La ciència del que és quotidià

Portada

 

Els fets científics

Sovint es pensa que la ciència només són coses molt abstractes, molt complexes, que només poden entendre algunes persones. Tanmateix, la ciència, sense cap mena de dubte, ens afecta al nostre dia a dia des de fa molts anys.

Exemples del que ha fet, i fa, la ciència i la tecnologia per tots nosaltres n’hi ha molts. Entre ells en podem destacar:

  • L’accés fàcil a l’aigua potable. El que ha suposat que la mortalitat ha baixat de forma espectacular en els països que en disposen i que, malauradament, encara avui en dia és, i possiblement ho serà més en el futur, font de conflicte entre moltes zones del món [vegis: L’aigua, font de vida i de conflictes i Els conflictes per l’aigua].
  • Les vacunes. Segurament, l’invent que més vides ha salvat en la història de la humanitat: s’estima que, entre 1974 i 2024, la vacunació ha evitat uns 154 milions de morts arreu del món (Shattock et al., 2024) [vegis: Breu història de les vacunes].
  • Els antibiòtics. Fa només cent anys qualsevol infecció bacteriana significava una possible sentència de mort o, en tot cas, un problema greu.
  • L’anestèsia i el tractament del dolor. Imaginem-nos el que suposa una operació quirúrgica sense anestèsia. La seva existència ha suposat, conjuntament amb els medicaments, un gran augment de la qualitat de vida i una disminució notable de la mortalitat.
  • L’increment en la producció d'aliments. Som capaços de produir molts més aliments per superfície conreada, fonamentalment gràcies als adobs sintètics i al control de plagues: s’estima que gairebé la meitat de la població mundial s’alimenta gràcies als adobs nitrogenats obtinguts amb el procés Haber-Bosch (Erisman et al., 2008). Aquesta abundància d’aliments ha dut paradoxalment, als països del primer món, al problema contrari: l’obesitat, la gran plaga del segle xxi —el 2024, una de cada set persones del món la patia (OMS, 2026)—, mentre en altres països passen fam [vegis: L’obesitat. L’epidèmia del segle xxi].

A Espanya, tradicionalment, s'ha fet poca ciència. Tot i així, la llista d'invencions espanyoles és més llarga del que sovint es pensa. Algunes formen part de la vida quotidiana i no són gaire científiques, com el Chupa Chups, el futbolí, la navalla o la maquineta de fer punta als llapis, tot i que en alguns casos es tracta més aviat de models o millores d'objectes que ja existien (Expansión, 2021).

Altres tenen un contingut científic i tècnic més notable: el submarí d'Isaac Peral, botat el 1888; el telefèric i el dirigible de Leonardo Torres Quevedo, autor de l'Spanish Aerocar del Niàgara, inaugurat el 1916 (Real Academia de la Historia, s.d.); l'escafandre espacial pressuritzat d'Emilio Herrera, dissenyat el 1935 i precursor dels vestits dels astronautes (Fundación ENAIRE, s.d.); i la xeringa d'un sol ús de Manuel Jalón, també inventor de la fregona moderna (Ministerio de Defensa, 2021).

Però l'aportació més destacada és el wolframi, l'únic element químic descobert a Espanya. L'aïllen el 1783 els germans Juan José i Fausto Elhuyar al Seminari de Bergara, al País Basc (EPS History of Physics Group, 2018). En anglès i en altres llengües s'anomena tungstè, del suec tung sten ('pedra pesant'), però el seu símbol químic continua sent W, de wolframi.

Sense cap mena de dubte, són la ciència i la tecnologia el que ens ha fet possible la vida moderna. Amb tot un seguit d’invents que ens fan la vida més fàcil i amb millor salut. Al darrera de qualsevol invent s’hi amaga la ciència, de la mena que sigui. El progrés científic, des de la ciència teòrica a la ciència aplicada, és i serà fonamental.

Tanmateix, s’ha d’evitar el positivisme científic. La ciència no ha de deixar de banda la filosofia i s’ha de fonamentar en l’humanisme. Només hi ha un planeta i s’han de gestionar equitativament els seus recursos. La ciència no pot ser un instrument de control i de poder d’una part de la humanitat sobre l’altre [vegis: Les incerteses del segle xxi].

Els escèptics i els maliciosos

Un problema de gran actualitat és el de les fake news, les notícies falses i/o enganyoses. Sempre han existit, però l’existència d’Internet en facilita molt la seva ràpida i extensa difusió.

Fins fa molt pocs anys les fonts d’informació eren escasses i acostumaven a ser fiables. Actualment és el contrari: les fonts d’informació són moltes i sovint poc contrastades i errònies, ja sigui per ignorància o per mala fe.

Sovint, especialment en l’àmbit de la política, se’ns enganya deliberadament amb notícies falses per tal de mantenir-se en el poder o d’acaparar més riquesa. També per ignorància. En contra de tota evidència científica, molta gent opina sobre les vacunes, sobre si la Terra és plana, sobre si es va anar realment a la Lluna, sobre la vida extraterrestre, etc. Tots tenim en ment personatges notables al respecte.

El problema no és que les fonts d'informació siguin errònies sinó que es tergiversen maliciosament o per ignorància i són propagades per influencers o personatges mediàtics. Personatges que opinen sobre qualsevol tema i senten càtedra.

Un cas molt evident és el del canvi climàtic [Vegis: Certeses i incerteses sobre el canvi climàtic]. Malgrat la gran evidència científica (IPCC, 2023), molta gent el nega. No admeten que som nosaltres els que l’hem accelerat. El clima de la Terra oscil·la de forma natural, però nosaltres hem fet que oscil·li d'una forma totalment antinatural. És un problema de difícil solució: alguns dels seus efectes, com la pujada del nivell del mar, seran irreversibles durant segles o mil·lennis (IPCC, 2023) i afectaran notablement moltes de les futures generacions.

La pujada de la temperatura i del nivell del mar, i la fosa del gel, són fenòmens que no s'haurien produït a aquest ritme sense l'ésser humà (IPCC, 2023). Per tant, hem de ser capaços d'admetre que és culpa nostra i de decidir què fem per mitigar-ho, perquè, fins i tot si actuem ara, caldran dècades per estabilitzar-ne els efectes.

Un apartat diferent és el de les notícies conspiranoiques. Situades ja dins l’àmbit psiquiàtric. Notícies delirants: les llimones curen el càncer, el paper d’alumini pot protegir el cervell de les radiacions, algunes celebritats o els propis ocells són en realitat robots,... Per exemple, els qui consideren les esteles de condensació dels avions com a chemtrails (de l’anglès chemical trails, «esteles químiques»). Segons ells, alguns avions dispersen deliberadament substàncies químiques a l’atmosfera amb finalitats ocultes, com ara modificar el clima o influir en la població. En una enquesta a 77 científics especialistes en l’atmosfera, 76 no hi troben cap evidència d’aquest suposat programa secret i expliquen les esteles per processos físics i químics ben coneguts (Shearer et al., 2016).

Altres conegudes notícies falses han estat: les vacunes causen autisme (l’article que ho suggeria va ser retirat i les metanàlisis posteriors no hi troben cap relació: Dyer, 2010; Taylor, Swerdfeger i Eslick, 2014); les vacunes contra la COVID-19 porten microxips; els mapes meteorològics es pinten de vermell per espantar-nos; els incendis forestals es provoquen per construir parcs eòlics o fotovoltaics; el 5G transmet o provoca la COVID-19; les persones migrants reben més ajudes que la resta; la criminalitat augmenta perquè augmenta la immigració; hi haurà frau electoral a les properes eleccions; les denúncies per violència masclista són majoritàriament falses.

Preguntes senzilles amb resposta complexa

A poca gent l’interessa la ciència que hi ha al darrera de tots els objectes de la vida quotidiana i ningú té suficients coneixements per entendre’ls tots en profunditat. Habitualment utilitzem la tecnologia sense preguntar-nos perquè funciona. Únicament ens interessa que funcioni.

Vegem-ho en alguns dels invents tecnològics que sovint utilitzem i fent-nos algunes preguntes:

Preguntes i respostes durant l’esmorzar

  • El microones. El microones és l’electrodomèstic que serveix per escalfar, cuinar o descongelar aliments de manera ràpida mitjançant ones electromagnètiques. Funciona mitjançant la generació d'ones, habitualment a una freqüència de 2,45 GHz (microones). Ones generades per un dispositiu anomenat magnetró.
  • Les microones generen un camp elèctric altern que fa que molècules polars, com les de l'aigua, es reorientin contínuament. Aquest moviment i altres interaccions elèctriques fan que l'energia de les ones es transformi en calor, escalfant els aliments sempre i quan disposin d’aigua en la seva composició.
  • El plat giratori ajuda a aconseguir un escalfament més uniforme. Atès que les ones es reflecteixen a les parets metàl·liques i formen ones estacionàries, a l’interior de l’aparell hi ha punts calents i punts freds fixos, separats uns 6 cm; el plat fa que els aliments passin alternativament per uns i altres (Vollmer, 2004).
  • Les microones són radiacions no ionitzants, és a dir, no tenen prou energia per alterar directament l'ADN com sí ho poden fer, per exemple, els raigs X (FDA, s.d.).
  • Els metalls reflecteixen les ones i, sobretot si tenen puntes o vores, poden provocar arcs elèctrics i guspires (Vollmer, 2004). Per tant, s’ha de controlar adequadament el material dels recipients i el seu contingut en introduir-los en el microones per tal d’evitar accidents i/o avaries.
  • És cert que la torrada cau sempre del cantó de la melmelada? Tot sovint, sí, però no pel pes de la melmelada, que és massa petit per influir-hi. Quan la torrada rellisca per la vora de la taula, comença a girar, i l’alçada habitual d’una taula no li permet fer una volta completa abans de tocar a terra. Si la taula fes uns tres metres d’alçada, la torrada tindria temps de completar la volta i la probabilitat de caure de la cara sense melmelada seria més gran (Matthews, 1995).
  • Pot explotar una cafetera italiana? Totes disposen d’una vàlvula de seguretat: la petita peça visible a la paret de la part inferior, la que s’omple amb aigua. Aquest dispositiu funciona com a punt d’escapament de seguretat de la pressió per tal d’evitar que la cafetera pugui arribar a explotar, sempre que es mantingui neta i que l’aigua no la cobreixi.
  • Els additius alimentaris. Llistats en l’etiqueta de l’aliment [Vegis: L’etiquetatge alimentari]. D’additius alimentaris n’hi ha molts. Es poden consultar tots els additius autoritzats en la base de dades oficial de la Comissió Europea. Els additius autoritzats han estat avaluats científicament i estan sotmesos a condicions d'ús i, quan correspon, a quantitats màximes. La seva seguretat depèn de la substància, de la dosi i del consum.
  • Que un aliment contingui molts additius no significa automàticament que sigui perillós, però tampoc que sigui nutricionalment saludable.
  • Molts additius, com l'àcid cítric (E330), la vitamina C (E300) o les pectines (E440), són substàncies que també es troben de manera natural en aliments.
  • Els additius alimentaris es poden agrupar en diferents tipus:
    • Conservants: allarguen la vida útil dels aliments i dificulten el creixement de microorganismes [E202- Sorbat de potassi, contra fongs i llevats; E250 - Nitrit de sodi, en productes càrnics; E211 – Benzoat de sodi; E220 – Diòxid de sofre].
    • Colorants: aporten o recuperen el color dels productes [E100 – Curcumina, groc; E150a – Caramel simple, marró; E160a – Carotens, groc ataronjat].
    • Antioxidants: eviten o retarden l'oxidació dels aliments [E300 - Àcid ascòrbic (vitamina C)].
    • Emulsionants i estabilitzants: ajuden a mantenir una textura homogènia [E322 – Lecitines; E471 - Mono i diglicèrids d'àcids grassos].
    • Espessidors i gelificants: proporcionen consistència [E440 – Pectines; E407 – Carragenans; E412 – Goma guar; E415 – Goma xantana, estabilitzant].
    • Potenciadors del sabor: intensifiquen el gust [E621 – Glutamat monosòdic].
    • Edulcorants: aporten un gust dolç en substitució del sucre [E951 – Aspartam; E955 Sucralosa; E950 - Acesulfam K].
    • Acidulants: modifiquen o regulen l'acidesa [E330 - Àcid cítric; E341 – Fosfats de calci, altres funcions; E500 – Carbonats de sodi, gasificant].

Preguntes i respostes de camí a la feina

  • L’airbag. En cas de xoc frontal el cap del conductor xocarà amb el volant en aproximadament 80 ms (mil·lisegons). Per tant l’airbag s’ha d’inflar en menys temps i ho fa en uns 50 ms a una velocitat d’uns 300 km/h. Els airbags laterals s’inflen encara més ràpidament.
  • Uns sensors detecten una desacceleració brusca, o altres senyals de col·lisió, i activen una unitat electrònica que envia un senyal al sistema d'inflament. Aquest es basa en una reacció química (azida de sodi o, en els airbags moderns, nitrat de guanidini i altres compostos) que genera ràpidament un gas no combustible (habitualment nitrogen) i infla la bossa en unes poques desenes de mil·lisegons.
  • També hi ha airbags que fan servir gas comprimit, com l’heli o l’argó, i sistemes híbrids que combinen reaccions químiques i gasos comprimits.
  • La bossa inflada esmorteeix el cop del cap i del tòrax contra el volant, el quadre de comandament o altres parts del vehicle. El gas surt per uns petits orificis i la bossa es desinfla ràpidament.
  • La bossa de l’airbag és habitualment de niló i està lubricada interiorment amb pols de talc per facilitar-ne el seu desplegament ràpid i segur.
  • L'airbag és un dispositiu de seguretat passiva dels vehicles que redueix considerablement el risc de lesions greus i que sempre s'ha d'utilitzar conjuntament amb el cinturó de seguretat.
grafic_01

 

  • El casc i altres proteccions. La visera acostuma a ser de policarbonat transparent. Un polímer termoplàstic —que es pot estovar amb la calor i modelar en diferents formes.
  • El policarbonat es fabrica mitjançant una reacció química de polimerització, habitualment a partir de bisfenol A (BPA) i altres compostos químics. Durant aquest procés, les molècules s'uneixen formant llargues cadenes que donen lloc a un material sòlid i resistent. Suporta impactes molt millor que el vidre, pesa aproximadament la meitat que el vidre del mateix gruix i tolera temperatures relativament elevades.
  • La carcassa exterior pot ser també de policarbonat, o també de fibra de carboni o de kevlar. En tot cas, ha de complir la normativa d'homologació ECE 22.06, obligatòria per als cascos nous des de 2024 (SHARP, 2024), i ajustar-se correctament a la mida del cap.
  • La part interior acostuma a fer-se de poliestirè expandit (EPS). Material que es comprimeix i absorbeix part de l'energia de l'impacte, reduint-ne la desacceleració del cap.
  • Els pneumàtics. Els components de les rodes dels vehicles fabricats principalment amb cautxú —natural o sintètic—, que proporciona elasticitat, flexibilitat i resistència al desgast, i altres materials: negre de carboni i sílice, que reforcen el cautxú i milloren propietats com la resistència i l'adherència; acer, que reforça l'estructura interna del pneumàtic; fibres tèxtils com el polièster o el niló, que aporten resistència i estabilitat; sofre, que intervé en la vulcanització, un procés químic que millora la resistència i l'elasticitat del cautxú.
  • La funció del pneumàtic és proporcionar adherència a la carretera, suportar el pes del vehicle i absorbir part de les irregularitats del terreny. El cautxú genera fricció amb l'asfalt i permet accelerar, frenar i girar. L'aire comprimit i la flexibilitat del pneumàtic absorbeixen part dels impactes. L’evacuació de l'aigua es produeix pels solcs de la banda de rodament, que faciliten la sortida de l'aigua i redueixen el risc d'aquaplaning —en terreny sec el pneumàtic més efectiu és el llis. L'estructura interna ajuda a mantenir la forma del pneumàtic durant la circulació.
grafic_02

 

  • El sistema ABS. L'ABS (sistema anti bloqueig de frens) és un sistema de seguretat activa dels vehicles que evita que les rodes es bloquegin durant una frenada intensa. Això permet mantenir millor el control i l'estabilitat del vehicle.
  • Uns sensors mesuren contínuament la velocitat de gir de les rodes i detecten si alguna roda està a punt de bloquejar-se. Aleshores, el sistema redueix momentàniament la pressió del fre sobre aquella roda i augmenta i disminueix la pressió diverses vegades per segon per evitar-ne el bloqueig.
  • L’ABS permet conservar millor la capacitat i el control de dirigir el vehicle durant la frenada. Redueix el risc de derrapades provocades pel bloqueig de les rodes. I és especialment útil en frenades d'emergència i sobre superfícies lliscants.
  • En una motocicleta, l'ABS és especialment important perquè el bloqueig d'una roda pot provocar una caiguda. Alguns sistemes avançats, anomenats ABS en corba, també tenen en compte la inclinació de la moto per regular la frenada.
  • Com frena un tren d’alta velocitat? Un tren d'alta velocitat, com l'AVE, pot circular a més de 300 km/h i pesar centenars de tones. Per frenar amb seguretat, combina diversos sistemes de frenada que actuen de manera coordinada.
    1. Frenada elèctrica. Els motors elèctrics del tren funcionen com a generadors i transformen part de l'energia del moviment en electricitat. La frenada regenerativa retorna electricitat a la xarxa quan aquesta la pot aprofitar. La frenada reostàtica transforma l'energia elèctrica en calor mitjançant resistències. El sistema permet reduir la velocitat sense desgastar tant els frens mecànics.
    2. Frenada pneumàtica. Utilitza aire comprimit per pressionar unes pastilles contra uns discos de fre, de manera semblant als frens d'un cotxe. Genera fricció per disminuir la velocitat. Complementa la frenada elèctrica i permet aturar completament el tren.
    3. Sistema anti bloqueig de rodes. Sistema anomenat WSP (Wheel Slide Protection), semblant a l'ABS dels cotxes. Detecta quan una roda comença a lliscar i regula la força de frenada. Evita el bloqueig de les rodes i ajuda a mantenir l'adherència amb els rails.
  • A 300 km/h, un tren recorre aproximadament 83 metres cada segon. Per això, els sistemes de senyalització ferroviària supervisen la velocitat i poden ordenar una frenada automàtica quan és necessari. A aquesta velocitat, el tren necessitarà uns quatre quilòmetres per aturar-se completament. En cas d’un obstacle sobtat, el conductor no té cap capacitat de resposta.
  • Com és una bicicleta de competició d’última generació? Una bicicleta de competició d'última generació (2026) és una màquina d'alta tecnologia dissenyada per aconseguir la màxima velocitat amb el mínim esforç possible. Combina materials ultralleugers, aerodinàmica avançada, canvis electrònics i sistemes de frenada d'alta precisió.
  • El quadre sol ser de fibra de carboni, lleugera i rígida. En els models d’alta gamma, el pes total ronda els set quilograms; de fet, el reglament de la UCI no permet competir amb bicicletes de menys de 6,8 kg (Tillett, 2026). Els tubs perfilats redueixen la resistència de l’aire i milloren l’aerodinàmica. Els canvis, amb 12-13 velocitats, són electrònics. Els frens són de discos hidràulics. Les rodes, de fibra de carboni amb perfils aerodinàmics. Els pneumàtics, habitualment de 28–32 mm, són sovint sense cambra (tubeless). Disposa de diferents sensors integrats (mesurador de potència, velocitat, cadència i freqüència cardíaca). El manillar és de carboni.
grafic_03

Preguntes i respostes del que duem a sobre

  • Els components d’un telèfon mòbil. Un smartphone és molt més que un telèfon. Disposa d’un munt d’aplicacions i funcionalitats en un espai molt reduït. Aquesta miniaturització ha estat possible pel desenvolupament de les ciències dels materials i l’ús d’elements de la taula periòdica poc habituals, com les anomenades terres rares, que no són tan escasses com indica el nom, però sí molt disperses [Vegis: Les matèries crítiques per a la transició energètica]. Un smartphone pot contenir almenys 70 dels 83 elements estables de la taula periòdica, és a dir, més del 80 % (Rohrig, 2015). De manera que és fonamental el seu reciclatge quan deixen de ser operatius.
  • Un exemple de miniaturització és el motor de la unitat de vibració.
grafic_04
  • Aquest motor és possible gràcies a la utilització de l’element químic wolframi (o tungstè), un metall molt dens amb què se sol fer el petit contrapès excèntric que provoca la vibració; els imants del motor, a més, contenen neodimi i disprosi (Rohrig, 2015).
  • La crema de protecció solar i altres cremes i cosmètics. Les cremes solars contenen filtres ultraviolats: orgànics, que absorbeixen la radiació, o minerals, com les partícules de diòxid de titani o d’òxid de zinc, sovint de mida nanomètrica (inferiors a 100 nm). Són aquests filtres els que ens protegeixen de la radiació solar UVA i UVB, ja sigui absorbint-la o reflectint-la. Les cremes bactericides contenen substàncies destinades a eliminar bacteris. Algunes són pomades antibiòtiques, amb principis actius com la mupirocina o l'àcid fusídic. Segons el principi actiu, interfereixen en processos essencials dels bacteris, com la síntesi de proteïnes. Poden dur plata, per exemple en forma de sulfadiazina argèntica. Les cremes antisèptiques o desinfectants són preparats formulats per reduir o eliminar microorganismes de la pell. Poden incorporar antisèptics com la clorhexidina o la povidona iodada, segons el producte. Alteren membranes, proteïnes o altres estructures dels microorganismes. Els cosmètics i cremes hidratants serveixen per hidratar, netejar, protegir o millorar l'aspecte de la pell. Contenen ingredients com glicerina, àcid hialurònic, olis i emulsionants. Retenen l'aigua i reforcen la barrera protectora de la pell.
grafic_05
grafic_06
  • Les fibres tèxtils tècniques són materials naturals o sintètics dissenyats per oferir propietats especials, com una elevada resistència mecànica, protecció contra la calor, impermeabilitat, elasticitat o resistència a l'abrasió. S'utilitzen en roba esportiva, equipament de protecció, medicina, indústria i vehicles.
    • La poliamida aromàtica (aramida) és una categoria de fibra sintètica d’alt rendiment caracteritzada per la seva extrema resistència mecànica, gran lleugeresa i alta tolerància a la calor i al foc. Dins aquest grup hi tenim el kevlar, molt resistent a la tracció, als talls i a la calor (guants, roba de motorista i armilles de protecció), i el nomex, resistent a les flames i a les temperatures elevades (roba de bombers i pilots).
    • El polietilè d’ultra alt pes molecular (UHMWPE) és un termoplàstic, constituent del dyneema, molt resistent i lleuger (roba de protecció, cordes i equipament esportiu).
    • Els fils de poliamida constitueixen la cordura, un teixit molt resistent al desgast i a l'abrasió (jaquetes, pantalons i motxilles).
    • El polièster tècnic és resistent, lleuger i de baixa absorció d'aigua (roba esportiva).
    • L’elastà, licra o spandex és molt elàstic i flexible (roba ajustada i esportiva).
    • La fibra de carboni té una gran rigidesa i poc pes (materials compostos per a cascs i components esportius).
  • El Gore-Tex és una membrana de politetrafluoroetilè expandit que pot impedir el pas de l'aigua líquida i permetre la sortida de vapor. S’utilitza en la fabricació de roba tècnica, calçat de trekking, guants, cascs i equipament esportiu a l’aire lliure (esquí, alpinisme o senderisme), i en uniformes professionals.
  • Cada centímetre quadrat de la membrana conté més de 1.400 milions de porus microscòpics. Porus unes 20.000 vegades més petits que una gota d’aigua líquida, el que la fa impermeable, i unes 700 vegades més grans que una molècula de vapor d’aigua (la suor), permetent que la humitat corporal s’evapori (Gore-Tex Professional, s.d.). A més, el teixit bloqueja en part el pas de l’aire fred i ajuda a conservar la calor corporal.
  • Hi ha diferents tipus de Gore-Tex, segons es combinin les diferents capes tèxtils:
    • 2 capes: Una capa exterior unida a la membrana GORE-TEX, ideal per a un ús versàtil i còmode del dia a dia o viatges.
    • 2.5 capes: Integra un tractament protector en la cara interna de la membrana en lloc d’un folre complet, reduint-ne el pes i el volum.
    • 3 capes: La membrana GORE-TEX va entre mig d’un teixit exterior resistent i un folre intern, oferint màxima durabilitat per a condicions extremes de muntanya.
grafic_07
  • El poliuretà. El poliuretà (PU) és un material polimèric sintètic molt versàtil que es pot fabricar en forma d'escuma, plàstic rígid, material flexible, elastòmer o recobriment impermeable. S'utilitza en matalassos, seients, aïllaments tèrmics, calçat, roba tècnica i equipaments de protecció per a motoristes.
  • El poliuretà s'obté mitjançant una reacció química entre poliols i isocianats, que formen enllaços característics anomenats uretans. El poliuretà acabat i correctament fabricat és adequat per a moltes aplicacions quotidianes. Tanmateix, alguns isocianats utilitzats en la seva fabricació són perillosos i requereixen mesures de protecció. A més, molts poliuretans són difícils de reciclar i poden generar gasos tòxics quan es cremen.
  • El poliuretà és: elàstic —pot deformar-se i recuperar la forma—, resistent —algunes formulacions suporten molt bé l'abrasió i els impactes—, aïllant —les escumes rígides dificulten la transmissió de calor—, impermeable —es pot utilitzar com a barrera contra l'aigua— i versàtil —permet fabricar materials tous, rígids o flexibles.
  • Segons els components utilitzats i el procés de fabricació, s'obtenen materials amb propietats molt diferents:
    • Poliuretà flexible. Tou, elàstic i deformable. S'utilitza en matalassos, coixins i seients de vehicles.
    • Poliuretà rígid. Lleuger i proporciona un bon aïllament tèrmic. S'utilitza en edificis, frigorífics i panells aïllants.
    • Poliuretà viscoelàstic. Pot deformar-se i dissipar part de l'energia dels impactes. Algunes proteccions d'esquena, espatlles, colzes i genolls de motorista utilitzen formulacions de poliuretà.
    • Membranes i recobriments de poliuretà. S'utilitzen en roba tècnica impermeable, jaquetes, guants i calçat. Algunes membranes impedeixen el pas de l'aigua líquida i permeten la transmissió del vapor d'aigua.

La pseudociència: no tot és el que sembla

Sovint, la publicitat fa servir terminologia científica per donar credibilitat als productes. Molts anuncis inclouen paraules tècniques que no hi tenen res a veure, o que només hi tenen una relació marginal. Tanmateix, quan les sentim, tendim a pensar que allò que ens ofereixen ha de ser bo precisament perquè no ho acabem d'entendre. Vegem-ne alguns exemples: reclams que fan servir el llenguatge de la ciència, però que no tenen cap evidència que els avali.

Un primer cas és el dels complements per a la salut articular. Se'ns diu que hem de prendre col·lagen, àcid hialurònic i condroïtina, i els prestatges en són plens. Tanmateix, no s'ha demostrat que aquestes substàncies, preses per via oral, millorin la salut de les articulacions; l'EFSA, per exemple, rebutja les declaracions sobre la glucosamina i la condroïtina (EFSA, 2009). El truc és que molts d'aquests productes hi afegeixen vitamina C, que sí que contribueix a la formació normal de col·lagen per al funcionament normal dels cartílags (Comissió Europea, 2012). L'única propietat avalada és, doncs, la de la vitamina C, però el producte es ven com si l'efecte fos del col·lagen, de l'àcid hialurònic o de la condroïtina.

Un altre exemple és la taurina. Moltes begudes energètiques, molt de moda, l'afegeixen i la presenten com la clau per fer exercici sense cansar-se mai. Tanmateix, no hi ha evidència que la taurina afegida a aquestes begudes doni força ni energia, ni que retardi la fatiga durant l'exercici (EFSA, 2011a); l'efecte estimulant que es percep prové principalment de la cafeïna i del sucre que contenen. El consumidor paga un preu elevat per un ingredient que, per si mateix, no aporta els beneficis anunciats.

Les isoflavones són un altre component de moda. Es venen productes amb isoflavones per a gairebé tot: per alleujar els símptomes de la menopausa, per reduir el colesterol, contra l'oxidació cel·lular o per afavorir el creixement del cabell. Es presenten com si ho curessin tot, però cap d'aquestes propietats no ha estat reconeguda per l'Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA), que no hi troba una relació causa-efecte demostrada (EFSA, 2011b).

Sovint, a més, s'hi afegeixen àcids grassos omega-3, anomenats així per la posició del primer doble enllaç comptat des de l'extrem omega de la cadena. Aquests sí que tenen propietats reconegudes, com contribuir al funcionament normal del cor (Comissió Europea, 2012). És el mateix truc d'abans: l'efecte el produeix l'omega-3, però el protagonisme se l'enduen les isoflavones, perquè l'omega-3 ja ha passat una mica de moda i allò que és nou sembla més eficaç.

El missatge és clar: els productes amb efectes sobre la salut tenen sentit quan hi ha un problema concret. Si no n'hi ha cap i es segueix una dieta equilibrada, no cal cap aliment enriquit ni cap suplement. Un aliment pot ajudar a reduir el colesterol, però si no el tenim elevat no hi ha cap necessitat de consumir-lo; i si el tenim, hi ha altres mesures més eficaces.

Una cosa semblant passa amb les notícies científiques i tecnològiques que apareixen a la televisió. En la seva gran majoria són superficials i cal prendre-les amb prudència, perquè sovint presenten com a imminents uns avenços que difícilment arribaran a la majoria de la població.

És el cas dels cotxes voladors. Hi haurà vehicles voladors, però no que cadascú en tingui un, com passa avui amb els cotxes, perquè el cost energètic és molt elevat. Només uns quants privilegiats en podran disposar.

El mateix passa amb el turisme espacial. Uns quants privilegiats poden pagar quantitats que van des de centenars de milers fins a desenes de milions d'euros per passar uns minuts, o uns quants dies, a l'espai. La majoria de nosaltres, però, no hi anirem de vacances.

La medicina genòmica personalitzada és un altre tema recurrent. La televisió en parla sovint com de tractaments dissenyats a mida per a una persona, un tumor o una malaltia concreta. Aquesta medicina ja existeix, però avui és cara i només hi té accés qui la pot pagar. Encara cal molta recerca perquè es pugui aplicar cas per cas, ja que implicaria desenvolupar un medicament específic per a cada pacient: una mateixa malaltia podria requerir medicaments diferents per a dues persones diferents. Per ara, doncs, és a l'abast de molt poques persones.

Pel que fa a la impressió 3D, avui podem imprimir objectes petits, com la carcassa d'un ratolí d'ordinador o el tap d'una ampolla. Imprimir grans objectes, com un avió sencer, és una altra cosa: no és una perspectiva realista a curt termini.

En canvi, altres tecnologies ja són una realitat. La intel·ligència artificial ja és aquí i resol molt bé les tasques rutinàries. Revisar una radiografia per detectar una fractura, per exemple, és una tasca molt pautada: cal localitzar la línia de fractura i valorar-ne la mida. La intel·ligència artificial ho pot fer molt més ràpidament que nosaltres i, segons una metanàlisi, amb una precisió comparable a la dels clínics (Kuo et al., 2022), tot i que el diagnòstic final continua sent responsabilitat del metge.

Els vehicles autònoms, capaços de circular sols amb seguretat, també són una realitat tecnològica. En alguns països ja es fan servir, com els taxis sense conductor de determinades ciutats dels Estats Units o de la Xina. A Europa, en canvi, la normativa encara en limita molt l'ús: el primer servei comercial de robotaxis, a Zagreb, comença l'abril de 2026 amb operadors de seguretat a bord, i els primers trajectes sense ningú al volant, oberts a un nombre limitat d'usuaris, no arriben fins al setembre. No és, doncs, una qüestió tecnològica, sinó sobretot legal: la tecnologia ja està preparada.

Bibliografia

Nota: En l’elaboració d’aquest article s’ha utilitzat la IA (ChatGPT-6.1 Sol i Microsoft Copilot per a Microsoft 365. En la seva elaboració s'ha seguit en part el guió de la conferència del Dr Laureano Jiménez Esteller sobre el tema tractat - AUGG BCN UB, octubre/2026).

Jordi Coll Vera - 2026