Introducció

Ildefons Cerdà va projectar la plaça de Catalunya com l’illa número 40 del batejat posteriorment “Eixample” per part d’en Victor Balaguer i Cirera. [1]

La primera estació de ferrocarril del centre de Barcelona, juntament amb la del tren de Sarrià (1862) va ser l'estació de Martorell, coneguda també com l'estació del tren del Centre. Era situada aproximadament a l'actual cruïlla entre la Rambla de Catalunya i la Ronda Universitat a la part nord de la plaça Catalunya. A la imatge següent, la vorera en primer terme correspon a l'actual plaça de Catalunya i l'edifici de l'estació coincideix amb l'inici de la Rambla de Catalunya. Al fons es pot entreveure el curs de la Riera d'en Malla que girava en aquest punt cap a l'actual carrer de Casp en direcció al Bogatell. (Fotografia: Fons Lluís Truells. Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú. Plànol de l’Institut Cartogràfic de Catalunya). La ciutat creixia molt ràpidament i, amb la planificació de l’Eixample, l’estació ser enderrocada a finals de 1884.

La urbanització

El dia 4 d'octubre de 1860, la reina Isabel II posa la primera pedra de l'Eixample i la primera pedra de la primera casa que es va construir a l'Eixample: la casa de Manuel Gibert i Sans, president del Gran Teatre del Liceu durant molts anys.

La casa no va agradar gaire, però va ser el començament de les cases que es van anar construint en l’illa. Pocs anys després, entre 1866 i 1867, Josep Rosich, amb el recolzament del govern civil, però amb l'oposició de l'Ajuntament, aconsegueix el permís per edificar a l’illa 40. En aquells moments, la plaça de Catalunya no tenia numeració pròpia; el passeig de Gràcia arrencava del carrer Fontanella. Així, la casa Rosich era al número 3 del passeig de Gràcia. La banda de darrere donava a la plaça de Catalunya, la perspectiva més habitual a les fotografies i als dibuixos que se'n conserven.

El 1889 s'hi instal·la, al centre de la plaça, el circ eqüestre Alegria. Amb un permís de tres setmanes s’hi queda tres mesos.

El 1887, s'hi construeixen dues cases importants, la casa Estruch, propietat d’en Josep Estruch i Comella, on hi situarà un museu de l’armament, un dels dos més importants de tota Europa. I finalment, l’any 1888 s’hi edifica la casa Grases, propietat d’en Antoni Grases i Riera.

L’espai encara no és en definit i a l’espai de la plaça si van construint barraques i cases senzilles. És l’any 1888 quan, amb motiu de l’Exposició Universal, es vol donar una certa categoria a l’espai. El jardiner Oliva, jardiner oficial de l'Ajuntament, hi dissenya uns parterres i hi planta arbres. S’eliminen les barraques i s’instal·la, tocant al Passeig de Gràcia / Ronda Sant Pere, un mirador en forma d’arc que els barcelonins van anomenar Arc de les Paperines. A l’espai central de la que encara no és plaça, s’hi fa un brollador gran i de poca profunditat, on algú que caminés despistat s’hi posava dins. El 1895 s’hi col·loca la barraca de l’home salvatge. Un home extraordinàriament pelut que anomenaven Rhama S’Ama i que al final va resultar ser català..

El 1895 s’hi col·loca el Gran Café del Segle XIX, un cafè amb una façana de vidre. Café que la gent va acabar anomenant “la pajarera” perquè quan a dins hi havia la clientela, semblava una gàbia amb els ocellets a dintre. A dins hi ha via bones tertúlies i era freqüentat per Ramon y Cajal, que era llavors un estudiant a Barcelona.

Un element més, amb motiu de l'època de l'exposició, va ser el panorama. El panorama era una atracció que en aquest moment a Europa triomfava i que, aquí, exposava, en un gran diorama, la batalla de Waterloo [2].

Finalment, l’any 1899, l’alcalde Victor Balaguer va definir l’espai com una plaça, que es va batejar coma Plaça de Catalunya, i es varen anar expropiant ràpidament tots els edificis que hi havia construïts després d’innumerables plets.

El circ va ser desplaçat on hi havia el Tívoli. Allà actuava l’amazona Rosita del Oro, la primera amant de Picasso.

La casa Rosich va ser la última en ser enderrocada de les construïdes dins la Plaça de Catalunya. La història de l’enderrocament és força curiosa, l'any 1902 quan ja s'havia urbanitzat i enjardinat la resta de la plaça. L'enderrocament definitiu va esdevenir una mena d'espectacle. L'alcalde Manuel Fabra i Ledesma va assistir personalment a l'inici simbòlic de la demolició el 15 d'agost. I el 2 d'octubre l'ajuntament va voler aprofitar l'avinentesa per fer-hi un simulacre d'incendi amb les restes de l'edifici [PERMANYER, 1995]]. Entre els bombers i el fort xàfec que va caure sobre al ciutat aquell dia les flames van ser fàcilment dominades. La desaparició de la Casa Rosich va permetre completar la primera urbanització en X de la plaça dominada per les fileres de palmeres datileres i plàtans. Curiosament els hereus dels Rosich, que van reclamar ser indemnitzats per l'expropiació del solar de la casa, no varen poder cobrar, després de molts plets, fins l'any 1931 [MIRALLES, 1987].

L’espai

L'espai que hi va quedar disponible era un dels espais, com a plaça, dels més grans d'Europa. Mesurava 46000 m 2. Com a comparació, la plaça de Sant Pere del Vaticà ocupa 57000 m 2; la Plaça de l'Etoile de París, 59000 m 2; la Plaça de la Concòrdia de París, 79000 m 2; la Plaça de l'Ajuntament de Viena, 80000 m 2; i, la més gran de totes, la Königsplatz de Berlín, amb 105000 m 2. L’espai s’inaugura coma plaça l’any 1902.

El jardiner, Salvador Oliva, havia disposat l’arbrat i els parterres de manera que es dibuixaven dos camins que es creuaven al centre de la plaça, formant una gran X. Els que pujaven per la Rambla, creuaven la plaça fins al Passeig de Gràcia i els que baixaven per la Rambla de Catalunya anaven a parar al Portal de l'Àngel. [3]

L’arbrat era format per plàtans d’ombra, magnòlies i, principalment palmeres nanes, de les que hi havia gairebé un centenar. Els barcelonins varen anomenar aleshores la plaça com “la plaça dels apis” [4].

Tampoc va agradar el terra, que s’enfangava al ploure i aixecava molt de pols amb les ventades. Una revista satírica de l'època va fer un dibuix de la plaça on s’hi veia gent caminant, uns enfangats i els altres amb el polsim, i el titular era “La ciutat del fanch”. En un moment determinat, els gironins van començar a dir de Barcelona “Can Fanga”. L'Eixample s'anava construint, però es varen tardar dècades en pavimentar-hi els carrers.

El naixement de la nova plaça no va ser doncs gaire ben vist. L'espai central era buit i el perímetre exterior, ja pràcticament edificat en la seva totalitat, era decebedor.

L’espai central va ser ràpidament ocupat per fer-hi actes, concerts i, principalment, com espai de trobada i festeig de minyones i soldats en dies de festa. Era un espai interclassista que prolongava les Rambles. Per contra, el Passeig de Gràcia ha estat de sempre un espai burgés.

La urbanització

El 1901 l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch és elegit regidor, per la Lliga, en l’Ajuntament de Barcelona. L’any 1918, se li encarrega una proposta de remodelació urbanística de la plaça de Catalunya. Puig i Cadafalch va fer un llibre, fins i tot, en què raona com s'havia de fer i els problemes que hi havia trobat. Un dels problemes era que hi ha un desnivell de 6 m entre la part del Passeig de Gràcia i la part de la Rambla de sis metres. El dubte era si fer la plaça en pendent o sobre una plataforma plana amb unes escales a la part de baix. Va ser triada la última opció.

El procés de reconversió va ser lent. L’any 1923 es produeix el cop d’estat del general Primo de Rivera i Puig i Cadafalch és apartat del projecte per la seva condició de catalanista. La remodelació és assignada aleshores a l’arquitecte Francesc de Paula Nebot i Torrens, que no tenia cap connotació política [5].

Francesc de Paula i Eusebi Bona i Puig varen remodelar també el Palau Reial de Pedralbes entre els anys 1919 i 1924. L’any 1925, amb el Palau Reial acabat, va visitar la plaça de Catalunya, ja gairebé remodelada, el rei Alfons XIII. Va dir que li agradava força la remodelació però que el seu entorn era decebedor, sense categoria.

En Puig i Cadafalch, en el seu llibre, deia que una gran plaça necessita sempre un gran edifici que sigui protagonista d'aquest espai buit. En el cas de la plaça de Catalunya, aquest edifici va ser el de l’Hotel Colon, a la cantonada esquerra del Passeig de Gràcia, pujant per la plaça de Catalunya. A la dreta hi havia ja la casa Pascual i Pons, entre els carrers de Casp i la Ronda de Sant Pere, obra de l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, finalitzada l’any 1891.

Inicialment, en l’espai de l’Hotel Colon hi havia el Gran Café-Restaurant Colon, un edifici modernista obra de l’arquitecte Francesc Rogent i Pedrosa, inaugurat el 1897. Posteriorment, l’any 1902, l’edifici és remodelat com a Hotel Colon per part de l’arquitecte Enric Sagnier. Quan la guerra, l’hotel es va convertir l'endemà del 19 de juliol en la Seu del PSUC, i en acabar la guerra va ser enderrocat i s’hi va construir l’edifici del Banc Hispanoamericà. Avui en dia és la seu de l’Apple Store en un edifici redissenyat per l’arquitecte Eusebi Bona. [GARCÍA, 2018].

La inauguració oficial de la plaça es va fer el 1927, amb la presència del rei Alfons XIII. Va ser en aquesta època final quan l'arquitecte Nebot va creure que era millor no omplir el centre amb edificis, sinó omplir el centre amb escultures, i van fer un concurs en què van participar els millors escultors del moment. Van fer un dia una prova, amb estàtues de guix, per tal de veure com quedaven les peces més grosses, les quatre que representen cadascuna de les quatre províncies de Catalunya.

Van posar la de Tarragona, que encara hi és, ara de bronze, a la part alta de la dreta, l'encreuament del Passeig de Gràcia amb la Ronda de Sant Pere. Hi va haver qui opinava que el conjunt era massa eròtic i que no es podia tolerar. En el projecte hi havia altres escultures més petites i força nues i varen amenaçar en fer una campanya en contra. L'Ajuntament es va espantar i va col·locar les peces més polèmiques davant del Palau Reial de Pedralbes, on encara hi són avui en dia.

En total, a la plaça de Catalunya s’hi varen col·locar vint-i-set escultures. Tantes que els barcelonins feien broma dient que “s’hi anava a representar el Juan Tenorio”.

Una de les escultures, la Montserrat (d’Eusebi Arnau), du una Mare de Déu de Montserrat. Aquesta imatge va tenir un protagonisme important durant la guerra civil. Totes les esglésies varen ser tancades i molts creients anaven a pregar sota l’escultura fent veure que esperaven algú. També hi ha una altra escultura amb la Mare de Déu de Nuria.

La vida social

Aviat, en el gran espai central, hi varen col·locar butaques de vímet i la burgesia hi anava sovint. La plaça deixava de ser interclassista per ser més aviat burgesa. Al voltant de la plaça s’hi varen instal·lar grans terrasses en les amples voreres. La terrassa més important va ser la de la Maison Dorée.

També, pujant a l'esquerra, s’hi va instal·lar el Cafè Espanya, amb terrasses sempre plenes de gent i amb tertúlies molt animades.

Poc abans de l'Exposició Internacional de 1929 [6] s’introdueixen els coloms en la plaça, a imatge d'algunes de les places de Roma.

Un esdeveniment curiós va ser l’aterratge, el 27 de gener de 1935, d’un autogir al centre de la plaça amb motiu d’una desfilada militar i va patir un accident en el moment d’ aixecar el vol per anar cap a la Diagonal. El patí de cua es va enganxar en un dels cables de l’estesa elèctrica del tramvia i l’autogir va caure al terra. El pilot, el tinent de navili La Guardia, va resultar il·lès.

L’espai era també utilitzat per l'exèrcit quan havia de fer la lectura d’un anunci del Capità General, abans de ser publicat al diari. Durant la terrible epidèmia de tifus del 1914 es varen fer els anuncis públics al centre de la plaça, al costat de la gran font.

També era espai de manifestacions multitudinàries que s’hi concentraven abans d’enfilar cap a les Rambles.

El 1919, l'industrial Joan Pich i Pon, que va acabar sent alcalde del 13 de gener al 30 d’octubre de 1935, li encarrega a Puig i Cadafalch una gran casa a la plaça de Catalunya. La casa és encara avui en dia al número 9, a la cantonada amb la Rambla de Catalunya, pujant a mà dreta. El fet curiós és que va ser el primer burgés que va decidir no viure en el pis principal i es va instal·lar en l’àtic i el sobreàtic. En Francesc Cambó va ser el segon en fer-ho, el 1924, en la seva casa de la Via Layetana.

En Pich i Pon era un personatge ben peculiar, molt ric i de poca cultura, de qui s’han recordat moltes frases divertides: “...aquí aquesta llum no va bé, hauríem de posar aquí dalt al sostre una llum genital”; “...era una persona tan mal parlada que tenia una llengua vespertina”; “... en un moment de gran emoció, se m'arrissen els pèls del cor”; era del partit de Lerroux i, parlant amb unes senyores de la burgesia castellana, va dir “... cada uno tendría que estar en su propia tierra. Los franceses en Francia, los ingleses en Inglaterra, los murcianos en Murcia i los belgas en Belgrado”; “El peor tirano de la historia fue el Tirano de Bergerac”; “... el caviar son huevos de centurión”; “[la proclamación de la República] fue una jornada sin infusión de sangre”; “[parlant d’un afeccionat als segells] ... es sifilítico”.

La Maison Dorée es va convertir en el millor restaurant millor de Barcelona. Els propietaris eren els germans Michel i Charles Pompidor. Es menjava tan bé que els burgesos deien que ja no els calia anar a París. Alfons XIII i anava cada cop que visitava Barcelona.

En un moment donat, la Maison Dorée, va introduir el costum de prendre el te a mitja tarda. Ho va anunciar gravant amb àcid en els vidres de l’establiment la frase: “Se celebra aquí el te five o'clock a las siete de la tarde”. El mateix establiment és el primer que va disposar d’una porta giratòria. Aleshores, quan es va saber que a sota era l’espai on es molia el cafè del restaurant, els barcelonins deien amb sarcasme: “... molt espavilats aquests Pompidor! Volen que els molem el cafè de franc!”

També a la Maison Dorée s’hi va celebrar un ball organitzat pels marquesos d’Alella, que va ser molt nomenat per la controvèrsia que va originar. S’hi va convidar a l’alta burgesia barcelonina que varen opinar que cap senyora “com il faut” no va a ballar després de sopar fora de casa”. I, per tant, no hi volien assistir. La solució va venir de llogar la Maison Dorée durant tot el temps de l’acte, de manera que ja no era un espai públic sino privat. Com si fos la prolongació del saló de casa.

A la plaça Catalunya, des de bon començament, s'hi varen instal·lar teatres com el Teatre Eldorado, a la cantonada del carrer de Bergara. També cinemes, com el Cinema Catalunya, al número 3 de la plaça, amb unes butaques fantàstiques que semblava com si la gent hagués d'anar allà a fer la migdiada.

La Telefònica i la casa Segura eren a les cantonades del Portal de l’Àngel. El 14 de desembre de 1930 va escalar la casa Segura el gimnasta portuguès Massa Vaz creant gran expectació entre els barcelonins.

Un efecte negatiu de la popularitat creixent de la plaça de Catalunya va ser l’interès dels grans bancs per instal·lar-s’hi, en edificis poc atractius que s’hi varen anar edificant.

Sempre que una seu central d’un banc d'aquella època s'instal·la, la planta baixa perd la possibilitat d'establir-hi establiments comercials atractius. Això representa la mort de l'edifici i, en conseqüència, la mort de la plaça. A mes, quan ja no hi cabien més bancs en la plaça de Catalunya, van començar a expandir-se a dreta i esquerra del Passeig de Gràcia.

Els barcelonins varen iniciar campanyes contra aquesta ocupació bancària de l’espai. En particular sobre el tipus de la seva arquitectura, amb unes omnipresents reixes en els baixos.

Així, de mica en mica, varen anar desapareixent les terrasses i morint el centre de la ciutat. Durant la postguerra de la Guerra Civil, la tendència a la ocupació per bancs va créixer, fins que al final va quedar pràcticament tota la plaça ocupada pels bancs.

Durant l’inici de la Guerra Civil la ocupació de la plaça de Catalunya va ser un dels objectius estratègics dels insurgents. Allà hi havia l’edifici de la Telefònica, un important nus de comunicacions. Després d’intensos combats, l’exercit republicà fa fora els insurgents, que s’havien fet forts a l’hotel Colon, i asseguren l’edifici de la Telefònica.

Quan les tropes de Franco —el “ejército de ocupación” — entren victorioses a Barcelona, el 26 de gener de 1939, la plaça de Catalunya es converteix en el lloc oficial de demostracions i actes solemnes. Allà s’hi oficia la primera gran missa de campanya, en la que es recupera el “Crist de Lepanto” —retirat per les forces republicanes— i se’l restitueix a la Catedral.

Inicialment, els vencedors, li canvien el nom per “Plaza del Ejercito Espanyol”. Tanmateix, aquesta denominació va durar molt pocs dies. Va durar dos dies, perquè finalment van creure que potser era massa gosadia.

La plaça de Catalunya recuperava una mica de vida únicament els diumenges, quan les minyones i els soldats i els nouvinguts s’hi retrobaven.

El primer edifici que va trencar una mica la “lletjor bancària” va ser l’edifici del Corte Inglés, on abans hi havia el Saló Rigat, restaurant i sala de festes que havia animat la Barcelona de la postguerra entre 1941 i 1960. El Corte Inglés va ser el primer establiment públic que es va atrevir a posar una gran bandera catalana sobre el sostre d’una gran exposició de terrissa catalana.

De fa temps, amb més o menys èxit, s’intenta recuperar l’espai e la plaça a favor de la ciutat de diferents maneres: ballades de sardanes; s’hi col·loca el “Circo de los Muchahos”; s’hi fan promocions comercials o artístiques; en l’època de l’alcalde Trias s’hi planta una pista de gel; etc. Encara no s’ha trobat la solució definitiva.

Fonts consultades

 

Jordi Coll Vera - 2025



[1]
Anteriorment a la definició dels espais, Ildefons Cerdà va nomenar els carrers amb lletres i els espais amb números.
[2]
On ara és el Teatre Coliseum s’hi va instal·lar un altre panorama sobre la batalla de Plewna, entre Rússia i l’Imperi Otomà. (Vegis: L'Exposició Universal de 1888 a Barcelona).
[3]
Els anglesos, quan dissenyen un nou parc, no hi fan camins definitius fins que la gent ha anat marcant els llocs de pas més utilitzats.
[4]
Anteriorment s’havien plantat moltes palmeres altes Colon i ho varen anomenar “la plaça de les escombres”.
[5]
Les publicacions satíriques citaven Francesc de Paula Nebot com “l’arquitecte Nebot (F. de P.)” —és a dir: Nebot (“fill de puta”) —. Naturalment, ell no en tenia la culpa de la destitució de Puig i Cadafalch i va intentar arribar a una entesa amb aquestes publicacions.