Introducció

Es tractarà aquí de quines van ser les primeres plantes conreades per la humanitat. S’ha de distingir entre plantar i conrear. Modificar genèticament les plantes silvestres per convertir-les en domèstiques va ser un procés llarg i important. Un exemple molt clar és observar l'enorme diferència que hi ha entre el blat de moro silvestre i el conreat.

Sovint ens mirem la violència sota l'òptica de la moral, el que comporta un seguit de creences, prejudicis i opinions personals que, sense cap mena de dubte, afecten el que pensem sobre el passat.

És tot un clàssic la famosa frase de Plaute (254 aC – 184 aC) en la seva obra Asinaria: "Lupus est homo homini, non homo, quom qualis sit non novit." (“L'home és un llop per a l'home, i no és home, quan desconeix qui és l'altre”). Tanmateix, és clar que si al conjunt de la humanitat no hagueren estat majoritaris els actes col·laboratius ara no seriem aquí.

En general hi ha consens en que la violència és la voluntat conscient d’una persona o un conjunt de persones de fer mal a altre(s) ^[1].

Les actuacions humanes s’han d’interpretar sempre segons les consideracions ètiques i morals de l’època en que es donen. Actuacions que des de la nostra època es considerin violentes és molt possible que no ho fossin en èpoques anteriors. En particular la violència sexual, els sacrificis humans i el canibalisme, temes especialment tabú en l’actualitat.

Veiem aquí una imatge d’Hannibal Lecter a la pel·lícula El silenci dels anells, de l'any 1991. Sacrificis humans i canibalisme es dona fins i tot en l’actualitat i no pas al cinema o a les novel·les, sinó en la realitat.

Actualment considerem violentes, segons la nostra ètica, les següents actituds:

• L’atac a les propietats individuals o col·lectives
• L’esclavitud / la servitud
• El maltractament / la tortura / l’agressió sexual
• La fòbia a la diferència
• El segrest
• L’homicidi / l’assassinat
• El sacrifici humà
• El canibalisme
• La lluita
• La batalla / la guerra
• La massacre / el genocidi

En aquest estudi es tractaran únicament els ressaltats en negreta i, finalment, el cas concret d’Otzï l’home del Neolític trobat congelat als Alps l’any 1991.

És l’ésser humà intrínsecament violent?

• El combat d’arquers a la covacha del Roble (Morella la Vella). Una cruenta baralla entre set arquers (entre el 9.000 i el 4.000 aC). Els tres de l’esquerra corresponen a un dels bàndols que ataca als dos de la dreta del grup central, que juntament amb els altres dos arquers, el situat en la part superior, i el de la part inferior, constitueixen el bàndol contrari. Mentre que els dos arquers del centre resisteixen l’escomesa, els altres dos dels extrems tracten d’envoltar al grup atacant, contra el que llencen les seves fletxes, ferint-ne a un d’ells a l’esquena i a l’altre a la cama esquerra. ^[3]

• La batalla dels Dani ^[4]. Els Dani viuen a la vall de Baliem, en l’extrem occidental de Nova Guinea. És un poble intrínsecament guerrer ancorat encara al Neolític. Els homes viuen separats de les dones, que conreen els camps amb eines de pedra, cuinen, crien els infants i ho mantenen tot net. Els nens mascles són aviat separats de la influència perniciosa de les dones i se’ls inculca l’odi al veí. Els Dani esperen sempre l’atac de part d’algun poblat contigu o preparant-ne un per la seva part. El principal motiu de les hostilitats sol ser la venjança.
• El 1964 entren en lluita una aliança de poblats del nord contra una confederació d’aliats del sud. Les hostilitats duren uns mesos, finalitzant amb la mort, en un sol dia, del 5% de la població Dani del sud. Principalment dones i nens. No varen ser tots exterminats gràcies a l’ajut d’un aliat. La guerra, en sis mesos, va acabar amb la vida del 15% dels Dani.

• Les Bombes atòmiques sobre el Japó, 1945, Segona Guerra Mundial. Tristament conegudes per tothom.
• La bomba Little Boy va ser llançada, a les 08.15 hores del 6 d’agost de 1945, sobre Hiroshima, ocasionant entre 70.000 i 80.000 morts (prop del 30% de la població d'Hiroshima va morir instantàniament) i uns 70.000 ferits.
• La bomba Fat Man va ser llançada, a les 11.01 hores del 9 d’agost de 1945, sobre Nagasaki, ocasionant uns 80.000 morts.

• La Guerra de l’Iraq (Segona Guerra del Golf). 20 de març de 2003 a 18 de desembre de 2011. Propiciada per notícies inventades pels governs occidentals sobre la fabricació de preteses armes de destrucció massiva.

• La Guerra d’Ucraïna, 2022. Iniciada pel president de la Federació Russa, Vladimir Putin, el 24 de febrer de 2022, com una operació especial. A data d’avui la guerra encara continua.

Temps passats foren millors?

Segons Alba Ruiz Cabanzón ^[5], tradicionalment, el discurs sobre la violència en la Prehistòria és condicionat per dues postures oposades sobre la naturalesa humana:

• La idea de que la guerra de tots contra tots existeix des dels inicis dels temps. Defensada per Thomas Hobbes a la seva obra clàssica Leviatan (1651), partidari de l’homo homini lupus est. Segons Hobbes, l’aparició de l’Estat i de la Civilització ha permès abandonar aquesta situació de continu enfrontament.
• La visió de Jean-Jaques Rousseau (1755) que defensa, al seu Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes, que en els inicis la humanitat vivia en pau i harmonia fins ser corrompuda per la Civilització i l’Estat.

Ambdós autors es recolzen en l’etnologia per recolzar les seves teories. Per Hobbes, les tribus que habitaven Amèrica eren compostes per persones salvatges sense cap mena de govern, que vivien de manera brutal. Pe Rousseau, els indígenes del Carib i Veneçuela o els Hotentots africans eren una humanitat pre-estatal feliç, autosuficient i innocent.

Observem les dues pintures següents: “El Jardí de l’Edèn” i “L'edat d'or”, obres de Lucas Cranach el Vell, pintades els anys 1536 i 1530 respectivament.

Representen la visió d'un passat idíl·lic:

• "Jahvé creà l'home i la dona. Jahvé els beneí i els digué: Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, pobleu la terra i domineu-la, sotmeteu els peixos, els ocells, les bèsties totes i totes les cuques que s' arrosseguen per terra.” (“La Bíblia | Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes”) (Gènesi:1)
• “... al principi durant el regnat de Crono, els deus crearen una raça d' homes d' or o Edat d' Or, deus i homes convivien feliços a la Terra, que produïa espontàniament l' aliment per els humans..." (Hesíode: Els treballs i els dies)

Fins al segle XIX preval aquesta visió de la prehistòria. Els caçadors recol·lectors són feliços, no han de treballar, només han d'allargar el braç per aconseguir fruits i caçar els animals. Tots ells són al seu servei. Déus i homes conviuen feliços a la terra, que produeix espontàniament l'aliment pels humans. És la idea d’un passat feliç, un passat en el que no s'ha de treballar.

Per contra, a partir del segle XIX, quan es comença a estudiar la prehistòria, apareix la visió totalment contrària. Uns individus brutals, salvatges, que tot el dia s'estan matant o raptant dones. Les pintures són: "Rapte a l'Edat de pedra" de Paul Joseph Jamin (1853-1903) i "L'invasor" de Léon Maxime Faivre (1856-1941).

Cap de les dues visions és, evidentment, certa. Ni una ni l'altra. Tanmateix, des de finals del segle XIX i primera meitat del segle XX, el discurs imperant ha estat influenciat per una visió hobbesiana de la naturalesa humana. Antropòlegs i prehistoriadors evolucionistes crearen una imatge violenta de la Prehistòria. Quinze anys després del reconeixement de la humanitat prehistòrica per John Lubbock a Prehistoric Times (1865), es formula la teoria de la migració: "la successió de poblacions des de la prehistòria és el resultat de la substitució d’uns grups humans per altres, pressuposant-se que els actes de guerra i conquesta han existit de sempre". ^[6]

El Paleolític Superior (Mesolític)

En el Paleolític Superior apareixem els sapiens a Europa. D’aquesta època trobem representacions d’homes i animals fletxats ^[7] ; proves evidents de morts violentes i representacions de turments.

A Montfort Saint Lizier observem una vèrtebra amb una làmina de quars incrustada. Prova evident d’una mort violenta.

A la Grotta d’Addaura observem la primera representació d’una tortura. Un seguit d’homes dansen al voltant de dues figures doblegades, al centre, amb unes cordes lligades al coll i als peus. De tal manera que s’escanyen quan intenten descansar les cames.

No dona la impressió que es tracti de cap escena de batalla, sinó que són persones sacrificades o ajusticiades per haver comés alguna mena de crim contra la comunitat.

Hi ha també evidència de massacres col·lectives. És el cas de Jebel Sahaba, fa uns 15.000 anys. Ens trobem amb una massacre de 59 persones assassinades amb fletxes, que van ser enterrades sense cap aixovar i amb sagetes clavades al cos.

O també d’Ofnet on trobem un conjunt de 38 cranis esberlats, 10 dones, 5 homes i 23 infants.

O els Grans Murals de la Sierra de San Francisco a Baixa Califòrnia Sud, Mèxic.

Exemples clars del que avui diríem, víctimes de la població civil. No queda clar si es tracta de sacrificis humans o d’ajusticiaments.

El Neolític

Som ja al neolític, amb els primers agricultors i ramaders. I aquí també es produeix aquesta visió dicotòmica. D’una banda la tribu feliç. L’home que ve de treballar el camp, la dona que prepara la farina per fer el pa, la criatura,... D’altre banda la idea de que tots estaven sempre matant-se entre ells.

La realitat, com sempre, no és ni una ni l’altra, o les dues al mateix temps.

Recordem breument la Bíblia:

"(i a la dona li digué)...et multiplicaré els dolors i els embarassos: tindràs els fills amb dolor. El teu desig t'impulsarà cap el teu home, i ell et voldrà sotmetre...(i al home li digué)...la terra serà maleïda per la teva culpa. Tota la vida passaràs penes per poder menjar d'ella... perquè ets pols i a la pols tornaràs...i Jahvé el va treure del jardí d’Edèn, per conrear la terra fèrtil". (Gènesi:3)

Tal com es reflecteix en aquest quadre del pintor holandés Daniel Vertangen (1601-1683). A partir del Neolític s’exerceix una violència contra la natura. Un exemple molt clar és la tècnica de l’artigatge ^[8]. De manera que van desaparèixer ràpidament gran part dels boscos de tota Europa.

En els tres últims casos es va massacrar la totalitat dels grups, possiblement amb el segrest posterior de les dones joves en edat fèrtil.

Per què són aquestes massacres cada cop més nombroses en el neolític?

Probablement pel ràpid increment de la població i per l’aparició de la propietat privada. Els caçadors recol·lectors posseïen poc. Ara s’és propietari de cabanes, camps de conreu, bestiar, estris, magatzems d’aliment, etc.

Es dona així un increment de la violència amb la finalitat d’aconseguir els bens de l’altre.

Els combats i les guerres al llevant de la Península Ibèrica

En l’art llevantí espanyol del Neolític es pot observar l’evidència de violència física en algunes de les representacions artístiques. Com és el cas de la lluita d’arquers de Morella o l’escena bèl·lica del Barranc de Les Dogues. Sembla ser que la societat transita des del patiment individual i subjectiu al conflicte entre col·lectius organitzats. La violència adquireix així un cert estatut amb reconeixement social. ^[10]

Durant aquesta època, a la Península Ibèrica, concretament a l'àrea llevantina, apareix un arc que és molt il·lustratiu, entre altres coses, d'aquestes actituds, podríem dir, violentes. Apareixen sovint escenes on es representa un grup d’humans, un escamot, contra un individu. No sabem del cert què representen exactament. Un sacrifici humà? Un ajusticiament? (Las escenas bélicas del Maestrazgo. Arte Rupestre en la Comunidad Valenciana.)

En són exemples representatius:

• La Cova de La Saltadora (Les Coves de Vinromá). A l'abric número VII es va pintar un home que cau fletxat per diversos projectils.

• L'arquer de la Cova del Cavall o l'escena bèlica de la Cova del Roure.

• El mural de la Cova del Civil o De Ribassals (Tírig, Castelló) interpretat com a dansa guerrera o enfrontament, (dibuix J. B. Porcar modificat d’Obermaier i Wernert (Representacions bèlliques de l’art llevantí. I Jornades Internacionals d’Art Rupestre de l’Arc Mediterrani de la Península Ibèrica)

Finals de l’Edat del Bronze. El guerrer.

A partir del tercer mil·lenni, ja a l'inici de l'edat dels metalls, aquests actes de violència lluny de desaparèixer augmenten. I sobretot augmenten les fosses comunes. Per exemple, l’Hipogeu de Roaix ^[11] a França, amb 40 morts; San Juan Ante Portam Latinam, Àlaba, amb 300 morts; o Dos Rius, al Maresme, enterrats amb un curiós aixovar de fletxes ^[12].

 

El que fa aquesta batalla particularment intrigant és la diversitat dels combatents trobats al lloc. Les anàlisis de les restes humanes suggereixen que hi va haver individus de diferents orígens geogràfics i culturals participant en l'enfrontament. Això ha portat a teories sobre possibles conflictes regionals o lluites per recursos, tot i que encara no s'ha establert una conclusió definitiva.

Vegem-ne alguns detalls sobre la batalla:

• Ubicació. El riu Tollense és un afluent del riu Peene i va ser l’escenari de l'enfrontament.
• Magnitud de la batalla. Les investigacions arqueològiques han revelat que la batalla del riu Tollense va implicar entre 4.000 i 4.500 individus participants en el conflicte. Això fa que sigui una de les batalles prehistòriques més massives documentades a Europa. La major part dels combatents eren homes, però també s’ha trobat alguna dona. Hi va haver a prop d’un miler de morts.
• Datació. Les anàlisis cronològiques situen la batalla al voltant de l'any 1250 aC, durant l'Edat del Bronze tardana.
• Combatents. Els estudis isotòpics realitzats als ossos han suggerit que els soldats involucrats en l'enfrontament provenien de diferents regions geogràfiques. Això podria indicar la participació de persones de diverses cultures o grups ètnics.
• Armes i estratègies. Les troballes arqueològiques han revelat una gran varietat d'armes utilitzades en la batalla. A més de les llances i les espases, es van trobar punyals, ganivets, arquets i altres tipus d'armament. Això indica una àmplia gamma de tàctiques de combat i l'ús d'armament especialitzat.
• Motius del conflicte. Malgrat les investigacions, encara no es coneixen amb certesa els motius exactes d'aquesta batalla. Algunes teories suggereixen que podria haver estat causada per rivalitats regionals, disputes per recursos naturals o fins i tot migracions forçades. La diversitat dels combatents ha generat especulacions sobre la possibilitat que es tractés d'un enfrontament internacional o multilateral. També sembla haver evidències de la lluita per un pont de fusta.
• Tipus de ferides observades en les restes humanes de la batalla:

La triple mort. Els sacrificis als pantans.

Contemporàniament a aquesta batalla, trobem un tipus de sacrifici humà localitzat en les terres pantanoses del nord d'Europa. El sacrifici s’oferia a les divinitats dels pantans. No està clar si eren voluntaris, reus o esclaus.

Avui en dia els pantans s’han transformat en torberes i en elles s’han trobat nombrosos cossos momificats, molt ben conservats ^[14], durant l’explotació de la turba per encendre’n les estufes.

Un exemple molt conegut és l'home de Tollund, Dinamarca, del segle IV aC, un home d’uns trenta anys d’edat.

La mòmia du encara la soga al voltant del coll. La hipòtesi de la triple mort consisteix en un ritual sacrificial humà en el que s’enverinava o drogava la persona sacrificada; se la penjava pel coll fins a morir; i , finalment, era llençada al pantà.

En el cas de l’home de Tollund ^[15], un estudi recent demostra que havia estat ben alimentat i que no havia ingerit cap tòxic previ a la seva mort. També mostra que patia infeccions parasitàries al budell, entre elles la tenia, ous de tricocèfals i cucs d’estómac. Altre hipòtesi és que l’home de Tollund va morir estrangulat com una represàlia ^[16].

Tanmateix, segons diferents estudis, aquesta mena de ritual es practicava a Europa des de fa 7.000 anys, durant l’Edat del Ferro.

La gran majoria dels cossos, molt ben conservats pel procés de momificació, s’han anat en el nord d’Europa, entre els Països Baixos i Dinamarca. Tots assassinats entre els 30 i els 40 anys, tant homes com dones amb alguna mena de discapacitat.

Una hipòtesi és que la discapacitat els conferia, a ulls dels seus congèneres, alguna mena de poder xamànic, eren tocats per la divinitat. Alguns dels cossos trobats formaven part de les elits en el poder i és probable fessin intensos exercicis d’introspecció, de mesos de preparació espiritual i física, abans del ritual.

Segons Aldhouse-Green, arqueòloga i acadèmica britànica: “La cerimònia era clau per mantenir unides les comunitats, i la matança ritual proporcionaria un espectacle similar al dels gladiadors romans”. Segons altres hipòtesis, en particular a partir de l’any 1.100 dC., alguns dels cadàvers ho eren per suïcidi, mort accidental, o mort natural.

Hi ha evidències, de fonts escrites i de l’arqueologia, de que els sacrificis a divinitats de fonts, pantans, etc. es donen també, en major o menor mesura, entre els grecs, els fenicis i els romans. Els Celtes de la Gàl·lia sacrificaven humans que havien comés una falta considerada greu en llocs sagrats, com pantans, aiguamolls, boscos o fonts.

La cultura Ibera i els cranis enclavats

Els Ibers

Els ibers van ser un conjunt de pobles de l’edat del ferro que vivien a la costa oriental de la península Ibèrica aproximadament entre els segles VII-I aC ^[17]. Els grecs, probablement per la proximitat del riu Ebre, els varen nomenar Ibers. Varen ser romanitzats a partir del 195 aC, posteriorment a la Revolta ibera i la Batalla d’Emporion.

La societat ibera era fortament jerarquitzada i estava formada per diverses tribus en el territori de l’actual Catalunya.

Sabem que, en general, els Ibers eren incinerats segons els seus rituals funeraris. Les úniques restes humanes ben conservades dels Ibers són els cranis enclavats. Per exemple al Puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet) o a Puig de Sant Andreu (Ullastret).

L’urna funerària o cinerària (del llatí cinis, -eris, ‘cendra’) era un vas ceràmic destinat a rebre les cendres resultants de la incineració del difunt. Dins la cultura material ibera va destacar la tipologia urna cinerària d’orelletes. ^[18]

Els cossos dels difunts es cremaven sobre una pira de llenya amb les seves vestimentes i, en el cas dels guerrers, amb les seves armes, que sovint eren objecte d’inutilització. Per exemple, es descantellaven els fils de les falcates, es doblegaven les espases i s’aixafaven els cascs metàl·lics. Les cendres es dipositaven a l’urna que era posteriorment enterrada ^[19].

Els cranis enclavats

Els caps tallats dels enemics vençuts eren clavats a les portes de la muralla, de les cases o als carrers del poblat, un ritual més propi dels Celtes. En el cas dels Ibers catalans aquest costum era molt freqüent donada la proximitat dels Celtes a l’altre banda dels Pirineus. La cultura celta atorgava un alt pes simbòlic al cap, en considerar que representava “el tot per la part”. La pràctica ritual consistia en travessar el crani de l’individu amb un llarg clau de ferro des del front fins al forat occipital o foramen magnum, per penjar-lo d’un mur com a exhibició de poder.

La tecnologia moderna ha permès reconstruir l’aspecte d’un dels cranis clavats a Ullastret, un jove d’entre 16 i 18 anys.

Els pobles guerrers. Armament ofensiu i defensiu

Les armes han anat evolucionant al llarg de tota la història de la humanitat. Des de la destral de pedra, passant pels garrots de fusta —com el Thames Beater ^[20]— (A deep history within a small wetland: 13 000 years of human-environment relations on the East European Plain), fins les espases, llances, escuts, arcs, etc. En el cas dels Ibers ^[21], en l’edat dels metalls ^[22], tenien ja un grau notable de sofisticació.

“Artefactes de fusta de la zona dels llacs de Dvina Occidental (Naumovo): 1) fragment d’un plat de fusta (Serteya II); 2) base d’una cistella petita de bast; 3) arc / flotador de bast; 4) objecte de fusta no classificat; 5-6) plomades de xarxa; 7-11) martells; 12) espàtula; 13) fragment d’arc; 14) flotador; 15) pala (Usvyaty IV). Escales en cm (preparades per E. Dolbunova).

Armament típic dels Ibers:

 

Els Ibers arriben a la Península Ibérica, per diferents camins, cap a l’any 1.100 aC. Procedien, probablement, dels pobles amazic ^[23]. Pobles nòmades, que els àrabs denominaren ver-reik (berebers), que envaïren la península des del sud.

La invasió no va ser homogènia sinó que venia de diferents tribus, totes amb una mateixa llengua i origen. Se’ls denominà ibers, nom possiblement associat al del riu Iberus o Hiberus, del sud de la Península i actualment nomenat Tinto ^[24].

Eren un poble guerrer i, gràcies als seus cavalls, carros de combat i millor armament, varen conquerir fàcilment tota la Península, expandint-se també al nord dels Pirineus. Cap al 900 aC van ser envaïts pels Celtes, una raça indoeuropea que provenia del centre d’Europa, a través dels Pirineus. Van ser també conquerits pels cartaginesos i, posteriorment, completament romanitzats.

Segons Estrabó, eren “de mitjana estatura, morenos i prims; molt cavallerosos, lleials, de caràcter indomable i molt bons guerrers” encara que també “indolentes, mandrosos i odiaven tot el que era estranger”. El mateix Estrabó els descriu com “molt guerrers, peltastes (soldats de a peu), usen la javelina, la fona i el punyal. La infanteria lluita conjuntament amb la cavalleria. Dos guerrers munten un mateix cavall, un baixa i combat a peu. Els cavalls saben posar-se de genolls quan se’ls ordena…”

Les tribus iberes tenien tradició monàrquica, cada ciutat era regida per un reietó. La societat era clarament estratificada: una aristocràcia; una classe rica de comerciantes, sacerdots i guerrers; una classe més baixa, formada por treballadors especialitzats i camperols, i uns pocs esclaus.

La unitat bàsica de l’estructura social i familiar era el clan (gentilitates), el grup de persones amb llaços de sang. La propietat de la terra i els ramats era col·lectiva, de tot el clan. Els clans s’unien en una estructura superior, la tribu o gens. La unió de tribus composava una federació de tribus.

Fonts gregues i romanes ^[25] mencionen dues característiques generals a totes les tribus: l’hospitium, un pacte entre clans o tribus pel qual els membres d’un clan o tribu era considerat com igual mentre era en el seu territori, com a invitat; i les obligacions entre clans i tribus en cas de conflicte bèl·lic.

Fossars, palissades i muralles

Les ciutats iberes es construïen habitualment en un turó estratègic que controlava les vies de pas i els donava forta avantatge. Eren envoltades per murs de pedra i tova, sobre els que disposaven torres de guaita. Els assentaments dels plans no eren mai emmurallats i tenien una funcionalitat exclusivament econòmica, agrícola i ramadera.

Les cases de les ciutats solien tenir planta rectangular, fetes de tova sobre una base de pedra, a mode de fonaments. Eren habitualment d’una sola planta, de vegades dues i cobertes amb una estructura de fusta i recobriment vegetal.

Al voltant de les muralles es construïen també fossars i palissades. N’és un exemple paradigmàtic el poblat de Los Millares (Santa Fe de Mondújar, Almería) ^[26], del 3.200 al 2.200 aC. Amb muralles, torres de defensa, espitlleres per on llençar fletxes,... Observis, a la imatge de l’esquerra, l’entrada principal en forma de tenalla, per aïllar els possibles invasors abans d’arribar a la segona porta i entrar al poblat.

Altre exemple paradigmàtic, dins la cultura argàrica, es troba a La Bastida (Totana, Murcia) ^[27], del 2.200 al 1.550 aC. Poblat situat en un espadat que servia de defensa natural. La imatge de la dreta s’enllaça a una reconstrucció en 3D ^[28] força il·lustrativa.

Els sospitosos enterraments dobles

Un cas també molt freqüent en la prehistòria és el dels enterraments dobles, de vegades triples. És molta casualitat que dues persones morin al mateix temps i siguin enterrades juntes. A més els cadàvers es disposen encaixats o bé capitulats. De manera que és evident que han mort molt properament en el temps.

Sovint s’observa que un dels dos cadàvers presenta signes evidents d’una mort violenta mentre que l’altre sembla haver mort per causes naturals. Per tant podem suposar que un dels dos ha estat mort en sacrifici, ja sigui forçat o voluntari.

Per exemple, els esquelets 3,4 i 5,6 de Les Châtelliers: ^[29]

Són força conegudes les restes trobades a Hasanlu (Iran). Conegudes com “els amants de Hasanlu o el bes etern”. Actualment es poden veure al Museu d’Arqueologia i Antropologia de la Universitat de Pensilvània (EEUU). Probablement varen morir per asfixia al ser enterrats vius, potser accidentalment (la fractura al crani va ser produïda per l’excavació arqueològica). La seva datació és del 800 aC. També les restes d’un home i una dona trobats a una tomba escita (Ucraïna) de fa uns 3000 anys.

O la parella de fa 1500 anys trobada al nord-est de la Xina, on la dona va ser sacrificada, potser voluntàriament, al morir el seu home.

A la tomba 11 de la necròpolis ubicada al camp d’hoquei de San Fernando (Cadis) es troba un cas doble de mort violenta de fa 6200 anys. Dos individus adults (un d’uns 25 anys i altre d’uns 40 anys), homes, amb evidents signes de violència i enterrats en moments diferents. ^[30]

A Leubingen (Alemanya) del 1831 aC, i també a altres punts d’Europa, es troben túmuls funeraris de reis, prínceps i gent principal amb importants restes arqueològiques ^[31].

En aquests túmuls funeraris es molt freqüent que acompanyin al mort principal animals, i també altres humans, ja siguin esclaus o esclaves, concubines, esposes. Habitualment dones joves que acompanyen al difunt al més enllà, sacrificats voluntària o involuntàriament.

El filicidi

Dins l’antropologia social i cultural, s’anomena filicidi la mort causada per un dels progenitors a un fill propi. ^[32]

Un estudi extens realitzat als Estats Units de Nord-Amèrica de l’any 1976 a l’any 2007 xifra uns 500 filicidis l'any, tant entre pares biològics com entre pares adoptants. Sense diferències significatives entre pares i mares i amb predomini entre la població afroamericana. ^[33]

Al llarg de la història es citen nombrosos casos de filicidis en totes les cultures. Per exemple, tenim el mosaic del sacrifici d’Ifigènia (Empúries, 1937), mosaic d'època romana trobat el 1849 on es representa el rei Agamèmnon que, per tal de congraciar-se amb la divinitat i tenir èxit a la guerra de Troia, ofereix en sacrifici la seva filla Ifigènia. Finalment la divinitat s'apiada i apareix un cérvol que serà el sacrifici substitutiu. ^[34]

Entre fenicis i cartaginesos s’oferien sovint a les divinitats (Baal Hammon i Tanit) els fills acabats de néixer, principalment els primogènits de les famílies nobles. La imatge central es correspon a la necròpolis de Tofet de Salambó, a l’actual Tunísia.

El filicidi va ser també molt freqüent a la Roma antiga, fins al segle IV. En aquest cas, més que un sacrifici a les divinitats, es devia a l’exercici de la patria potestas exercida pel pater familias. El pare tenia la potestat d'admetre o no a un fill acabat de néixer. Si el presentava a la família volia dir que el fill era acceptat. En cas contrari se’l sacrificava o abandonava a la seva sort.

Va ser l’emperador cristià, Valentinià, qui va promulgar el 7 de febrer de l’any 374 la llei per la qual el càstig de l’infanticidi s’equiparava al de qualsevol altre mena d’homicidi (Codex Theodosianus; 9, 14, 1).

Aquest fet de les ofrenes, dels sacrificis humans, ens els trobem també molt freqüentment a civilitzacions que ja podem considerar altes civilitzacions, també com estatals, en el cas d'Amèrica.

Dins la tradició bíblica trobem el cas d’Abraham i el sacrifici del seu fill primogènit Isaac, que va ser substituït finalment per un be (Gènesi, 11, 25-26) . També podríem incloure aquí, dins el Nou Testament, el sacrifici de Jesucrist, com a fill de Déu, en nom de tota la humanitat (Lucas, 23, 26-56).

El canibalisme

Es parla de canibalisme ^[36] quan un determinat animal es menja a altre de la seva mateixa espècie. Sabem que entre els grans simis, per exemple entre els ximpanzés, es dona el canibalisme ^[37].

En el cas dels humans el canibalisme va aparellat amb l’antropofàgia ^[38]. De manera que els animals que mengen humans són antropòfags. Mentre que els humans que mengen humans són, a la vegada, caníbals i antropòfags, i, preferentment, s’anomenen caníbals.

El canibalisme ha estat àmpliament tractat en els còmics i en el cinema ^[39], sovint de manera molt superficial.

Conjuntament amb l’incest, és un dels grans tabús de la moral contemporània. Tanmateix, és èticament acceptat quan d’ell en depèn la supervivència i sempre que no hi hagi prèviament un homicidi per tal de menjar-se posteriorment la víctima.

Podem considerar dos tipus de canibalisme. El que es practica post mortem, és a dir, sense matar a ningú, sinó quan un ja s'ha mort, i el canibalisme que exigeix primer matar a una persona.

Normalment el canibalisme post mortem, com en el cas de l’accident d’aviació als Andes ^[40] o en el cas freqüent dels ianomamis, una tribu amazònica, és endo-canibalisme, és a dir, es mengen els propis familiars, amics o coneguts, però sempre prèviament morts per alguna causa accidental o natural. No hi ha un assassinat previ.

En el cas dels indis ianomamis barregen les cendres familiars amb líquids i les beuen perquè consideren un acte d'amor molt gran introduir-se dins seu la persona estimada.

Això veurem que nosaltres tampoc ho tenim tan lluny, ja ho veurem.

L’altre tipus és l'exo-canibalisme. En aquest cas es practica amb desconeguts prèviament assassinats de manera violenta.

Podem considerar també un tipus de canibalisme ritual anomenat deifàgia substitutiva. Un cas clar és el de l’eucaristia cristiana: “Preneu i mengeu que això és el meu cos. Beveu tots de la meva sang”.

I, finalment, també podríem considerar com a auto-canibalisme menjar-se els cabells, les ungles, els repelons, etc. del propi cos.

El canibalisme fins al neandertals

La tafonomia és la disciplina que estudia els processos post mortem dels ossos i permet, per tant, detectar els indicis de canibalisme en les restes prehistòriques.

Un indici força determinant són les marques d’estris de tall (cut marks) o de dents humanes en ossos o fòssils humans. Fet que ens mostra que han estat escorxats i posteriorment menjats. Altre indici ve donat per la localització de les restes en un sòl culinari, habitualment barrejats amb restes de fauna i restes vegetals consumits. També és un indici força clar que els ossos humans hagin estat cuinats, sovint bullits.

Quan els ossos humans formen part d’estris i no hi ha indicis de manipulació culinària, es pot tractar d’un ús post mortem.

És important distingir entre el canibalisme alimentari i el canibalisme ritual. En el primer cas es buscaran evidències d'escorxament, mossegades, sòl culinari, ... Tanmateix, no sempre es clara la diferenciació entre ambdós tipus de canibalisme ni tampoc si és o no canibalisme.

Per exemple, a la cova Guattari (Sant Felice de Mont Circeo, Italia), descoberta l’any 1939 després d’estar soterrada durant 50.000 anys, es va trobar un famós crani neandertal en el centre d’un cercle de pedres. El crani era recolzat sobre la part superior i era gairebé complert excepte la pèrdua de porcions òssies de l’àrea orbital dreta i part del marge del foramen occipital (el foramen màgnum).

En un principi es va pensar en un cas de canibalisme ritual. No presentava marques d’eines de pedra i sí marques d’haver estat rossegat per dents animals. El que fa pensar que va ser mort per hienes que habitaven la cova. ^[41]

A Kaprina (Croàcia) es varen trobar grans quantitats de restes neandertals.

En molts dels ossos s’observen clarament marques d’haver estat descarnats que alguns investigadors interpreten com a un cas clar de canibalisme alimentari, mentre que altres les consideren com un cas de canibalisme ritual.

Per exemple, en el crani 3 (o Kaprina C) s’hi han trobat fins a 35 cut marks en l’os frontal.

A Atapuerca (Burgos, Espanya) es varen trobar, l’any 1996, les restes de sis individus, tots juvenils, d’Homo antecessor, de fa 780.000 anys.

Un estudi publicat a Journal of Anthropological Sciences (2021) indica que les restes identificades com a H1 pertanyien probablement a un individu jove masculí, mentre que el fòssil H3 era d’una dona de entre 9 i 11 anys d’edat ja força desenvolupada, com es mostra a la recreació de la dreta ^[42].

Les restes d’Homo antecessor trobades a Atapuerca mostren evidències de canibalisme. Probablement es tractava d’un canibalisme pel control dels recursos i del territori entre diferents grups d’hominins. Els individus, especialment nens i joves producte d’agressions intergrupals, eren esquarterats i menjats igual que els altres animals disponibles. Els hominins eren al cim de la cadena alimentària i els animals carnívors de la zona no entraven en les coves habitades per ells.

Un estudi publicat a la revista Journal of Human Evolution de l’any 2019 mostra que els humans van ser consumits en aquesta època en una proporció molt més gran respecte la seva abundància en comparació a la d’altres animals de la zona. Probablement conseqüència d’una alta taxa d’encontres entre diferents grups humans ^[43].

La imatge de dalt a la dreta es correspon a les restes d’ossos amb signes de canibalisme trobats a la cova de Brillenhöhle (Alemanya) de l’època Magdaleniense (Pleistocè) ^[44]. També s’han trobat evidències de canibalisme en el Pleistocè, entre 40 i 50 mil anys, en la cova de Goyet (Bèlgica), al estudiar les marques de 99 restes òssies. Els ossos van ser utilitzats també com a eines (principalment com a percutors tous per a refinar el tall de les eines lítiques). ^[45]

Altre exemple, en aquest cas de sol culinari, es troba a la Cauna de l'Aragó ^[46], a Talteüll (Rosselló, França). Allà, l’any 1971, es varen trobar unes restes de fa uns 450.000 anys i classificades com a Homo erectus tautavelensis un antecessor de l’home de neandertal que avui en dia es considera com a Homo heidelbergensis. Les restes eren dins un sol culinari barrejades amb fragments fèmurs de rinoceront, cabres i diverses restes d'esquelet cranial i post-cranial tant d'homes com de dones, barrejats amb nombroses restes culinàries.

A dalt, esquerra: Aragó 21: massís facial d'un jove de 18 anys i 1,65 cm. robust, mort per traumatisme cranial (a la dreta crani i reconstrucció del seu aspecte). A sota: Aragó 2: mandíbula inferior d'una dona d'uns 40-50 anys; Aragó 13: hemi-maxil·lar d'un home d'uns 20 anys, amb tres molars i dos premolars; crani d’Ursus deningeri. Posteriorment en un nivell inferior s'ha trobat una dent humana uns 100.000 anys més antiga. Fins ara s'han trobat una vintena de restes en un sòl culinari, per exemple Aragó 19 un os isqui dret.

Entre els neandertals s’han trobat molts exemples de canibalisme, tant rituals com culinaris. A més de les coves de Guattari i Kaprina (ja citades anteriorment) cal destacar-ne la cova de l'Hortus (Hérault, França), que va abrigar neandertals fa entre 30 i 60 mil anys, amb nombroses restes culinàries barrejats amb ossos d’animals; i la cova del Sidrón (Piloña, Astúries).

A l’estrat III (galería del osario) de la cova del Sidrón s’han trobat nombroses restes de neandertal.

El Sidrón és també mundialment famós per la gran contribució dels investigadors espanyols Antonio Rosas i Carles Lalueza en la reconstrucció del genoma neandertal, encara que finalment va ser l’investigador suec Svante Päävo qui va rebre el Premi Nobel de medicina de l’any 2022 per aquest fet.

Al Sidrón s’han identificat les restes òssies, molt fragmentades, de 12 individus (3 homes, 3 dones, 3 adolescents, 2 joves i un infant) datades en 49.000 anys aC. Restes amb evidències de canibalisme: descarnament, extracció de moll de l’os, ... A més s’han catalogat més de 1.300 fòssils de neandertal (de totes les parts del cos), 7 fòssils d’altres espècies i més de 300 restes d’eines de pedra.

El canibalisme al Paleolític superior i al Neolític. Els cranis copa.

Amb l’arribada de l’Homo sapiens es continuen trobant evidències de canibalisme. Un exemple és els dels cranis copa, possiblement fruit de canibalisme ritual post mortem. Per exemple els trobats a les coves de Gough (Gran Bretanya) i Placard (França), del Magdaleniense i el Solutriense.

Els cranis copa van ser de fet un ritual sistemàticament estès de finals del Paleolític fins l’edat del Bronze, segons constata l’estudi de les marques de carnisseria sobre fòssils d’Atapuerca, com les de la cova del Mirador (fotografia de Palmira Saladié), i d’altres jaciments europeus ^[47] .

Al Neolític s’han trobat materials amb cut marks sobre cranis i ossos llargs a Fontbrégoua (La Provença, França). Cranis copa a la Cueva del Toro (Antequera, Màlaga), restes d’ossos bullits a Las Majólicas (Alfacar, Granada), de 42 individus, i a la Cueva del Malalmuerzo (Moclín, Granada) ^[48].

Ja a l’Edat del Bronze, trobem les restes, amb marques d’escorxament, de 6 individus (homes, dones i infants) a la Cueva del Silo (Atapuerca, Burgos). Més cranis copa a la Cueva del Mirador (Atapuerca, Burgos) el 2.000 aC. I restes de 7 individus esquarterats a la Cova del Barranc del Garrofer (Gandia, València) ^[49].

El canibalisme en temps històrics

Maies i Asteques

Ja en pobles agrícoles amb organització estatal complexa, trobem evidències de canibalisme entre els Maies i els Asteques, a l’Amèrica Central.

Nombroses cròniques de l’època ens parlen de les Xochiyáoyotl o guerres florides. En elles les ciutats-estat organitzaven combats en els que els presoners capturats a ambdós bàndols eren sacrificats de manera ritual. El seu origen i finalitat no és clar i és àmpliament discutit actualment. Tanmateix, s’organitzaven en èpoques d’extrema sequera, fam i gran pressió demogràfica. Els sacrificats eren posteriorment menjats com a font de proteïnes i hi ha fins i tot evidències de receptes culinàries. Els mexicas habitualment cuinaven el cos de la persona sacrificada per a preparar el plat nomenat tlacatlaolli que es repartia en un banquet ritual en honor a un Déu.

El rai de la Medusa

La Medusa, una fragata francesa, va partir del Senegal cap a França amb un passatge més tripulació de 400 persones. El 2 de juliol de l'any 1816 va naufragar al banc d’Arguin en front de les costes de Mauritània i en els bots de rescat disponibles hi cabien únicament 250 persones. van naufragar. La resta, 150 persones, es varen habilitar en un rai, una mena de balsa, construït amb les restes del vaixell naufragat. D’aquestes únicament en varen sobreviure 15, amb clares evidències d’assassinat i canibalisme durant el trajecte. El quadre de Théodore Géricault La balsa de la medusa (Museu del Louvre, 1818-19) expressa molt bé la seva dramàtica situació.

L’expedició Donner

Altre cas també prou conegut és l'Expedició Donner. Nomenada així per ser liderar George Donner una caravana de 87 pioneers que es dirigia a Califòrnia l'any 1846. Durant l’hivern de 1846-1847 una forta nevada els va obligar a aturar-se, fins la primavera següent, a la serra de l’estat de Nevada. Únicament hi varen sobreviure 48 persones.

Per sobreviure van haver de recórrer al canibalisme, segons ells únicament post mortem. Hi ha evidències però, segons anotacions de diaris i memòries posteriors del viatge, d’assassinats previs. Concretament els dels guies indis que els acompanyaven. També de sortejos per ser mort i menjat pels altres.

A la pàgina 28 del diari de Patrick Breen, a finals de febrer de 1847, diu literalment: “Va gelar la nit passada. Bell i assolellat dia. Vent de l'Oest. La senyora Murphy diu que els llops estan a punt de desenterrar els cossos dels morts a la seva cabana; les nits són massa fredes per veure'ls; nosaltres els escoltem udolar". Una altra entrada diu: "La senyora Murphy va dir ahir aquí que va pensar que començaria amb Milt i se'l menjaria, no crec que ho hagi fet encara, és angoixant.”

Canibalisme al segle XX

És documentat que, durant la gran fam a Ucraïna posteriorment a la revolució socialista, varen donar-se casos de canibalisme. Durant l'«Holodomor» el genocidio o holocausto ucraniano, entre 1932 i 1933, quan formava part de la URSS. Entre sis i set milions varen morir de gana i de privacions.

La fotografia de l’esquerra es correspon a una família de camperols acusats de canibalisme durant les grans fams de 1921. La fotografia de la dreta és de 1932, amb un grup de camperols ucraïnesos acusats de canibalisme, amb les restes humanes al seu davant.

També està documentada l’existència de canibalisme a les Illes Filipines, tal com documenta la fotografia de l’esquerra on un grup de caníbals cou un gos sobre les restes d’un home esmicolat. També a Oceania, com s’observa a la fotografia de la dreta, en la que un grup de caníbals transporta el cos decapitat d’un enemic mort durant un enfrontament tribal el 1910.

O a Papua Nova Guinea, on encara avui en dia es dona de tant en tant algun cas de canibalisme. Per exemple Michael Rockefeller, fill de Nelson Rockefeller es va graduar cum laude per la Universitat de Harvard en Arqueologia i Economia. L’any 1961 va viatjar a Papua Nova Guinea per estudiar la tribu dels asmat i el seu cos no es va trobar mai més. Molt probablement va ser devorat per caníbals.

Altre cas documentat de canibalisme, per pura necessitat es va registrar a Xina entre els anys 1958-1961, al districte de Gansu, regió estepària i muntanyenca al sud de Mongòlia. L’acadèmic i periodista xinés Yang Jisheng ^[51] va calcular allà una quantitat de «morts no naturals» entre 600.000 i 1.000.000 de víctimes. En la ciutat de Linxia es varen processar 558 persones per menjar-se a 337; en la de Hongtai, a 170 per menjar-se a 125, de les que 5 «van ser assassinades amb aquest propòsit »… Yang Jisheng cita que els marits es menjaven les seves esposes, les mares als seus fills, o els germans les germanes …

¡Viven!

Ja en temps més propers tenim el cas de la tragèdia dels Andes, popularitzat a la pel·lícula Alive!, dirigida per Frank Wilton Marshall l’any 1993 a partir del llibre homònim de Piers Paul Read (Alive: The Story of the Andes Survivors), de l’any 1974, publicat aquí com: ¡VIVEN! El triunfo del espíritu humano, amb el pròleg escrit pels supervivents de la tragèdia.

El 13 d'octubre de 1972 l’avió Fairchild FH-227D T-571, un Fokker F27 de la Força Aèria Uruguaiana, s’estavella a prop del cim del volcà Tinguiririca (4260 m) a la Zona Central de Xile. Hi viatgen 45 passatgers, els membres de l’Old Christians Club, un equip de rugbi uruguaià; els seus familiars i amics; i la tripulació de l’avió.

Dels 29 supervivents a l’impacte 8 són morts posteriorment per una allau sobre les restes de l’avió, la resta són rescatats deu setmanes després quan dos dels supervivents troben ajut després de deu dies de caminar pels Andes.

És documentat pels propis supervivents que varen haver de recórrer al canibalisme per tal de sobreviure. Alguns eren estudiants de medicina i van col·laborar en escorxar els morts.

Tots ells eren catòlics practicants i tenien molta por de cometre un pecat mortal si es menjaven les restes humanes. Finalment ho varen comparar amb l'Eucaristia: “Ningú no mostra un amor més gran que el donar la vida pels seus amics.”, Joan 15-13).

El “cas” Ötzi. Posant llum a la foscor.

^[52] La història comença el 19 de setembre de l'any 1991 al Tirol, a la vall d'Ötz, al massís del Similaun, a 3.120 m d’alçada, sobre la frontera entre Àustria (Tirol) i Itàlia (Trentino-Alto Adigio).

La casualitat va fer que, aquell estiu, dos alpinistes alemanys, Helmut Simon i Erika Simon, trobessin el cadàver momificat d’un home (la mòmia del Similaun), que posteriorment serà anomenat Ötzi.

Inicialment es suposa que és el cadàver congelat d’un alpinista i es denuncia a la comissaria de policia d’Innsbruck (Àustria), que corrobora la hipòtesi d’una mort recent: un alpinista mort per accident o un soldat pròfug de la primera guerra mundial.

Malauradament, durant l’aixecament del cadàver són destruïdes moltes evidències. Un equip de la policia austríaca hi arriba en helicòpter. Un dels agents intenta alliberar el cos del gel amb una perforadora neumàtica, sense èxit. Durant l’intent li travessa el maluc esquerra i estripa part de la roba. El rescat s’allarga tres dies, en els quals la gent curiosa s’endú objectes escampats al seu voltant ^[53].

La hipòtesi d’un crim de l’època prehistòrica és plantejada per primer cop per l’alpinista Italo-tirolès Reinohld Messner, en base a la vestimenta i alguns dels objectes recuperats amb el cadàver, una destral rústica i un arc de fusta, gens propis d’un alpinista .

Messner comunica la seva teoria a Konrad Spindler, director de l’Institut per la Prehistòria del museu de d’Innsbruck.

Aquest acudeix a l’Institut de Medicina Forense d’Innsbruck, on s’ha traslladat el cadàver, i confirma que es tracta d’una important troballa arqueològica.

La destral era una fulla metàl·lica en forma de cunya, unida amb una corda a un mànec corbat de fusta de teix, amb vores foses als quatre costats. Aquest disseny era el típic de l’Edat del Bronze cap al 2.000 aC. Les seves possessions suggerien però que l’home venia d’una data anterior i dos anàlisis de carbono 14 sobre ossos i teixits, a Zurich i a Oxford, el varen datar cap al 3.300-3.200 aC ^[54].

L’hivern del 1991/92 s’hi dipositen a la zona d’excavació set metres de neu i és ja l’estiu de 1992 quan un grup d’arqueòlegs excaven intensament al voltant d’on es va trobar la mòmia i comencen a trobar-hi un munt d'objectes que recolzen la hipòtesi de Messner. S’utilitzen injectors de vapor, assecadors de cabell i garbells molt fins.

És llavors quan comença la batalla legal entre Àustria i Itàlia per la propietat de la mòmia. Finalment, per 92 m de diferència, es refà la frontera del 1919 i es conclou que Ötzi era mort en territori italià.

El cos és retornat al museu de Bolzano, Itàlia, on és dipositat en una càmera frigorífica cuirassada per a la seva correcta conservació —a menys de 6°C de temperatura i una humitat del 98%—, on es pot veure Ötzi, conjuntament amb totes les seves possessions dins el Museu d’Arqueologia del Tirol del Sud de Bolzano, Italia.

Cóm era Ötzi?

D’on venia?

Les anàlisis dels grans de pol·len i la pols de blat a les seves vestimentes i la composició de l’esmalt de les seves dents ens indiquen que havia viscut a les valls ubicades uns kilòmetres al nord de l’actual vila italiana de Velturno. Possiblement havia estat membre d’una comunitat agrícola i ramadera de la vall.

Tanmateix, no havia treballat amb les mans i tampoc no hi havia cap prova que el vinculés a un treball ni d'agricultor ni de pastor.

Cóm vestia i què duia amb ell?

Anava ben vestit i preparat pel fred, tot i que era el mes de juny. Duia unes sabates del 38; una capa de palla; un barret de pell d'os; un cinturó amb una mena de bossa, en l'interior de la qual hi portava tots els estris que necessitava; anava molt armat, duia 14 fletxes en un buirac, un arc, un punyal de sílex amb la seva funda i la destral de coure; dos petits cistells d'escorça de bedoll, amb carbons a l'interior —probablement fogonets portàtils per escalfar-se—; i una motxilla a l’esquena. Anava doncs molt ben preparat.

La seva mort

Les radiografies i unes incisions al tòrax del cadàver mostraven quatre costelles trencades al cantó dret, sense temps d’haver-se curat. Tot plegat indicava que les ferides eren fetes poc abans de morir. També tenia un tall, en vies de cicatrització, a la ma dreta. Tall que va intentar curar utilitzant molsa dels pantans, amb propietats anticoagulants.

Al seu estómac es varen trobar restes de carn de cérvol, cabra i d’una mena de cereal, així com llavors d’aranyons (Prunus spinosa). Tot plegat ens indica que en el moment de la seva mort feia tranquil·lament la digestió, sense pensar en cap perill imminent.

A Bolzano, el radiòleg Paul Gostner, va descobrir, l’any 2001, una punta de fletxa clavada en l’omòplat esquerre. Tot suggeria que li havien disparat per l’esquena. La troballa apuntava ara a que Ötzi havia estat assassinat i que es tractava per tant d’un homicidi. Del primer crim prehistòric conegut.

Estudis posteriors, de l’any 2010, constaten una acumulació de sang a la part posterior de l’encèfal. Conseqüència d’un traumatisme per un cop de gràcia del seu atacant.

La causa de la mort.

L’any 2014, Alexander Horn, inspector en cap del Departament d’Investigació Criminal de Munich, investiga el cas utilitzant els més moderns mètodes de criminalística.

Ötzi no es sentia amenaçat. Va descansar i gaudir d’un bon àpat poc abans de morir. Els dies previs, havia patit una lesió a la ma dreta, potser durant una baralla ^[56]. És plausible que el seu ressentit enemic li disparés una fletxa des de la distància, uns trenta metres, mentre ell descansava aliè al perill. Ferit per la fletxa, cau i rep un cop al cap, perd el coneixement i mor dessagnat.

La presència en el seu cos de pol·len d’òstria (Ostrya carpinifolia), arbre que floreix als Alps entre març i juny, indiquen que, amb tota seguretat va morir en primavera o principis d’estiu.

Els anys posteriors el fred extrem i la neu dels Alps el preservaran on serà trobat més de cinc mil anys més tard.

El mòbil del crim.

Ötzi, duia encara la destral de coure, un objecte molt preuat en aquells temps, per tant el mòbil de l’assassinat no va ser un robatori. Els investigadors es decanten més per un conflicte personal amb altre membre del clan o tribu.

Els seus descendents.

L’any 2012 es desxifra el genoma complert d’Ötzi. Posteriorment, investigadors de l’Institut Nacional de Medicina Legal de la Universitat Mèdica d’Innsbruck, es fa una comparació del seu ADN amb el de 3.700 ciutadans austríacs de la zona. En aquest estudi s’identifica a 19 persones genèticament relacionades amb Ötzi. No es descarta que a Suïssa i Itàlia hi hagi encara més parents seus.

Darreres investigacions

L’any 2023, un nou treball, publicat a Cell Genomics ^[57], ha seqüenciat de nou el genoma d’Ötzi a partir del mateix material que l’any 2012. La tecnologia actual, més avançada, mostra, segons Johannes Krause ^[58], “una millor comprensió de la seva aparença ··· probablement era calb, tenia la pell més fosca que la majoria dels europeus i no tenia ascendència de pastors esteparis de l’Europa de l’Est ··· Gran part de la reconstrucció (anterior) podria ser més aviat un producte de la imaginació dels artistes d’un centreeuropeu del passat que la mòmia real ··· Hem descobert durant la última dècada que la pell clara només es va estendre massivament en els últims 5.000 anys, probablement com una adaptació a l’agricultura. Fa 8.000 anys tots els europeus occidentals i centrals tenien la pell fosca”.

El seu aspecte real seria més semblant al de les imatges següents.

Afortunadament, no tot va ser violència al Paleolític o al Neolític

El 1972, es va descobrir un esquelet cobert d'una substància d'ocre groga —ritual mortuori— sota la cova de l'Araguina, a Bonifaci (Còrsega). La datació amb carboni-14 va donar una antiguitat de 6.500 a 7.000 anys aC, al Neolític antic.

L'esquelet era el d’una dona —la dama de Bonifaci— que vivia amb el seu grup familiar sota aquesta cova, al voltant d'un foc central. Va morir aproximadament als 35 anys i mesurava 1,55 m —l'alçada mitjana d’aquell temps—. La dona era discapacitada, per patir la malaltia de Scheuermann ^[59]. L’espatlla dreta era més alta que l’altre, atrofiada. Tenia, a més, problemes a les articulacions, que havien afectat la tíbia i els dits dels peus...

Tanmateix, era totalment cuidada per la comunitat —probablement procedent de Sardenya—, especialment pel que fa a l'alimentació. Aquesta consistia en peixos, diverses espècies de mol·luscs i també carn (boví, oví, cabra). Els ocupants de la cova també caçaven una mena de petit rosegador — parent del conill—, el Prolagus corsicanus, actualment extint. També consumien fruits silvestres, baies i potser practicaven alguna mena d'agricultura. Soterraven els seus morts dins el mateix hàbitat, on es va trobar l’esquelet, exposat actualment al Museu de l'Alta Rocca a Levie, amb una rèplica en guix a la ciutat de Bonifaci.

Els anys 2001-2002 es varen descobrir a la Sima de los Huesos d’Atapuerca els fragments del crani ^[60] d’una nena, anomenada com Benjamina. ^[61]

Segons la investigadora principal de l’estudi, Ana Gracia Téllez, del Centro de Evolución y Comportamiento Humanos: "Al reconstruirlo vimos que era raro, asimétrico...". ^[62]

Benjamina patia craniosinostosi ^[63], una malaltia que afecta a un de cada 2.000 naixements en la població actual.

En el moment de la mort, fa uns 530.000 anys, Benjamina tindria uns 10 anys d’edat. És evident doncs que tant el seu grup com la seva família la va cuidar especialment per tal de sobreviure malgrat la seva deformitat i les seves disminuïdes capacitats psicomotores.

Fonts documentals

• ¿Como murió el hombre de Tollund? National Geographic
• Alba Ruiz Cabanzón (2018) Una reflexión sobre la violencia en prehistoria: las masacres de la cultura lBK centroeuropea, Univ. Cantabria, p. 7.
• Alonso Bercianos, Víctor (2021). Evidencias osteoarqueológicas de violencia interpersonal e intergrupal en sociedades peninsulares de la Prehistoria Reciente (IV-III milenio a.C.). TFG Historia. Facultad de Filosofia y Letras de Valladolid.
• Ana Gracia, Juan Luis Arsuaga, Ignacio Martínez, +3, and Eudald Carbonell (2009) Craniosynostosis in the Middle Pleistocene human Cranium 14 from the Sima de los Huesos, Atapuerca, Spain. PNAS April 21, 2009 106 (16) 6573-6578
• Ángela Pérez Fernández, Pablo García Borja, Carles Miret Estruch y Joan Negre Prácticas de canibalismo durante la edad del bronce: la Cova del Garrofer (Gandia, València). Archivo de Prehistoria Levantina Vol. XXXIV, Valencia, 2022, p. 109-144.
• Cartmill, Matt; Smith, Fred H. (2009). The human lineage. Hoboken, NJ: John Wiley & Sons. ISBN 0471214914.
• Cómo se develó el misterio del “hombre de hielo” que tenía 61 tatuajes y fue asesinado hace más de cinco mil años. Infobae.
• Dorothy Hinshaw, Secrets of the Ice Man (Frozen in Time). Cavendish Square Publishing, 1998.
• E. Hernández Pacheco, Estudios de arte prehistórico, pp. 11-13.
• Edat dels metalls.
• El arma letal del Neolítico.
• Els dos cranis d'Ullastret són d'ibers del segle III aC. El Punt Avui, 8/11/2012.
• Flechazos y hachazos: marcadores de violencia durante el neolítico y calcolítico en Francia y la Península Ibérica. Revista Arkeogazte Nº5, pp. 71-94, any 2015. Recepció: 14-V-2015; Revisió: 19-VII-2015; Acceptació: 1-IX-2015. ISSN: 2174-856X.
• Fossé et sépultures du Néolithique récent aux Châtelliers du Vieil-Auzay (Vendée): Aspects structuraux et anthropologiques. January 1999. Bulletin de la Société préhistorique française 96 (3).
• García-Campos, Cecília et al. (2021) Indicators of sexual dimorphism in Homo antecessor permanent canines. Journal of Anthropological Sciences, Research articles Vol. 99 (2021), pp. 1-18.
• Johanson, B.; Edgar, Blake (2006). From Lucy to Language: Revised, Updated, and Expanded. Nueva York: Simon and Schuster. ISBN 978-0743280648.
• Ke Wang, +8, Johannes Krause (2023) High-coverage genome of the Tyrolean Iceman reveals unusually high Anatolian farmer ancestry. Cell Genomics. DOI: https://doi.org/10.1016/j.xgen.2023.100377
• Klein, Richard G. (2009). University of Chicago Press, ed. The human career Human Biological and Cultural Origins. (3ª edició). ISBN 9780226027524.
• Kristian Kristiansen (2011) Bridging India and Scandinavia: Institutional Transmission and Elite Conquest during the Bronze Age. University of Gothenburg. In book: Interweaving Worlds (pp.243-265).
• La Bastida. Turismo Totana.
• La Bastida. YouTube. Reconstrucció en 3D.
• Los Íberos. ¡Arre caballo!
• Los Millares, Junta de Andalucía.
• LULL, V; MICÓ PÉREZ, R; RIHUETE HERRADA, C y RISCH, R. 2006. La investigación de la violencia; una aproximación desde la arqueología. Cypsela 16: 87-109.
• Manuel Ramírez, Clientela, hospitium y devotio.
• Marginedas, F., Rodríguez-Hidalgo, A., Soto, M., Bello, S.M., Cáceres, I., Huguet, R., Saladié, P., (2020) Making skull cups: Butchering traces on cannibalized human skulls from five European archaeological sites. Journal of Archaeological Science. 114: 105076.
• Mariano, Timothy Y.; (Oliver) Chan, Heng Choon; Myers, Wade C. (2014) Toward a more holistic understanding of filicide: A multidisciplinary analysis of 32 years of U.S. arrest data. Forensic Science International, 236, març 2014, pàg. 46–53.
• Momias de las turberas, la última comida del hombre de Tollund, HISTORIA, National Geographic.
• Ötzi, el hombre de hielo rescatado en las cumbres alpinas. National Geographic.
• Parlem dels Ibers. Museu d’Arqueologia de Catalunya.
• Patrice Birocheau et al. Fossé et sépultures du Néolithique récent aux Châtelliers du Vieil-Auzay (Vendée); aspects structuraux et anthropologiques. Société Préhistorique Française. January 1999. 96 (3).
• Rodríguez, J. et al., 2019. Does optimal foraging theory explain the behavior of the oldest human cannibals?. Journal of Human Evolution 131, 228-239.
• Rougier, H., Crevecoeur, I., Beauval, C. et al. Neandertal cannibalism and Neandertal bones used as tools in Northern Europe. Sci Rep 6, 29005 (2016).
• Soriano, Eni (2016) La fi és el principi. Pràctiques funeràries a la Catalunya prehistòrica. Museu d’Arqueologia de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.
• Tesauros del Patrimonio Cultural de España.
• Un asesinato del Neolítico bajo un campo de hockey en Cádiz (nationalgeographic.com.es).
• Visita a Malalmuerzo, la cueva que cobijó a los humanos durante 5.000 años de glaciación. El País, 01/04/2023.

 

Jordi Coll Vera - 2023