Portada

 

Introducció: canvi climàtic i salut infecciosa

El canvi climàtic és un fenomen cada vegada més present en les nostres vides i té múltiples efectes sobre la salut humana. Entre aquests efectes destaquen els relacionats amb les malalties infeccioses emergents: malalties que ja existeixen, però que poden empitjorar, aparèixer en nous territoris o modificar la seva manera de presentar-se a mesura que canvien les condicions ambientals (OMS, 2023; Climate-ADAPT, 2026). Els impactes del canvi climàtic sobre la salut són diversos i alguns ja s'han observat amb força a Europa, com les onades de calor i els episodis meteorològics extrems. Des del punt de vista de les malalties infeccioses, preocupen especialment dues grans categories: les malalties transmeses per vectors —sobretot mosquits, paparres i altres artròpodes— i les malalties transmeses o vehiculades per l'aigua i els aliments (OMS, 2024; ECDC, 2024; Climate-ADAPT, 2026). Les primeres inclouen infeccions com la malària, el dengue, el chikungunya, el zika, la febre del Nil Occidental o la febre hemorràgica de Crimea-Congo; les segones poden aparèixer o intensificar-se després d'inundacions, pluges intenses o problemes en els sistemes d'aigua, i inclouen des de gastroenteritis infeccioses fins al còlera en determinats contextos.

grafic_01

Mecanismes de relació entre clima, vectors i microorganismes

La relació entre canvi climàtic i malalties infeccioses es pot entendre a partir de tres àmbits interconnectats: els microorganismes, els vectors que transmeten les infeccions i els éssers humans. L'augment de la temperatura comporta hiverns més curts i suaus i estius més llargs, fet que pot allargar la temporada d'activitat de determinats vectors. Els canvis en els patrons de pluja, amb inundacions o sequeres, també poden afavorir les malalties vehiculades per l'aigua. A més, si les temperatures es mantenen durant períodes més llargs en rangs adequats per als mosquits o les paparres, aquests vectors poden ampliar la seva distribució geogràfica i establir-se en territoris on abans no eren habituals (ECDC, 2024; Climate-ADAPT, 2026). També poden produir-se canvis en les migracions dels reservoris animals, com rosegadors, aus o altres espècies, i la transformació dels hàbitats per l'acció humana pot incrementar la interacció entre animals, vectors i persones. Aquest procés és rellevant perquè moltes infeccions emergents són zoonosis, és a dir, malalties que s'originen en animals i que, en determinades circumstàncies, poden saltar als humans.

Situació a Europa i malalties prioritàries

A la Unió Europea s'ha valorat quines malalties infeccioses podrien augmentar com a conseqüència de les noves condicions climàtiques i quines podrien tenir més impacte social i sanitari. En les figures esmentades al text, aquestes malalties apareixen representades amb diferents colors segons la probabilitat i la magnitud del seu impacte. Entre les infeccions amb més rellevància potencial hi ha el dengue, el chikungunya, la febre del Nil Occidental i altres malalties transmeses per vectors. Les dades europees apunten a un increment dels casos importats de dengue, a l'aparició de brots locals i a l'expansió d'Aedes albopictus, el mosquit tigre, en diversos països de la Unió Europea i l'Espai Econòmic Europeu (ECDC, 2024). Aquest context explica que els titulars periodístics sobre dengue, febre del Nil Occidental, febre hemorràgica de Crimea-Congo o malaltia de Lyme hagin esdevingut cada vegada més freqüents.

grafic_02

Dengue, chikungunya, zika i mosquits Aedes

Les malalties associades als mosquits del gènere Aedes constitueixen una de les preocupacions principals en relació amb el canvi climàtic. El dengue, el chikungunya i el zika comparteixen vectors, especialment Aedes aegypti i Aedes albopictus. Aedes aegypti és el principal vector mundial del dengue, però actualment no està establert a l'Espanya peninsular. En canvi, Aedes albopictus, conegut com a mosquit tigre, ja està àmpliament assentat a Catalunya i en bona part del litoral mediterrani espanyol. Aquest mosquit, identificable pel seu patró de ratlles blanques i negres i per una línia clara al dors, és una espècie invasora amb capacitat de transmetre dengue, chikungunya i zika, tot i que la transmissió local continua sent poc freqüent (Climate-ADAPT, 2026; ECDC, 2024).

grafic_03

El dengue és una malaltia vírica transmesa per la picada de mosquits infectats. A escala mundial, la seva incidència ha crescut de manera notable les darreres dècades i Europa registra sobretot casos importats, tot i que ja s'han descrit brots locals en països mediterranis (Climate-ADAPT, 2026; ECDC, 2024). A Espanya hi ha centenars de casos anuals, majoritàriament importats, i alguns casos autòctons des del 2018, inclosos casos a Catalunya. La protecció individual davant el dengue es basa en evitar les picades mitjançant mosquiteres, repel·lents, roba adequada i eliminació d'aigua estancada. Existeix vacunació contra el dengue, però el seu ús en viatgers és selectiu i depèn del risc individual i epidemiològic (OMS, 2025).

grafic_04

Des de l'any 2000, l'evolució dels casos de dengue a Catalunya mostra un patró molt clar (Canal Salut, s.d.):

  • 2000–2010: molt pocs casos, gairebé tots importats. De menys de 10 casos importats anuals fins a menys de 40.
  • 2011–2019: augment progressiu associat a l'increment dels viatges internacionals i a la implantació del mosquit tigre (Aedes albopictus). Fins a menys de 130 casos importats i un cas autòcton.
  • 2020: descens important a causa de les restriccions de mobilitat per la COVID-19. Menys de 25 casos importats. Cap cas autòcton.
  • 2021: recuperació moderada. Menys de 60 casos importats.
  • 2022–2024: augment molt marcat, coincidint amb la gran expansió mundial del dengue i amb condicions climàtiques més favorables per al vector. El 2023, 142 casos (95 importats fins a l'octubre + 3 casos autòctons al Maresme). El 2024, 257 casos, principalment importats. El 2025, amb dades actuals, 77 casos.

L'evolució dels casos totals de dengue, representada en la gràfica (evolució dels casos mundials de dengue entre 2020 i 2014), mostra una tendència ascendent. La xifra en blau indica els casos totals acumulats i, en l'actualització d'agost de 2024, quan l'any encara no era complet, ja s'havien notificat aproximadament 11 milions de casos i 7.000 morts. Per aquest motiu, era probable que el 2024 acabés sent un any de rècord mundial recent de dengue. A més, el dengue presenta cicles epidèmics periòdics: cada dos, tres o quatre anys s'observen barres més altes en la gràfica, és a dir, augments importants de casos. L'any 2023 ja havia estat complicat i el 2024 ho estava sent encara més.

grafic_05

El chikungunya és una infecció vírica habitual en zones d'Àfrica, l'Índia i Amèrica Central i del Sud. Segons el mapa esmentat al text, té una distribució relativament semblant a la del dengue, amb presència important a l'Àfrica, a l'Amèrica Central i del Sud, als Estats Units en alguns casos i, especialment, al subcontinent indi, on es concentra una part important dels casos. Tot i ser menys freqüent que el dengue, amb uns 350.000 casos anuals i aproximadament 150 morts, a Espanya se'n diagnostiquen habitualment uns 200 casos importats cada any. Es transmet pels mateixos vectors principals —Aedes aegypti i Aedes albopictus— i sol produir febre, malestar i dolors articulars intensos, de vegades persistents. No hi ha tractament antiviral específic i el tractament és simptomàtic. La majoria de casos europeus corresponen a viatgers, però el risc de transmissió autòctona és alt si coincideixen tres condicions: una persona amb virèmia, presència de mosquit tigre i població susceptible. Aquesta seqüència és especialment rellevant per a Catalunya, on el vector ja està establert. (OMS, 2025).

grafic_06

L'exemple de Ravenna l'any 2007 il·lustra com pot canviar el guió epidemiològic. A dos pobles petits de la regió, Castiglione di Cervia i Castiglione di Ravenna, es van començar a detectar durant l'estiu casos de febre, malestar, mal de cap i, sobretot, dolors articulars molt intensos, amb artritis i artràlgies que dificultaven activitats quotidianes com obrir una porta, destapar una ampolla o cordar-se les sabates. Inicialment no se sabia quin virus causava el brot, fins que l'Instituto Superiore di Sanità de Roma va identificar anticossos contra el virus chikungunya en les mostres dels pacients. (Angelini et al, 2007)

En reconstruir la cadena de transmissió, el primer cas probable va ser un veí que havia tornat de vacances de l'Índia. Havia contret la infecció poc abans de tornar a Itàlia i, durant els primers dies de virèmia, va ser picat per mosquits tigre locals. Aquests mosquits van transmetre el virus a altres persones, i la corba epidèmica va créixer fins a mitjans d'agost. Després, amb el descens de la densitat de mosquits i amb mesures de control vectorial, el brot es va anar reduint. (Angelini et al, 2007)

grafic_07

Aquest exemple mostra que un cas importat pot provocar transmissió local quan hi ha vector competent i població susceptible, una situació que també podria donar-se a Catalunya. Itàlia va patir posteriorment altres brots, com el del Laci el 2017, amb més de 200 casos.

grafic_08

Expansió del mosquit tigre i control vectorial

L'expansió d'Aedes albopictus a Europa s'ha concentrat sobretot a la conca mediterrània i s'ha accelerat en les darreres dècades. Les figures comparatives del 2020 i el 2024 mostren com el vector s'ha estès des de les zones costaneres cap a l'interior de la península Ibèrica, sobretot a Catalunya, el País Valencià, Andalusia i zones properes a Portugal i Extremadura. En aquestes figures, el vermell indica les zones on el mosquit ja es considera assentat, mentre que el groc o el verd assenyalen identificacions puntuals. Aquesta expansió s'ha relacionat amb el comerç internacional i, especialment, amb el transport i el reciclatge de pneumàtics usats, que poden acumular petites quantitats d'aigua i oferir ombra i temperatura adequades perquè el mosquit tigre hi criï.

grafic_09

El control del mosquit tigre és difícil perquè és una espècie molt invasora i ja consolidada en molts territoris. Per això, l'objectiu principal és reduir-ne la densitat. Les mesures inclouen eliminar aigua estancada en testos, recipients, pneumàtics o envasos; revisar ampolles i altres objectes que puguin acumular aigua; mantenir nets els espais amb ombra i humitat; i reforçar les actuacions municipals de vigilància i control. La feina municipal és important, però també ho és la participació ciutadana, perquè molts focus de cria es troben en entorns domèstics o periurbans.

En països sense capacitat pròpia de reciclatge, aquests pneumàtics es transporten en grans contenidors cap a altres països. Si en origen hi ha Aedes albopictus, els mosquits o les seves larves poden viatjar dins dels pneumàtics, en contenidors transportats per vaixell i després per carretera. Així, un mosquit que per si mateix pot volar només uns centenars de metres pot recórrer milers de quilòmetres. A Europa, una part important de l'entrada i expansió del mosquit tigre s'ha relacionat amb Itàlia i amb el transport terrestre posterior.

També s'han fet controls en vehicles, per exemple a la sortida de l'aeroport del Prat i en vies com la C-32 o l'autovia de Castelldefels, amb la col·laboració dels Mossos d'Esquadra i dels equips de control de vectors del Baix Llobregat. Mitjançant aspiradors de mosquits es van detectar mosquits tigre dins de cotxes. Això ajuda a explicar que l'espècie pogués entrar i progressar per Catalunya, probablement a través de corredors com l'AP-7, baixant des de França i la Jonquera cap al sud de la península. Un cop els mosquits surten de vehicles o camions, poden establir-se localment i avançar lentament cap a l'interior.

grafic_10

Febre del Nil Occidental

La Febre del Nil Occidental és causada pel virus del Nil Occidental, també anomenat en anglès West Nile virus. El virus es va identificar inicialment en una zona d'Uganda anomenada Nil Occidental i, posteriorment, es va estendre a l'Àfrica, Amèrica del Nord i Europa. A diferència del dengue o el chikungunya, el vector principal no és Aedes, sinó mosquits del gènere Culex, especialment Culex pipiens, una espècie autòctona, freqüent i àmpliament present a Europa. Aquest mosquit és més gran que Aedes, té un color marró més clar i pot transmetre principalment la malaltia del Nil Occidental.

grafic_11

La majoria de les infeccions pel virus del Nil Occidental són asimptomàtiques; aproximadament el 80% no presenten símptomes. Entre les persones simptomàtiques poden aparèixer febre, fatiga, mal de cap i dolors musculars. Un percentatge petit desenvolupa formes neurològiques greus, com meningitis, encefalitis, trastorns del sistema nerviós central o paràlisi flàccida. En aquests casos greus poden quedar seqüeles com pèrdua d'audició, dificultats de mobilitat o problemes de concentració, i la letalitat pot arribar a ser rellevant dins d'aquest grup. El risc de complicacions augmenta amb l'edat, especialment a partir dels 60 o 65 anys, i amb determinades malalties de base. No hi ha cap tractament antiviral específic ni una vacuna humana disponible d'ús general, de manera que el maneig és simptomàtic i preventiu. (OMS, 2017).

El cicle de transmissió implica mosquits, aus —sobretot migratòries— i reservoris animals, especialment cavalls en el context espanyol. Els mosquits actuen com a vectors, és a dir, com a xeringues biològiques que transporten el virus d'un hoste a un altre. Els humans s'infecten per la picada d'un mosquit infectat i, en general, no transmeten la malaltia a altres persones. Les aus migratòries poden transportar el virus a grans distàncies sense emmalaltir greument, i els cavalls poden actuar com a reservoris locals (ECDC, 2024).

grafic_11_01

La història de Nova York mostra la importància de la vigilància integrada. A finals dels anys noranta, diversos hospitals van notificar petits grups de casos de meningoencefalitis sense diagnòstic clar. Alhora, al zoo del Bronx es va detectar una mortalitat inusual de corbs negres, i els serveis veterinaris van identificar el virus del Nil Occidental, que fins aleshores no s'havia detectat als Estats Units. La comunicació entre salut pública humana i veterinària va permetre relacionar els casos humans amb la mortalitat d'aus i confirmar que el virus havia arribat a Nova York.

grafic_12

La resposta va incloure comunicació pública, cartells d'alerta, recomanacions d'ús de repel·lents, roba llarga i mesures per evitar l'entrada de mosquits a casa, així com fumigacions a gran escala. Tot i que el brot inicial es va controlar amb l'arribada de temperatures més baixes, el virus es va estendre progressivament des de la costa est cap al Midwest i la costa oest, fins a esdevenir endèmic als Estats Units. Aquest cas recorda que una resposta insuficient o tardana pot facilitar que una malaltia vectorial quedi establerta en un territori.

grafic_13
grafic_14

A Europa, el virus s'ha estès des dels Balcans i Itàlia fins a altres zones, inclosa Espanya. A Espanya, els casos s'han detectat especialment a Andalusia, en àrees properes a Sevilla, on la presència de cavalls i Culex pipiens facilita el cicle de transmissió. Des del 2010 s'han registrat casos puntuals i brots, amb un brot destacat l'any 2020, nous casos el 2023 i un augment el 2024, concentrat sobretot a Andalusia, amb hospitalitzacions i defuncions. Aquesta situació reforça la necessitat de vigilància, control vectorial i comunicació pública per evitar que el virus s'assenti de manera més extensa al territori.

grafic_15
grafic_16

Febre hemorràgica de Crimea-Congo i paparres

La Febre Hemorràgica de Crimea-Congo (FHCC) és una malaltia vírica greu transmesa principalment per paparres del gènere Hyalomma, com Hyalomma marginatum i Hyalomma lusitanicum. Es va descriure a Crimea i al Congo i, a escala mundial, és especialment rellevant en zones com Turquia, els Balcans i diverses regions d'Àfrica, tot i que Espanya també en presenta casos autòctons des del 2016. La distribució de Hyalomma lusitanicum inclou zones del sud d'Espanya, fet que ajuda a explicar la possibilitat de transmissió autòctona. La transmissió es produeix per la picada d'una paparra infectada i, excepcionalment, per exposició directa a sang o fluids d'una persona infectada. Tot i que molts casos són asimptomàtics o lleus, les formes greus poden causar febre, manifestacions hemorràgiques, insuficiència hepàtica, renal o respiratòria i una mortalitat elevada, sobretot en persones grans o vulnerables. (OMS, 2025)

grafic_17

La distribució de les paparres i dels reservoris animals, com cérvols o porcs senglars, ajuda a explicar la concentració de casos en zones com Extremadura, Castella i Lleó, Castella la Manxa, Madrid, Badajoz o Còrdova. El cicle de la malaltia implica aquestes paparres i reservoris animals, que probablement van facilitar la presència del virus en zones com la serra de Gredos, la serra de Guadarrama i àrees properes d'Àvila. Els primers casos autòctons importants a Espanya es van relacionar amb persones que havien estat al camp i havien patit una picada de paparra.

El cicle de la malaltia implica paparres i reservoris animals, com cérvols o porcs senglars, que probablement van facilitar la presència del virus en zones com la serra de Gredos, la serra de Guadarrama i àrees properes d'Àvila. Els primers casos autòctons importants a Espanya es van relacionar amb persones que havien estat al camp i havien patit una picada de paparra. En un dels primers episodis, un pacient va desenvolupar una forma greu amb fallada hepàtica i va morir; durant l'atenció sanitària es va produir també un contagi professional per exposició a sang o fluids, tot i que la persona afectada es va recuperar.

grafic_18
grafic_18_01

Les zones amb casos confirmats inclouen Salamanca, Àvila, Toledo, Madrid, Badajoz i Còrdova. L'any 2024 es van notificar nous casos i defuncions, fet que mostra que, encara que els casos lleus probablement passen desapercebuts, les formes greus tenen una elevada càrrega clínica. Davant una paparra adherida, cal fer servir pinces de punta fina, agafar-la tan a prop de la pell com sigui possible i retirar-la lentament, amb paciència, estirant cap amunt i sense aixafar-la. Si no es pot fer bé, cal acudir a un centre d'atenció primària perquè la retirin i valorin el seguiment posterior.

grafic_19
grafic_20
grafic_21

Una sola salut i mesures de prevenció

Tots aquests exemples reforcen el concepte d'una sola salut: la salut humana, la salut animal i la salut ambiental formen part d'un mateix sistema. Per prevenir i reduir l'impacte de les malalties infeccioses relacionades amb el clima cal integrar la vigilància humana, veterinària i ambiental; millorar el control de vectors; detectar precoçment els casos importats; informar la població; i reduir la petjada de carboni mitjançant canvis en el transport, l'ús de l'aigua, l'energia, els combustibles i altres decisions col·lectives i individuals. Reduir aquesta petjada no garanteix revertir immediatament el canvi climàtic, però pot alentir-ne la velocitat i disminuir l'impacte sobre diferents malalties, incloses les infeccioses.

Bibliografia

 

Jordi Coll Vera - 2026