En aquest article diferenciem entre certeses (fets observats i verificables) i incerteses (projeccions basades en models) per entendre millor què sabem del canvi climàtic i què és encara objecte de predicció.

Introducció

El debat públic sobre el canvi climàtic sovint s’explica de manera confusa: tant si neva molt com si no neva, tant si plou molt com si no plou, o tant si fa molta calor com si fa fred, a vegades s’atribueix tot al “canvi climàtic”. Aquesta generalització pot generar perplexitat i una sensació de manca de rigor. Per això és útil separar els fets demostrats de les projeccions i, alhora, distingir el canvi climàtic de la contaminació atmosfèrica (per exemple, episodis de smog fotoquímic a l’àrea de Barcelona), que és un problema diferent i més tangible en el dia a dia.

Socialment, l’escalfament global es percep sobretot a través de dos impactes: les onades de calor i les sequeres. Les primeres compliquen la vida quotidiana (per exemple, dificulten el descans nocturn a l’estiu), i les segones afecten les reserves d’aigua i plantegen reptes estructurals i polítics per garantir l’aigua potable després d’anys consecutius amb pluviometria baixa. En conjunt, aquests dos fenòmens són dels efectes més visibles per a la població.

Les onades de calor s’associen a un increment de la mortalitat, especialment en persones amb patologies respiratòries o cardiovasculars. Aquest augment es reflecteix en una pujada de la mitjana de defuncions a l’estiu. Per entendre bé aquests fenòmens, convé revisar alguns conceptes bàsics: què és l’atmosfera i quins gasos i contaminants hi trobem.

Atmosfera: composició i contaminants

Segons les teories actuals, abans de l’aparició de la vida l’atmosfera primitiva era reductora (a diferència de l’actual, que és oxidant) i contenia sobretot vapor d’aigua (H₂O, 85%), diòxid de carboni (CO₂, 10%), metà (CH₄), diòxid de sofre (SO₂), sulfur d’hidrogen (H₂S) i amoníac (NH₃). Amb l’aparició de la vida i l’inici de la fotosíntesi, organismes i plantes van començar a transformar aigua i CO₂ en matèria orgànica i a alliberar oxigen, fet que va alterar progressivament la composició atmosfèrica.

Aquesta evolució va portar a l’atmosfera actual. Sovint es pensa que l’oxigen és el gas principal perquè el respirem, però el component majoritari és el nitrogen (N₂), aproximadament un 78%. L’oxigen (O₂) representa prop d’un 21%. En condicions normals, nitrogen i oxigen són força estables i reaccionen poc entre ells.

La fracció restant (menys de l’1%) inclou diversos gasos en proporcions petites, com ara argó, diòxid de carboni i vapor d’aigua, i també contaminants que varien segons l’entorn (per exemple, òxids de nitrogen, òxids de sofre, monòxid de carboni, partícules, etc.). Tot i la seva baixa concentració, alguns d’aquests components tenen un paper clau en la qualitat de l’aire i en l’efecte hivernacle.

Fotosíntesi i respiració: un equilibri bàsic

Aquesta atmosfera fa possible la vida. Les plantes i els animals fem processos pràcticament oposats: les plantes (falgueres, molses i plantes amb flor) prenen dues substàncies inertes, el diòxid de carboni (CO₂) i l’aigua, i, gràcies a la radiació solar i a la clorofil·la, les transformen en matèria orgànica vegetal (fulles, tiges, flors i fruits) i alliberen oxigen.

Així, la fotosíntesi produeix matèria orgànica i allibera oxigen, i contribueix a la composició actual de l’atmosfera. Els animals fem el procés contrari: consumim matèria orgànica i utilitzem l’oxigen per obtenir energia.

Els animals fem el procés contrari: consumim matèria orgànica (aliment) i utilitzem l’oxigen que respirem per obtenir energia. El resultat és l’alliberament de CO₂ i aigua, que són, precisament, dos dels components que les plantes utilitzen per fer fotosíntesi. Aquest intercanvi sosté un equilibri global entre la fotosíntesi (organismes autòtrofs) i la respiració (organismes heteròtrofs) ^[1].

L’equilibri no és perfecte: no tota la matèria orgànica produïda per les plantes és consumida. Una part queda acumulada i enterrada i, al llarg de molts anys, pot transformar-se (segons les condicions) en torba, carbó, petroli o gas natural. Aquesta “reserva” de carboni és l’origen dels combustibles fòssils que avui utilitzem.

Què entenem per contaminació atmosfèrica?

Parlem de contaminació atmosfèrica quan a l’aire hi ha concentracions de substàncies (gasos o partícules) diferents de les que consideraríem “naturals” o de fons. No és una categoria binària (contaminat/no contaminat): depèn de quin contaminant analitzem i de quina concentració parlem.

En general, podríem definir la contaminació, o pol·lució, atmosfèrica, com la presència a l'aire de determinades substàncies en concentracions superiors a les naturals que impliquen risc, dany o molèstia greu a les persones i béns de qualsevol mena o que poden atacar diversos materials, o éssers vius, reduir la visibilitat o produir olors.

Quan diem que un lloc “té molta contaminació”, cal concretar-ho: partícules en suspensió (no són gasos), òxids de nitrogen (NOx), òxids de sofre (SOx), monòxid de carboni (CO), compostos orgànics volàtils, etc.

Les fonts de contaminació es poden agrupar en tres categories:

• Origen natural: pol·len i aerosols biològics; emissions d’aiguamolls (metà, compostos reduïts); erupcions volcàniques (partícules, SOx, etc.); i també la formació d’òxids de nitrogen per llamps a causa de les altes temperatures.
• Origen natural accelerat per l’activitat humana: pols i partícules generades per pedreres, moviments de terres i grans obres; i una part important dels incendis forestals, que sovint tenen causa directa o indirecta humana.
• Origen antropogènic (humà) directe: centrals tèrmiques, indústries (metal·lúrgia, cimenteres), calderes domèstiques i de serveis, i el transport (carretera, marítim i aeri).

Gasos d’efecte hivernacle: què són i d’on provenen

Abans d’entrar en dades i impactes, cal aclarir què són els gasos d’efecte hivernacle i quin paper tenen en el balanç energètic del planeta.

Un gas d’efecte hivernacle és un gas que deixa passar la radiació solar que arriba a la superfície, però absorbeix part de la radiació infraroja (tèrmica) que la Terra emet quan s’escalfa, i dificulta que aquesta energia “surti” cap a l’espai. Aquest mecanisme fa que la temperatura mitjana del planeta sigui compatible amb la vida; el problema apareix quan la concentració d’aquests gasos augmenta de manera significativa.

Una analogia senzilla és la d’un hivernacle: la radiació solar entra i escalfa el terra i els objectes; aquests, en escalfar-se, emeten radiació infraroja, que queda parcialment retinguda i fa augmentar la temperatura interior. De manera semblant, els gasos d’efecte hivernacle contribueixen a retenir calor a l’atmosfera. Aquest efecte és natural i necessari: sense ell, la Terra seria molt més freda; el problema apareix quan la concentració d’aquests gasos augmenta.

En l’àmbit regulatori (Protocol de Kyoto), es consideren set gasos d’efecte hivernacle. Entre els més coneguts hi ha el diòxid de carboni (CO₂), el metà (CH₄) i l’òxid nitrós (N₂O); i també diversos gasos industrials fluorats. El vapor d’aigua és un gas d’efecte hivernacle important, però no s’hi inclou habitualment perquè depèn fortament de la temperatura i del cicle hidrològic.

Vapor d’aigua: es genera de manera natural (evaporació) i també en la respiració i en les combustions. No és tòxic en si mateix, però contribueix a l’efecte hivernacle.

Diòxid de carboni (CO₂): s’allibera en la respiració, però sobretot en la combustió de combustibles fòssils (carbó, petroli, gas natural) i en alguns processos industrials. És el principal gas d’efecte hivernacle en quantitat emesa.

Metà (CH₄): és el principal component del gas natural. Es produeix en ambients sense oxigen (processos anaerobis), com aiguamolls, abocadors i plantes de compostatge, i també en el sistema digestiu dels remugants. Tot i estar en concentracions molt inferiors a les del CO₂, cada molècula de CH₄ té un potencial d’escalfament superior.

Òxid nitrós (N₂O): pot formar-se en processos associats a altes temperatures i en diverses activitats humanes. És present en concentracions baixes, però amb un potencial d’escalfament molt elevat en comparació amb el CO₂.

Hidrofluorocarburs (HFC_s): gasos sintètics utilitzats sobretot en refrigeració i aire condicionat; no destrueixen l’ozó, però tenen un alt potencial d’escalfament global.

Perfluorocarburs (PFC_s): gasos sintètics molt estables, utilitzats sobretot en la indústria electrònica i metal·lúrgica; no afecten la capa d’ozó, però tenen un potencial d’escalfament global molt alt i una vida atmosfèrica molt llarga.

Hexafluorur de sofre (SF₆): gas sintètic molt estable utilitzat com a aïllant en equips elèctrics; no danya la capa d’ozó, però té un potencial d’escalfament global extremadament alt.

Trifluorur de nitrogen (NF₃): gas sintètic utilitzat en la indústria electrònica (pantalles i semiconductors); no afecta la capa d’ozó, però té un alt potencial d’escalfament global.

Emissió i immissió (i dades d’emissions)

Cal distingir entre:

• Emissió: el que s’allibera a l’atmosfera des d’una font (per exemple, una xemeneia o un tub d’escapament).
• Immissió: la concentració real que mesurem a l’aire d’un lloc concret (carrer, ciutat, interior d’un edifici), resultat de moltes emissions i de la meteorologia.

Emissions per càpita (CO₂ i CO₂ equivalent)

El gràfic mostra emissions per càpita de CO₂ (no de tots els gasos d’efecte hivernacle). En general, les emissions són més altes en països molt industrialitzats, en països freds (per l’energia destinada a calefacció) i/o en grans productors de petroli i gas.

Si, en canvi, mirem les emissions totals de gasos d’efecte hivernacle en termes de CO₂ equivalent per càpita, apareixen diferències respecte al gràfic anterior.

Per exemple, hi destaca Mongòlia, i també països com l’Aràbia Saudita. En aquest indicador, els Estats Units baixen posicions, mentre que el Canadà (més fred) i Austràlia pugen. A Europa, la mitjana se situa al voltant de 9 tones de CO₂ equivalent per càpita.

“CO₂ equivalent” vol dir expressar la contribució dels altres gasos d’efecte hivernacle en una unitat comparable al CO₂, per poder sumar-los i comparar-los. Dins d’Europa hi ha països molt per sobre de la mitjana (com Irlanda o Luxemburg) i d’altres per sota (com Espanya o Malta); també hi ha valors propers a la mitjana en països com Finlàndia o Eslovènia.

A escala mundial, una part molt important de les emissions es concentra en pocs actors: aproximadament 8 o 9 països generen prop de dos terços de les emissions globals.

Això explica part de les tensions en les polítiques climàtiques: molts països amb emissions baixes reclamen que no se’ls apliquin mesures idèntiques a les de grans emissors. Dit d’una altra manera, la majoria d’estats del món, en conjunt, representen aproximadament un terç de les emissions, mentre que un grup reduït concentra la resta.

En aquest repartiment hi destaca especialment la Xina. Després hi trobem els Estats Units, l’Índia, Rússia, el Brasil, Indonèsia, el Japó, l’Iran i el Canadà.

En aquest gràfic no hi apareix la Unió Europea com a agregat. Pel que fa a Catalunya, s’observa una reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle d’aproximadament un 33% en un període de 33 anys, i actualment ja se situen lleugerament per sota dels nivells de 1990.

L’any 1990 les emissions eren de 38,7 (unitats del gràfic) i ara són de 38,3. Per tant, ens situem molt a prop dels valors de 1990, però clarament per sota del màxim assolit el 2007 (56,8). En aquest sentit, s’han fet progressos; el debat és si la reducció és prou ràpida.

Tot i aquests esforços, la concentració de CO₂ a l’atmosfera continua augmentant. En una estació de mesura a Hawaii, el CO₂ ha passat d’aproximadament 300 parts per milió (ppm) a 400 ppm en els últims 65 anys, és a dir, un increment d’uns 33%. Malgrat les polítiques de reducció, la tendència global encara és a l’alça.

Efectes observats a Catalunya

A partir d’aquí ens centrarem en els efectes observats (dades mesurades). Les projeccions futures (per exemple, canvis percentuals de temperatura o precipitació) depenen de models i escenaris; són útils, però tenen incertesa.

A Catalunya s’observa un augment sostingut de la temperatura mitjana des de mitjan segle XX, amb increments superiors als llindars que sovint es fixen com a objectiu en acords internacionals. Aquest augment es detecta arreu del territori (amb diferències locals) i és especialment visible en sèries llargues com la de l’Observatori Fabra (Barcelona). ^[2][3]

En el cas de Barcelona, la sèrie de l’Observatori Fabra (més de 100 anys) permet veure clarament l’anomalia de la temperatura mitjana anual: a partir de mitjans dels anys vuitanta, la majoria d’anys se situen per sobre de la mitjana de referència.

En els darrers decennis, gairebé tots els anys han estat per sobre de la mitjana, amb molt poques excepcions. Aquest patró contrasta amb la variabilitat més alternant que s’observava a la primera meitat del segle XX.

Els colors del gràfic ajuden a veure el canvi: des de principis de segle fins aproximadament 1980 s’alternaven anys més frescos i anys més càlids. En canvi, en els darrers decennis predominen clarament els anys càlids. A més, també s’ha reduït el nombre de dies de glaçada.

Menys dies de glaçada

La reducció de dies de glaçada es percep sobretot en valls interiors, on són freqüents les inversions tèrmiques (com el Vallès, Osona, el Bages o el Pla de Lleida): abans era habitual trobar glaçades al matí (per exemple, −3 o −4 °C) i temperatures molt més suaus al migdia.

La reducció més marcada es dona, per exemple, a la Cerdanya i a la Vall d’Aran. El gràfic indica la disminució de dies de glaçada per decenni; a la Vall d’Aran, la reducció s’acosta als sis dies per decenni.

Onades de calor: freqüència, durada i pics

La freqüència de les onades de calor ha augmentat, però aquí cal precisar la definició d’“onada de calor”, perquè pot variar segons el territori i el criteri meteorològic emprat.

A Catalunya sovint s’utilitzen criteris basats en percentils elevats (per exemple, el percentil 98% dels deu anys en diferents municipis). A Barcelona, un criteri habitual és superar els 33.1 °C durant tres dies consecutius o més. En tot cas, no s’ha de confondre una onada de calor (episodi sostingut) amb un pic tèrmic puntual.

El gràfic sobre onades de calor (dels anys vuitanta fins al 2015) ^[4] mostra un augment d’episodis, especialment en els darrers anys. Paral·lelament, també s’han registrat rècords de temperatura: el 1982 es va arribar als 39,8 °C a l’Observatori Fabra i el juliol del 2024 es va tornar a batre el rècord.

Arribar als 40 °C a l’Observatori Fabra (una fita excepcional en més de cent anys de dades, el 30 de juliol de 2024 ^[5]) és un pic tèrmic, no necessàriament una onada de calor. Dit això, l’augment de la freqüència i la durada de les onades de calor s’associa a un major impacte en salut, incloent-hi un increment de la mortalitat.

Aquests efectes s’han d’analitzar amb estudis epidemiològics rigorosos, tenint en compte factors de correcció (per exemple, el creixement i l’envelliment de la població) per comparar adequadament diferents períodes.

Nits tropicals i tòrrides

Un altre indicador és l’augment de les nits amb temperatures mínimes elevades. També s’ha incrementat el nombre de nits per sobre dels 20 °C (nits tropicals).

El gràfic corresponent mostra l’augment per decenni, especialment a la costa. En general, l’increment de nits tropicals és més marcat al litoral que a l’interior.

Les nits tropicals són aquelles en què la temperatura mínima no baixa dels 20 °C. També es parla de nits tòrrides quan la mínima no baixa dels 25 °C. En els darrers anys s’han registrat episodis cada vegada més freqüents d’aquestes nits, sobretot al litoral. També, d’alguna nit roent al centre de Barcelona, quan la temperatura no baixa de 30 °C.

Insolació i risc d’incendi forestal

Un factor menys conegut és que, en el decurs dels últims 30 anys, han augmentat les hores d’insolació; és a dir, s’ha reduït la nuvolositat a Catalunya. L’ordre de magnitud és d’unes 250 hores, equivalent aproximadament a 10 dies més de sol ^[6].

També ha augmentat el nombre de dies de risc d’incendi forestal. Si pugen les temperatures màximes i les onades de calor són més freqüents i més llargues, el risc d’incendi tendeix a créixer. El gràfic mostra un increment sostingut d’aquests dies; en canvi, la dada positiva és que s’ha reduït la superfície cremada.

Mar: temperatura, nivell i temporals

Gràcies a una sèrie de dades recollides a l’Estartit, també es veu que la temperatura del mar ha augmentat (per exemple, en mesos com desembre, gener, febrer, juliol i agost). Això no vol dir que cada any sigui més càlid que l’anterior: hi ha variabilitat, però la tendència (recta de regressió) és clarament ascendent.

L’increment s’observa tant a la superfície com a diverses profunditats, i en la major part de mesos de l’any.

Per exemple, comparant dècades, s’observen diferències de diversos graus en alguns mesos (com el novembre). Aquest escalfament contribueix, entre altres factors, a l’augment del nivell del mar, que s’ha estimat en l’ordre de 3 cm per decenni segons sèries disponibles.

Quan el nivell del mar puja, les platges tendeixen a recular i alguns aiguamolls poden quedar més exposats a la intrusió marina. També s’ha descrit un augment en el nombre de temporals, tot i que la seva definició i comparació és complexa (un temporal al Mediterrani no és directament comparable amb un del mar del Nord). En tot cas, s’ha parlat d’un increment aproximat de mig temporal per decenni.

Precipitació i disponibilitat d’aigua

Ara que disposem de boies de mesura, també s’observa que ha augmentat l’alçada màxima d’algunes onades (no necessàriament la mitjana). Pel que fa a la precipitació, a grans trets no s’ha detectat una reducció significativa de la pluja mitjana anual.

A Catalunya s’ha descrit una reducció aproximada de la precipitació (al voltant d’un 0,9%), però sense significació estadística. En canvi, sí que s’observen alguns canvis espacials.

Al litoral nord (entorn de Begur, Palafrugell i Sant Feliu de Guíxols) s’ha descrit un augment de la precipitació, i també a zones com l’Urgell i la Conca de Barberà. En conjunt, però, l’augment de temperatura implica menys aigua disponible. A més, sí que s’ha reduït la precipitació d’estiu.

La pluja anual no mostra canvis importants, però la pluja estival sí que s’ha reduït. El gràfic indica disminucions especialment marcades a la Catalunya meridional i de ponent, amb l’excepció de l’Alt Empordà.

La reducció de pluja estival es descriu, per exemple, a la Conca de Barberà, les Garrigues, l’Urgell, l’Alt Penedès, el Barcelonès, l’Anoia i l’Alt Empordà. Paral·lelament, també s’observa un augment dels períodes de sequera (tant en freqüència com en durada), fet que contribueix a una menor disponibilitat d’aigua.

Cal matisar que la disminució d’aigua disponible per a usos humans i ecosistèmics no es deu únicament a l’augment tèrmic i a la reducció de la pluja estival. També hi influeixen altres factors, com l’augment de la superfície forestal (que incrementa l’evapotranspiració i redueix l’aigua que circula) i l’augment de la demanda associada al creixement de població. Per tant, els embassaments no baixen només perquè s’evapori més aigua amb temperatures més altes.

Neu i glaceres (Pirineus)

En relació amb la neu, s’ha descrit una reducció del gruix mitjà en dades del Pirineu francès. A Catalunya, no sempre es disposa de sèries amb prou consistència per extreure conclusions amb significació estadística.

Una pregunta habitual és: “neva més o neva menys?”. Però cal precisar què volem dir exactament: nombre de dies amb neu o quantitat de neu acumulada.

No és el mateix que nevi molts dies amb poca intensitat que no pas que nevi pocs dies però amb grans acumulacions. Segons dades del Pirineu francès (entorn del Bigorre i el Tourmalet), el gruix mitjà de neu a uns 2.000 m s’ha reduït, mentre que a 1.500 m no es detecta el mateix senyal amb la mateixa claredat. Un altre indicador diferent és la durada de la neu a terra, per a la qual no sempre es disposa de sèries comparables a Catalunya.

Per això sovint es recorre a sèries del vessant francès. Allà s’observa una reducció de la durada mitjana de la neu a terra i, en general, una regressió de les glaceres.

El cas de l’Aneto es pot il·lustrar amb fotografies comparatives (per exemple, 1857 i 2007). En conjunt, la glacera de l’Aneto–Maledeta s’ha reduït aproximadament en dos terços.

En qualsevol cas, la pèrdua de superfície i gruix de gel és significativa i s’ha descrit en diversos estudis i sèries de seguiment.

Canvis biològics: fenologia i distribució d’espècies

Per exemple, s’ha descrit que l’oreneta arriba aproximadament 24 dies abans que als anys setanta (fa uns 50 anys). Tanmateix, també marxa gairebé un mes abans.

L’albercoquer floreix uns 10 dies abans i, a més, la fructificació s’ha avançat gairebé un mes (uns 28 dies) respecte a fa 50 anys.

En alguns registres fenològics també s’observen avanços notables. Per exemple, en la perera s’ha descrit un avanç d’uns 37 dies en la maduració del fruit, i en la pomera un avanç d’uns 9 dies en la floració.

En alguns casos, la maduració del fruit s’ha avançat uns 20 dies. També s’ha descrit que l’olivera es recull unes dues setmanes abans, i que el raïm madura abans.

En conseqüència, la verema pot avançar-se unes dues setmanes. També s’han descrit canvis en la caiguda de fulla en alguns arbres. Aquests canvis fenològics s’acompanyen, en alguns casos, de canvis en la distribució de la fauna.

Aquí parlem de distribució (ocupació en superfície i altitud), que no s’ha de confondre amb l’arribada o la migració. La pregunta és: a quina alçada i en quines zones es distribueixen aquestes espècies?

En general, espècies associades a boscos frescos i humits, o a altituds elevades, tendeixen a reduir la seva àrea de distribució quan les condicions esdevenen més càlides. En alguns casos s’ha descrit una disminució important dels quadrats on es detecten criant.

Podem atribuir aquests canvis exclusivament a l’escalfament? No sempre es pot determinar una causa única. El que sí que s’observa és que algunes espècies de llocs freds o frescos, i amb aigua abundant, tendeixen a retrocedir. En canvi, espècies més pròpies d’ambients secs o oberts poden trobar condicions més favorables i expandir-se.

En alguns casos s’ha descrit un augment molt notable dels quadrats on determinades espècies es troben criant (de l’ordre de diversos centenars per cent). També s’observen expansions cap al nord, amb noves àrees de cria en localitats on abans no eren habituals.

En general, els ocells poden respondre més ràpidament als canvis ambientals perquè es poden desplaçar. En canvi, en altres grups, com les papallones, també s’han detectat canvis de distribució, però amb dinàmiques diferents.

En un conjunt d’espècies de papallones analitzades, s’ha observat que una part important (per exemple, un 63% d’un total de 35 espècies) s’ha desplaçat cap al nord entre 35 i 240 km, segons l’espècie. Dit d’una altra manera, algunes zones del sud de França presenten avui condicions més semblants a les que tenien fa dècades més al sud (per exemple, Lió en relació amb Avinyó, o Avinyó en relació amb Figueres).

Ara bé, això implica pèrdua de biodiversitat (riquesa d’espècies)? No és exactament el mateix. En el cas dels ocells, no s’observa necessàriament una pèrdua global d’espècies, tot i que hi ha canvis en abundància i distribució.

Segons aquestes dades, el 37% de les espècies nidificants augmenten, el 30% disminueixen i el 33% es mantenen estables. A grans trets, hi ha un balanç relativament equilibrat entre espècies que pugen i espècies que baixen.

Tanmateix, el nombre d’espècies nidificants d’ocells a Catalunya ha augmentat, en part per processos de colonització natural i, en alguns casos, per intervencions de conservació.

Algunes espècies han començat a criar a Catalunya sense una intervenció directa, mentre que d’altres hi són gràcies a projectes de reintroducció o gestió (per exemple, en espais naturals com Boumort). En el balanç que es presenta, es parla de 19 espècies noves i de 3 d’extingides, és a dir, un guany net de 16.

I en el cas de les papallones? En aquest conjunt de dades no es descriuen noves extincions ni guanys clars d’espècies, però sí que hi ha moltes espècies amb tendències a la baixa, en proporció més alta que en els ocells.

Per tant, en el cas dels insectes es descriu una pèrdua important d’abundància. En canvi, en el balanç d’espècies nidificants d’ocells que s’ha presentat, el resultat és un guany net de 16 espècies.

Pel que fa a la vegetació, el bosc tendeix a augmentar en extensió i a ocupar antigues zones obertes. Un dels motius és la reducció de l’activitat ramadera i de les pastures, que afavoreix l’expansió de matollars i boscos.

També s’ha descrit un desplaçament altitudinal d’algunes formacions forestals: amb temperatures més suaus, determinades espècies poden viure una mica més amunt que abans. El Montseny se cita sovint com a exemple de canvis en la composició del bosc segons la cota.

Projeccions futures (models i escenaris)

Pel que fa a les projeccions futures, els científics elaboren escenaris basats en models: no són “fets observats”, però tampoc vol dir que siguin erronis; simplement incorporen incerteses. Sovint es comparen un escenari d’emissions elevades (si no es fa mitigació) i un escenari d’emissions baixes (si es redueixen de manera decidida), així com escenaris intermedis. A partir d’aquests escenaris es projecten canvis de temperatura i precipitació per regions d’Europa.

En general, l’augment projectat de temperatura és més intens al sud d’Europa que al nord. Com és lògic, en un escenari d’emissions elevades (sense actuació) l’augment és més gran que en un escenari de mitigació. Per a Catalunya, diversos resultats apunten a una reducció de la precipitació estival, especialment en escenaris d’emissions altes.

En un escenari més favorable, la reducció de la precipitació és, en general, menor. També es planteja que, mentre al sud d’Europa la precipitació d’estiu tendeix a disminuir, en algunes zones del nord d’Europa podria augmentar. A més, es discuteix l’evolució d’episodis extrems (com temporals intensos) i l’augment de la freqüència d’onades de calor: en alguns escenaris, aquestes podrien multiplicar-se de manera notable a Barcelona.

Resposta: mitigació i adaptació

Davant d’aquests impactes, se sol parlar de dues línies d’acció: mitigació i adaptació. La mitigació consisteix a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle i, quan és possible, a augmentar la captura de CO₂ mitjançant embornals (com la vegetació, entre d’altres). L’adaptació, en canvi, és preparar-se per als efectes (per exemple, protegir la costa o habilitar refugis tèrmics davant episodis de calor).

Adaptar-se vol dir, per exemple, planificar mesures davant l’augment del nivell del mar (proteccions o gestió del litoral) i ampliar els refugis tèrmics i altres recursos per protegir la població durant episodis de calor.

Són conceptes diferents. A Catalunya, la Llei del canvi climàtic (2017) i plans com el PNACC ^[7] posen l’accent en la mitigació, mentre que l’ESCACC ^[8] se centra en l’adaptació. En termes simples: mitigar és emetre menys (o retirar CO₂ de l’atmosfera); adaptar-se és decidir què fem, per exemple, amb l’aigua, les inundacions o la salut pública davant un clima més càlid.

Controvèrsia científica i tancament

La gestió dels boscos en un context de canvi climàtic és una qüestió amb pros i contres que aquí no desenvoluparem. Per acabar, val la pena esmentar que, tot i l’ampli suport a les conclusions principals, el consens científic no és absolut i existeixen posicions minoritàries diverses.

Quan es mira la literatura acadèmica, segons diferents càlculs, els articles que discrepen del corrent majoritari se situen aproximadament entre el 0,1% i el 3%. Aquí parlem d’articles científics, no d’opinions en mitjans de comunicació.

Les posicions minoritàries no són homogènies; de vegades, fins i tot, són oposades entre elles. Per exemple, alguns accepten l’augment de temperatura però el vinculen a cicles naturals; d’altres qüestionen la utilitat de determinades projeccions perquè depenen d’escenaris socioeconòmics amb molta incertesa.

Altres arguments posen l’accent en la dimensió política del debat i en com el finançament i les prioritats poden influir en l’agenda científica. També hi ha qui admet l’escalfament global però n’atribueix la causa principal a factors naturals (activitat solar o volcànica, entre d’altres) més que no pas a l’activitat humana.

En aquests casos, no es nega necessàriament l’escalfament, sinó que es discuteix sobretot el pes de la causa antropogènica (humana). Alguns autors en minimitzen el paper, i d’altres el rebutgen completament.

En síntesi, les dades mostren canvis observables: augment de temperatures, canvis en episodis extrems, escalfament del mar i modificacions en la distribució i el calendari biològic d’algunes espècies. El repte és doble: reduir emissions (mitigació) i preparar-nos per als impactes plausibles (adaptació), especialment en àmbits com la salut, l’aigua, els boscos i el litoral.

Jordi Coll Vera - 2026