Fins quan hi haurà gel glacial al món?

Introducció

El gel és un dels testimonis més visibles de la transformació del clima. La seva presència modela els paisatges, emmagatzema aigua dolça i intervé en l’equilibri energètic de la Terra. La seva desaparició, en canvi, altera ecosistemes i formes de vida que depenen de la persistència del fred. Es proposa un recorregut que connecta les regions polars amb les muntanyes més properes i combina l’observació del paisatge amb la reflexió sobre les respostes al canvi climàtic.

Ens situem en el marc de l’impuls internacional per protegir la criosfera, el conjunt de components congelats del sistema terrestre. L’any 2025, les Nacions Unides varen celebrar l’Any Internacional de la Preservació de les Glaceres i establiren el 21 de març com a Dia Mundial de les Glaceres. Aquesta iniciativa es complementa amb el Decenni d’Acció per a les Ciències de la Criosfera, que comprèn el període 2025–2034 i amplia l’atenció científica i social sobre el gel, la neu i els sòls congelats (UNESCO, 2024; UNESCO i OMM, s. d.).

Del glaç quotidià a les glaceres

El gel ordinari

Per entendre la diversitat del gel, partirem d’una comparació quotidiana: els glaçons del congelador i el gel que cobreix un estany a l’hivern. En aquests casos, l’aigua líquida es congela quan arriba al punt de congelació. Es tracta aquí del gel ordinari. En l’aigua dolça, a pressió atmosfèrica ordinària, el punt de congelació se situa aproximadament als 0 °C. També parlem de gel ordinari en el cas de la congelació de l’aigua d’un riu, llac, estany,... durant l’hivern, amb la posterior descongelació durant la primavera.

L’aigua marina, a causa de les sals dissoltes, es congela a una temperatura inferior, al voltant de −1,8 °C amb una salinitat oceànica habitual (NSIDC, s. d.-f).

La banquisa és la màxima expressió del gel ordinari. Es forma per congelació de l’aigua del mar. Pot ser estacional o sobreviure a diversos estius. El seu gruix habitual és de l’ordre de metres, però no té un màxim universal de quatre metres: els moviments de compressió i l’apilament de blocs poden formar estructures considerablement més gruixudes. L’edat del gel i les deformacions que experimenta són, doncs, tan rellevants com la temperatura a l’hora de descriure’l (NSIDC, s. d.-f).

El gel glacial

El gel glacial, en canvi, es forma principalment a partir de l’acumulació i la transformació de la neu. En els indrets on una part de la neu persisteix després de l’estiu, les nevades successives enterren les capes anteriors. Els grans es reorganitzen, la densitat augmenta i els espais ocupats per aire disminueixen. La neu passa per una fase intermèdia, anomenada firn, abans de convertir-se en gel glacial. Aquest procés no té una durada fixa de set a deu anys: depèn de la temperatura, de l’acumulació i de les condicions locals (NSIDC, s. d.-b).

Una glacera és una massa persistent de gel d’origen terrestre que flueix sota el seu propi pes. El moviment es produeix per deformació interna i, quan les condicions ho permeten, per lliscament sobre el substrat. La velocitat varia molt entre glaceres i també dins d’una mateixa glacera; per això, una xifra com ara cent metres anuals pot servir d’exemple, però no s’ha de presentar com una mitjana universal (NSIDC, s. d.-e).

Habitualment es distingeixen una zona d’acumulació, on predominen els guanys de neu i gel, i una zona d’ablació, on predominen les pèrdues. El balanç de massa expressa la diferència entre les entrades i les sortides. Si les pèrdues superen els guanys de manera sostinguda, la glacera s’aprima i pot retrocedir, encara que el gel continuï fluint cap avall. El retrocés del front no significa, per tant, que el gel es mogui muntanya amunt (NSIDC, s. d.-e).

Llengües de gel, plataformes i icebergs

Les glaceres adopten formes diverses. Algunes acaben en un vessant; d’altres ocupen una vall i alimenten torrents de fusió. A les regions polars, determinades glaceres arriben fins al mar i poden prolongar-se en extensions flotants, les plataformes de gel. Quan se’n desprenen fragments, es formen icebergs. Tot i surar en aigua salada, aquests blocs provenen de gel continental format essencialment a partir de neu i són, per tant, d’aigua dolça (NSIDC, s. d.-d).

La distinció entre banquisa i iceberg resulta especialment clara en el cas en que la superfície marina glaçada —la banquisa— envolta i immobilitza un bloc de gel glacial. Comparteixen l’espai, però tenen un origen i unes dimensions diferents. La part submergida d’un iceberg supera àmpliament la part visible; com a aproximació divulgativa, es pot parlar d’un 90 % sota l’aigua i un 10 % a l’exterior.

No cal dir que la navegació polar exigeix prudència. Els trencagels obren vies a través del gel marí dins dels límits de capacitat de cada vaixell. Aquesta funció no equival a poder envestir amb seguretat un iceberg de grans dimensions. La fusió i l’erosió també poden modificar l’equilibri d’un iceberg i provocar-ne el tomb, un procés que desplaça aigua i genera onatge al seu voltant.

El paper del gel en el clima

El gel glacial cobreix aproximadament el 10 % de les terres emergides. Aquesta proporció no correspon al conjunt de la superfície del planeta, que inclou els oceans. A més, la neu estacional i la banquisa varien al llarg de l’any i no es poden incorporar a un únic percentatge sense precisar el moment i el criteri de mesura (NSIDC, s. d.-a).

Les dues grans masses de gel continental se situen a l’Antàrtida i a Groenlàndia. Conjuntament, aquests mantells contenen més del 99 % del gel terrestre. Les seves dimensions els permeten cobrir relleus sencers, però no els aïllen dels canvis de l’atmosfera i de l’oceà (NSIDC, s. d.-c).

Un dels mecanismes climàtics més importants associats a la neu i el gel és l’albedo, la fracció de radiació solar que una superfície reflecteix. La neu i el gel cobert de neu retornen una proporció elevada de l’energia incident. Quan el gel marí desapareix, deixa al descobert l’oceà, més fosc, que absorbeix una proporció més gran de radiació. Aquesta absorció afavoreix l’escalfament i pot intensificar la pèrdua de gel: és una retroalimentació que amplifica el canvi inicial (NSIDC, s. d.-d).

Al contrari que una nevera, el gel no produeix fred, sinó que participa en intercanvis d’energia. La seva fusió requereix energia i la seva presència modifica els intercanvis entre l’aire i l’aigua (NSIDC, s. d.-f).

L’Àrtic i l’Antàrtida: dues realitats diferents

L’Àrtic és, en gran part, un oceà envoltat de continents; l’Antàrtida és un continent envoltat d’oceà. Aquesta diferència condiciona la distribució del gel. A l’oceà Àrtic, la banquisa creix durant l’estació freda i disminueix a l’estiu. El mínim anual se situa habitualment al setembre. A l’Antàrtida, el cicle estacional és invers i el mínim del gel marí es produeix habitualment al febrer (NSIDC, s. d.-g).

Les observacions per satèl·lit documenten una reducció sostinguda del mínim estival del gel marí àrtic. La sèrie que publica la NASA indica una disminució d’aproximadament el 12 % per dècada des de 1979. Aquest indicador descriu l’extensió del gel marí i no s’ha de confondre amb el volum de gel continental de Groenlàndia (NASA, 2026).

A l’Antàrtida, la persistència de temperatures molt baixes a l’interior no garanteix l’estabilitat de tot el mantell. L’aigua oceànica relativament càlida pot fondre les plataformes per la part inferior. Per tant, el gel pot perdre massa encara que la temperatura de l’aire es mantingui sota zero. Ja el 2013, una investigació sobre el conjunt de les plataformes antàrtiques identifica la fusió basal com una contribució principal a les seves pèrdues (NASA, 2013).

Les sèries de balanç de massa mostren pèrdues acumulades tant a Groenlàndia com a l’Antàrtida, amb diferències importants entre regions i anys. A l’Antàrtida, gran part de la pèrdua es concentra al sector occidental. No és rigorós, doncs, afirmar que el gel antàrtic no planteja cap motiu de preocupació (Copernicus Climate Change Service, 2026).

També cal distingir els efectes sobre el nivell del mar. La pèrdua de gel que es troba sobre terra afegeix aigua a l’oceà. La fusió del gel que ja flota té un efecte directe molt menor, però la transformació de les plataformes pot afectar la descàrrega del gel continental. A aquests processos s’afegeix la dilatació de l’aigua oceànica quan s’escalfa (NASA, s. d.-b).

Els Pirineus: el retrocés es fa visible

Als Pirineus es constata de manera clara la transformació dels paisatges glacials. La imatge anterior contraposa una fotografia de 1986 de la glacera de l’Aneto amb una fotografia recent des del mateix punt i època de l’any.

A la Maladeta oriental, la seqüència passa per 2010 i 2015 fins arribar a l’estat actual (any 2025). Les superfícies rocoses guanyen protagonisme i el gel ocupa una porció cada vegada més reduïda del vessant.

La glacera d’Ossoue, al massís del Vinyamala, ens ofereix un altre exemple molt clar.

Les imatges de les grutes excavades al gel permeten relacionar el nivell de la superfície glacial amb punts fixos de la muntanya. En la comparació entre 1993 i 2025, l’accés a les cavitats queda progressivament més elevat respecte del gel. Tanmateix, la seqüència il·lustra l’aprimament local, però no permet convertir una diferència puntual de nivell en una taxa mitjana de tota la serralada.

Els inventaris científics confirmen la magnitud del retrocés. Per a 2023, Izagirre i col·laboradors cartografien 143,2 ± 1,8 hectàrees distribuïdes en quinze glaceres, mentre que vuit masses més passen a classificar-se com a congestes de gel segons els criteris de l’estudi. Entre 2020 i 2023, la superfície glacial disminueix prop del 40 %. Les onades de calor i la menor durada de la neu dels anys 2022 i 2023 accentuen les pèrdues (Izagirre et al., 2024).

Aquestes dades també expliquen per què els recomptes poden diferir entre fonts. No és el mateix comptar glaceres amb moviment que incloure-hi congestes, fragments residuals i altres aparells de gel. L’inventari següent (Camins, J., 2025) s’ha d’interpretar segons les seves categories i no es pot equiparar directament amb un inventari que aplica una definició més restrictiva de glacera.

La pregunta sobre la desaparició del gel pirinenc requereix prudència, però les projeccions són molt desfavorables. L’any 2025, López-Moreno i col·laboradors publiquen una anàlisi del gruix i de l’evolució de les tres glaceres més grans de la serralada. Els resultats apunten a una desaparició molt pròxima, entorn de 2034, que es pot avançar si es repeteixen estius extrems. És una projecció condicionada per les dades i les hipòtesis del model, no una data exacta aplicable a cada fragment de gel. Tanmateix, es situa el risc abans de l’horitzó de 2050 (López-Moreno et al., 2025).

Es poden protegir les glaceres amb lones?

Considerem el cas de la glacera del Roine, als Alps suïssos, on es col·loquen cobertes per conservar sectors de gel vinculats a usos turístics (la fletxa vermella assenyala l’entrada d’una gruta turística sota la zona coberta per les lones blanques). Els materials reflectors poden reduir la fusió de la superfície que cobreixen. Això explica que, quan el gel descobert s’aprima, la zona protegida quedi elevada respecte de l’entorn.

L’eficàcia local d’aquesta tècnica és real, però té límits d’escala, cost i aplicació. Huss i col·laboradors analitzen les intervencions suïsses del període 2005–2019 i mostren que permeten conservar gel en espais concrets, sense compensar la pèrdua general de les glaceres. La conclusió no és que les lones siguin inútils, sinó que no substitueixen la reducció de l’escalfament global (Huss et al., 2021).

Per què s’escalfa el planeta?

El clima terrestre canvia al llarg de la història. Les variacions de l’excentricitat orbital, de la inclinació de l’eix i de la precessió modifiquen la distribució estacional i latitudinal de la radiació solar. Aquests cicles, coneguts com a cicles de Milanković, actuen durant desenes i centenars de milers d’anys ^[1]. No es redueixen al fet que la Terra passi més a prop o més lluny del Sol, com podria suggerir la comparació amb una llar de foc (NASA, 2020a).

Aquests mecanismes expliquen una part fonamental de l’alternança glacial i interglacial, però no expliquen l’escalfament ràpid contemporani**. La seva escala temporal és massa llarga i la configuració orbital actual no produeix l’increment observat durant les darreres dècades. Tampoc l’activitat solar permet explicar aquesta tendència (NASA, 2020b).

L’IPCC conclou que les activitats humanes, principalment les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, causen inequívocament l’escalfament global. Per això, no és adequat presentar el canvi actual com la suma de dues causes equivalents, una fase natural d’escalfament i una contribució humana accessòria (IPCC, 2023). ^[2]

L’efecte d’hivernacle, en si mateix, és un procés natural indispensable per al clima que coneixem. Gasos com el vapor d’aigua, el diòxid de carboni i el metà absorbeixen i emeten radiació infraroja. Sense aquest efecte, la temperatura mitjana superficial seria aproximadament 33 °C inferior. La metàfora de la manta que utilitza Camins ajuda a entendre que un augment dels gasos que retenen energia altera el balanç tèrmic (NASA, 2022).

Cal precisar que els núvols no són vapor d’aigua: estan formats per gotetes líquides o cristalls de gel. El vapor d’aigua atmosfèric actua sobretot com una retroalimentació de la temperatura, mentre que les emissions humanes de CO₂ constitueixen un motor persistent de l’escalfament. La combustió de carbó, petroli i gas i els canvis d’ús del sòl incrementen la concentració d’aquest gas (NASA, 2024).

Què indiquen les concentracions de CO₂ i les temperatures?

La concentració atmosfèrica de CO₂ s’expressa en parts per milió, o ppm. Abans de la industrialització se situa al voltant de 280 ppm. La NOAA informa que la mitjana global de 2024 arriba a 422,8 ppm, aproximadament un 51 % per sobre d’aquell valor de referència. És un increment del CO₂, no del conjunt dels gasos amb efecte d’hivernacle (NOAA, s. d.-a).

Per comparar dades cal distingir una mitjana anual global d’un registre mensual d’una estació concreta. També cal separar la concentració de CO₂ del CO₂ equivalent, una unitat que permet comparar l’efecte climàtic de diferents gasos amb una mètrica i un horitzó temporal determinats. No significa que aquests gasos es transformin físicament en diòxid de carboni (IPCC, 2021).

Pel que fa a la temperatura, el període 1850–1900 s’utilitza com a aproximació a les condicions preindustrials. L’any 2024, la temperatura mitjana global se situa 1,55 ± 0,13 °C per sobre d’aquesta referència. És un senyal d’alarma, però la superació d’1,5 °C durant un any no equival, per si sola, a superar el llindar de l’Acord de París entès com a escalfament sostingut a llarg termini (OMM, 2025).

L’any 2025, el valor anual se situa aproximadament en 1,43 °C, segons el balanç de l’OMM publicat el 2026. Aquesta variació respecte de 2024 mostra per què la tendència climàtica s’avalua amb sèries llargues i no a partir de dos anys aïllats (OMM, 2026).

No seria correcte extrapolar automàticament una pujada fixa de 0,1 °C cada any fins a 2050. Les projeccions depenen de les emissions, de la resposta del sistema climàtic i de la variabilitat natural. A més, una estimació regional dels Pirineus no es pot traslladar directament a la mitjana mundial. Les diferències d’escala i de període de referència són essencials per interpretar les xifres (IPCC, 2021).

Reduir emissions: de les decisions quotidianes a la transformació col·lectiva

Una primera acció és la mitigació, és a dir, reduir les causes del canvi climàtic. Arribar a emissions netes zero de CO₂ significa equilibrar les emissions humanes residuals amb les retirades de CO₂ atribuïbles a l’acció humana. Requereix, sobretot, reduccions profundes de les emissions; no consisteix simplement a mantenir-les i confiar que els boscos les compensin (IPCC, 2023).

La transició energètica inclou l’expansió de les renovables, l’eficiència i l’electrificació dels usos que encara depenen de combustibles fòssils. En l’habitatge, això pot significar millorar l’aïllament, instal·lar una bomba de calor i aprofitar l’energia fotovoltaica. Substituir la substitució de la calefacció de gasoil de casa ja representa un estalvi estimat de tones anuals de CO₂.

Als edificis plurifamiliars, l’autoconsum compartit permet abordar col·lectivament una part d’aquesta transformació. En la mobilitat, l’electrificació es complementa amb el transport públic, els desplaçaments a peu i en bicicleta i la reducció de les necessitats de transport. El potencial d’aquestes mesures augmenta quan es coordinen amb canvis en els edificis, les infraestructures i l’organització urbana (IPCC, 2022b).

Les decisions individuals poden contribuir a un resultat col·lectiu. Perquè aquesta contribució sigui accessible i sostinguda, però, calen també polítiques públiques, inversió i alternatives adequades a les condicions de cada llar. L’acció climàtica combina canvis tecnològics i socials, amb una atenció especial a les desigualtats de recursos i de responsabilitat en les emissions (IPCC, 2022a).

Els boscos i el cicle del carboni

La segona línia d’acció és preservar els ecosistemes que emmagatzemen carboni. Sent de destacar les selves tropicals i els boscos boreals, que s’estenen per àmplies regions d’Amèrica del Nord i Euràsia. La seva conservació contribueix a protegir el carboni acumulat en la vegetació i els sòls, alhora que preserva biodiversitat. Aquesta funció no elimina la necessitat de reduir les emissions fòssils (IPCC, 2022b).

La variació estacional del CO₂ atmosfèric ajuda a visualitzar l’activitat de la vegetació. Durant la primavera i l’estiu de l’hemisferi nord, la fotosíntesi retira CO₂ de l’atmosfera. Durant la tardor i l’hivern, la menor activitat fotosintètica i l’alliberament de carboni per respiració i descomposició contribueixen a invertir el moviment estacional. El fenomen no correspon exclusivament al bosc boreal, sinó al conjunt dels processos vegetals i del carboni que actuen a gran escala (NASA, s. d.-a).

Les corbes de seguiment permeten separar aquestes oscil·lacions de la tendència de fons. Una baixada entre primavera i tardor no és una retirada permanent que es pugui sumar íntegrament cada any. Per això, no es pot deduir que els boscos faran disminuir automàticament la concentració en set ppm anuals quan es redueixin les emissions. La NOAA presenta precisament les dades mensuals i la sèrie corregida del cicle estacional per distingir aquests dos comportaments (NOAA, s. d.-b).

Població, consum i drets

S’estableix també una relació entre població i pressió ambiental. La qüestió requereix considerar simultàniament el nombre d’habitants, el consum per persona, les tecnologies i la distribució dels recursos. No es pot establir la sostenibilitat del planeta a partir d’un únic llindar demogràfic. L’IPCC estima que el 10 % de llars amb emissions per capita més elevades genera entre el 34 % i el 45 % de les emissions domèstiques mundials basades en el consum (IPCC, 2022a).

L’educació, la igualtat de gènere i l’accés voluntari a la planificació familiar afavoreixen l’autonomia de les persones. En aquest àmbit, cal evitar equiparar embarassos no intencionats amb naixements. L’informe de l’UNFPA de 2022 estima uns 121 milions d’embarassos no intencionats anuals al món i assenyala que més del 60 % acaben en avortament. No és possible calcular el nombre exacte de naixements anuals evitables en el món (UNFPA, 2022).

Adaptar-se a un món amb menys neu i gel

La mitigació es complementa amb l’adaptació als canvis que ja es produeixen. Un exemple podria ser una escena familiar: quan la calor persisteix fins al vespre, la conversa al carrer es desplaça a una hora més tardana. És una adaptació quotidiana, però els reptes més amplis afecten la salut, l’aigua, l’agricultura i les activitats econòmiques. L’augment de l’escalfament fa créixer els riscos i pot superar la capacitat d’adaptació d’alguns sistemes (IPCC, 2023).

La fauna de muntanya també experimenta aquests canvis. La perdiu blanca exemplifica el possible desajust entre el plomatge estacional i la cobertura de neu: un animal blanc sobre un terreny descobert pot quedar més exposat als depredadors. La resposta depèn de la muda, del comportament, dels microhàbitats i de les relacions amb altres espècies. Per això, no es pot donar per segura una adaptació suficient només perquè l’espècie supera canvis climàtics en altres moments de la seva història (Henden et al., 2017).

A l’Àrtic, els ossos polars depenen del gel marí per accedir a bona part de les seves preses. L’any 2024, Pagano i col·laboradors publiquen un estudi de vint ossos a terra ferma a la badia de Hudson occidental. Durant el període d’observació, dinou perden massa corporal, malgrat la diversitat d’estratègies de cerca d’aliment. La capacitat de nedar o de consumir recursos terrestres no elimina, doncs, els costos de passar més temps sense gel (Pagano et al., 2024).

Ara bé, les poblacions no responen totes de la mateixa manera. Un estudi publicat el 2026 analitza adults de Svalbard durant el període 1995–2019 i identifica una recuperació de la condició corporal després de l’any 2000, malgrat la pèrdua de gel marí. Els autors apunten a canvis en la disponibilitat de preses com a possible explicació parcial i adverteixen que no s’han d’extrapolar els resultats entre poblacions. Aquest cas matisa el panorama, però no permet afirmar que els ossos polars, en conjunt, no tinguin problemes (Aars et al., 2026).

El valor d’un paisatge que canvia

Les formes, les fractures i els colors converteixen les masses glaçades en un patrimoni natural d’un gran valor visual i científic.

La pregunta inicial no té una resposta única. Els petits aparells pirinencs, la banquisa àrtica i els mantells continentals responen a mecanismes i escales temporals diferents. El que comparteixen és la seva vinculació amb el clima. La recerca permet documentar les pèrdues, estimar riscos i orientar les decisions, sense necessitat de presentar totes les projeccions com a certeses absolutes.

Observar el gel és una manera d’entendre què està canviant i per què cal actuar. La responsabilitat que se’n deriva afecta tant els paisatges que coneixem com les persones i els ecosistemes que depenen de la seva continuïtat.

Bibliografia

• Aars, J.; Ieno, E. N.; Andersen, M.; Derocher, A. E.; Wiig, Ø.; Zuur, A. F. (2026). «Body condition among Svalbard Polar bears Ursus maritimus during a period of rapid loss of sea ice». Scientific Reports, vol. 16, article 2182. Disponible a: [https://doi.org/10.1038/s41598-025-33227-9].
• Camins Just, Jordi (2025) «Gel, on i fins quant?». Any internacional de les glaceres. Conferència AUGG BCN UB.
• Copernicus Climate Change Service (2026). «Climate indicators — Ice sheets» [en línia]. Disponible a: [Copernicus](https://climate.copernicus.eu/climate-indicators/ice-sheets).
• Henden, J.-A.; Ims, R. A.; Fuglei, E.; Pedersen, Å. Ø. (2017). «Changed Arctic-alpine food web interactions under rapid climate warming: implication for ptarmigan research». Wildlife Biology, vol. 2017, p. 1–11, wlb.00240. Disponible a: [https://doi.org/10.2981/wlb.00240].
• Huss, M.; Schwyn, U.; Bauder, A.; Farinotti, D. (2021). «Quantifying the overall effect of artificial glacier melt reduction in Switzerland, 2005–2019». Cold Regions Science and Technology, vol. 184, article 103237. Disponible a: [https://doi.org/10.1016/j.coldregions.2021.103237].
• IPCC [Intergovernmental Panel on Climate Change] (2021). Climate change 2021: the physical science basis [en línia]. Cambridge: Cambridge University Press. Disponible a: [IPCC](https://www.ipcc.ch/report/ar6/wg1/).
• IPCC [Intergovernmental Panel on Climate Change] (2022a). «Summary for policymakers». A: Climate change 2022: mitigation of climate change [en línia]. Disponible a: [IPCC](https://www.ipcc.ch/report/ar6/wg3/downloads/report/IPCC_AR6_WGIII_SPM.pdf).
• IPCC [Intergovernmental Panel on Climate Change] (2022b). «The evidence is clear: the time for action is now. We can halve emissions by 2030» [en línia]. 4 d’abril. Disponible a: [IPCC](https://www.ipcc.ch/2022/04/04/ipcc-ar6-wgiii-pressrelease/).
• IPCC [Intergovernmental Panel on Climate Change] (2023). «Summary for policymakers: headline statements». A: Climate change 2023: synthesis report [en línia]. Disponible a: [IPCC](https://www.ipcc.ch/report/ar6/syr/resources/spm-headline-statements/).
• Izagirre, E.; Revuelto, J.; Vidaller, I.; Deschamps-Berger, C.; Rojas-Heredia, F.; Rico, I.; Alonso-González, E.; Gascoin, S.; Serrano, E.; López-Moreno, J. I. (2024). «Pyrenean glaciers are disappearing fast: state of the glaciers after the extreme mass losses in 2022 and 2023». Regional Environmental Change, vol. 24, article 172. Disponible a: [https://doi.org/10.1007/s10113-024-02333-1].
• López-Moreno, J. I.; Revuelto, J.; Izagirre, E.; Alonso-González, E.; Vidaller, I.; Bonsoms, J. (2025). «No hope for Pyrenean glaciers». Annals of Glaciology, vol. 66, e17, p. 1–6. Disponible a: [https://doi.org/10.1017/aog.2025.10015].
• NASA [National Aeronautics and Space Administration] (2013). «Warm ocean, not icebergs, causing most of Antarctic ice shelves’ mass loss» [en línia]. Disponible a: [NASA](https://www.nasa.gov/news-release/warm-ocean-not-icebergs-causing-most-of-antarctic-ice-shelves-mass-loss/).
• NASA [National Aeronautics and Space Administration] (2020a). «Milankovitch (orbital) cycles and their role in Earth’s climate» [en línia]. NASA Science*. Disponible a: [NASA](https://science.nasa.gov/science-research/earth-science/milankovitch-orbital-cycles-and-their-role-in-earths-climate/).
• NASA [National Aeronautics and Space Administration] (2020b). «Why Milankovitch (orbital) cycles can’t explain Earth’s current warming» [en línia]. NASA Science*. Disponible a: [NASA](https://science.nasa.gov/science-research/earth-science/why-milankovitch-orbital-cycles-cant-explain-earths-current-warming/).
• NASA [National Aeronautics and Space Administration] (2022). «Steamy relationships: how atmospheric water vapor amplifies Earth’s greenhouse effect» [en línia]. NASA Science, 8 de febrer. Disponible a: [NASA](https://science.nasa.gov/earth/climate-change/steamy-relationships-how-atmospheric-water-vapor-amplifies-earths-greenhouse-effect/).
• NASA [National Aeronautics and Space Administration] (2024). «The causes of climate change» [en línia]. NASA Science*. Disponible a: [NASA](https://science.nasa.gov/climate-change/causes/).
• NASA [National Aeronautics and Space Administration] (2026). «Arctic sea ice minimum extent — Earth indicator» [en línia]. NASA Science*. Disponible a: [NASA](https://science.nasa.gov/earth/explore/earth-indicators/arctic-sea-ice-minimum-extent/).
• NASA [National Aeronautics and Space Administration] (s. d.-a). «Carbon dioxide — Earth indicator» [en línia]. NASA Science*. Disponible a: [NASA](https://science.nasa.gov/earth/explore/earth-indicators/carbon-dioxide/).
• NASA [National Aeronautics and Space Administration] (s. d.-b). «Thermal expansion» [en línia]. Global Sea Level Rise*. Disponible a: [NASA](https://sealevel.nasa.gov/understanding-sea-level/global-sea-level/thermal-expansion/).
• NOAA [National Oceanic and Atmospheric Administration] (s. d.-a). «Annual greenhouse gas index (AGGI)» [en línia]. Global Monitoring Laboratory*. Disponible a: [NOAA](https://gml.noaa.gov/aggi/aggi.html).
• NOAA [National Oceanic and Atmospheric Administration] (s. d.-b). «Trends in atmospheric carbon dioxide: global» [en línia]. Global Monitoring Laboratory*. Disponible a: [NOAA](https://gml.noaa.gov/ccgg/trends/global.html).
• NSIDC [National Snow and Ice Data Center] (s. d.-a). «Glacier quick facts» [en línia]. Disponible a: [NSIDC](https://nsidc.org/learn/parts-cryosphere/glaciers/glacier-quick-facts).
• NSIDC [National Snow and Ice Data Center] (s. d.-b). «Glaciers» [en línia]. Disponible a: [NSIDC](https://nsidc.org/learn/parts-cryosphere/glaciers).
• NSIDC [National Snow and Ice Data Center] (s. d.-c). «Ice sheet quick facts» [en línia]. Disponible a: [NSIDC](https://nsidc.org/learn/parts-cryosphere/ice-sheets/ice-sheet-quick-facts).
• NSIDC [National Snow and Ice Data Center] (s. d.-d). «Quick facts about sea ice» [en línia]. Disponible a: [NSIDC](https://nsidc.org/learn/parts-cryosphere/sea-ice/quick-facts-about-sea-ice).
• NSIDC [National Snow and Ice Data Center] (s. d.-e). «Science of glaciers» [en línia]. Disponible a: [NSIDC](https://nsidc.org/learn/parts-cryosphere/glaciers/science-glaciers).
• NSIDC [National Snow and Ice Data Center] (s. d.-f). «Science of sea ice» [en línia]. Disponible a: [NSIDC](https://nsidc.org/learn/parts-cryosphere/sea-ice/science-sea-ice).
• NSIDC [National Snow and Ice Data Center] (s. d.-g). «Sea ice today» [en línia]. Disponible a: [NSIDC](https://nsidc.org/sea-ice-today).
• OMM [Organització Meteorològica Mundial] (2025). State of the global climate 2024 [en línia]. Ginebra: OMM. Disponible a: [OMM](https://wmo.int/publication-series/state-of-global-climate/state-of-global-climate-2024).
• OMM [Organització Meteorològica Mundial] (2026). State of the global climate 2025 [en línia]. Ginebra: OMM. Disponible a: [OMM](https://wmo.int/publication-series/state-of-global-climate/state-of-global-climate-2025).
• Pagano, A. M.; Rode, K. D.; Lunn, N. J.; McGeachy, D.; Atkinson, S. N.; Farley, S. D.; Erlenbach, J. A.; Robbins, C. T. (2024). «Polar bear energetic and behavioral strategies on land with implications for surviving the ice-free period». Nature Communications, vol. 15, article 947. Disponible a: [https://doi.org/10.1038/s41467-023-44682-1](https://doi.org/10.1038/s41467-023-44682-1).
• UNESCO (2024). «The United Nations General Assembly approves the Decade of Action for Cryospheric Sciences (2025–2034)» [en línia]. 2 d’octubre. Disponible a: [UNESCO](https://www.unesco.org/en/articles/united-nations-general-assembly-approves-decade-action-cryospheric-sciences-2025-2034).
• UNESCO i OMM (s. d.). 2025 International Year of Glaciers’ Preservation [en línia]. Disponible a: [Portal de l’Any Internacional](https://www.un-glaciers.org/en).
• UNFPA [United Nations Population Fund] (2022). Seeing the unseen: the case for action in the neglected crisis of unintended pregnancy. State of world population 2022 [en línia]. Nova York: UNFPA. Disponible a: [UNFPA](https://www.unfpa.org/publications/seeing-the-unseen).

Jordi Coll Vera - 2026