-sheets/detail/plague
- World Health Organization (2024) Manual for plague surveillance, diagnosis, prevention and control. Disponible a: https://reliefweb.int/report/world/manual-plague-surveillance-diagnosis-prevention-and-control
Jordi Coll Vera - 2026